Hi ha èpoques en què la política mundial sembla girar al voltant d’un únic centre de gravetat i durant dècades aquest centre es va presentar gairebé com a exclusivament occidental on els Estats Units, els grans organismes financers i les grans potències europees, però avui el mapa és diferent i en el segle XXI ja no parla només en anglès, també parla en mandarí i en aquest escenari, el paper de Xi Jinping ha esdevingut una de les figures més influents i determinants de la política internacional. 

Des d’una mirada d’esquerres, hi ha una realitat difícil de negar com el creixement i la consolidació de Xina han alterat l’ordre mundial i han qüestionat un model unipolar que durant molt temps va situar una sola potència com a centre de decisió econòmica, militar i cultural. El lideratge xinès defensa un discurs basat en la cooperació, la multipolaritat i la reforma de les institucions globals per donar més pes als països del Sud Global.

Per a molts sectors progressistes del món, aquest fet té una lectura positiva i durant dècades, nombrosos països d’Àfrica, Amèrica Llatina o Àsia van viure sota les condicions imposades pels grans centres financers occidentals, amb préstecs condicionats, privatitzacions, retallades socials i dependència econòmica. L’aparició d’una Xina forta ha ofert a molts d’aquests països una altra finestra de negociació i d’inversió.

La mirada d’esquerres crítica no pot convertir-se en una mirada acrítica on la cooperació internacional no pot ser només una paraula bonica en discursos diplomàtics que també s’ha de mesurar en drets socials, laborals i democràtics. Xi Jinping ha impulsat una Xina tecnològicament poderosa, amb grans infraestructures, desenvolupament industrial i una capacitat econòmica extraordinària, però també existeixen debats sobre la concentració del poder polític, el control de la dissidència i el paper de l’Estat en la vida pública.

La qüestió de fons potser no és si Xi Jinping és el líder del futur o no. La pregunta més important és quin futur s’està construint. Perquè el món no necessita simplement substituir una hegemonia per una altra. Si abans el problema era un món dominat per guerres preventives, intervencions militars i interessos financers globals, l’alternativa tampoc hauria de ser una competència entre grans blocs que converteixi els pobles en peces d’un tauler geopolític.

Des d’una esquerra humanista, el repte hauria de ser un altre: construir una cooperació real entre pobles, on l’economia serveixi les persones i no les persones l’economia. Una Xina forta podria tenir un paper important en aquesta transformació si posa al centre la justícia social global, la reducció de desigualtats, la lluita climàtica i la pau.

Avui, quan les guerres, els conflictes comercials i les tensions internacionals marquen l’agenda, Xi Jinping apareix com un actor central entre grans potències globals. La Xina busca presentar-se com una força estabilitzadora i un pol de cooperació internacional.

La història ens ha ensenyat una lliçó on les locomotores econòmiques poden arrossegar pobles cap al progrés o cap a noves dependències i el veritable debat no és qui condueix el tren, sinó cap a quina direcció viatja el món.