L'esquerra política de Catalunya i de l'Estat espanyol viu una de les seves etapes més contradictòries i mai no s'havia parlat tant d'unitat, de confluències i de sumar forces, però tampoc no havíem vist tantes disputes per les sigles, les llistes electorals, els lideratges i els llocs de representació institucional.

La pregunta és inevitable:

volem una esquerra que transformi la societat o una esquerra que s'acomodi a les institucions?

La història recent de les esquerres a Catalunya i tambè en l'Estat espanyol és també la història de les seves esperances, dels seus encerts i de les seves contradiccions. Des de l'esclat del 15-M fins a l'actual fragmentació de l'espai alternatiu al PSOE, milions de persones van veure en PODEMOS una eina per transformar la política i portar les reivindicacions socials al centre del debat públic. 

Irene Montero

De la il·lusió del canvi, a la fragmentació de l'esquerra i els Comuns l’historia de l’esquerra catalana

A Catalunya, els actuals Comuns no han aparegut del no-res i el seu espai  és l’hereu d'una llarga tradició política que recull influències del Partit dels Socialistes Unificat de Catalunya (PSUC), d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA),  i dels moviments veïnals i de les noves expressions municipalistes sorgides després de la crisi econòmica. Aquest espai va acabar confluint sota el paraigua de Catalunya en Comú, i Barcelona en Comú impulsat principalment per figures com Ada Colau.

L’ història té una genealogia pròpia i no es tracta d'afirmar que totes aquestes organitzacions siguin idèntiques, perquè cadascuna té una història i unes responsabilitats diferents. El que cal analitzar és com les successives reorganitzacions han modificat les prioritats, les estructures de participació i la relació entre els moviments socials i les institucions. Una part d'aquesta tradició va protagonitzar lluites obreres, veïnals, ecologistes i per les llibertats democràtiques. Però l'herència històrica no pot convertir-se en un xec en blanc.

La pregunta que hem de fer als Comuns és si continuen disposats a confrontar els interessos immobiliaris, els poders econòmics i les polítiques que expulsen la gent dels seus barris, o si prioritzen la conservació dels espais institucionals i els equilibris amb altres partits.

La crítica des de PODEM ha de ser clara i cap sigla, per antiga o respectable que sigui la seva trajectòria, no pot reclamar el monopoli de l'esquerra. La legitimitat s'ha de demostrar cada dia, defensant drets, serveis públics i participació popular. PODEMOS  va néixer com una esperança per a milions de persones que estaven cansades de les polítiques d'austeritat, dels privilegis de les elits econòmiques, de la corrupció i d'una socialdemocràcia que havia renunciat a bona part del seu programa transformador. El 15-M havia posat al carrer una exigència clara com la democràcia real, justícia social i participació popular i PODEMOS no va néixer per repartir cadires, va néixer per qüestionar qui manava, qui acumulava la riquesa i qui pagava les conseqüències de les crisis. 

La història d'una esquerra dividida

Yolanda Díaz, de la confiança de PODEMOS a la ruptura. El cas de Yolanda Díaz simbolitza, per a una part important de la militància de PODEMOS, una de les grans decepcions d'aquest cicle polític, i es pot interpretar com una traïció a la confiança política sobre l’operació en que Pablo Iglesias va confiar per donar continuïtat al projecte de Unidas Podemos i no és una qüestió de ressentiment personal, és una qüestió de coherència política.

Mas Madrid també forma part d'aquesta història de separacions i recomposicions i la ruptura entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón va obrir una fractura política que es va materialitzar electoralment amb Mas País el 2019 i posteriorment, Mas Madrid que es va consolidar un espai propi, amb dirigents com Mónica García i Rita Maestre, i una amb estratègia diferenciada de la de PODEMOS.

Aquestes organitzacions han defensat propostes progressistes i han tingut responsabilitats institucionals. Però també és legítim preguntar-se si la multiplicació de sigles ha servit per reforçar l'esquerra o si, en determinades circumstàncies, ha contribuït a dividir els seus votants i a afeblir-ne la capacitat d'intervenció.

El cas d'Errejón va afegir una crisi especialment greu amb les denúncies públiques per comportaments sexuals inadequats i les explicacions posteriors en els diferents espais polítics van obrir interrogants sobre la responsabilitat de les organitzacions davant aquestes acusacions. Cal abordar aquests fets amb rigor, sense confondre responsabilitats polítiques, coneixement previ i responsabilitat individual

 Irene Montero. Feminisme, Drets Socials i Compromís amb les bases

Davant d'aquest panorama, Irene Montero representa avui per a PODEMOS una manera d'entendre la política que reivindica la confrontació democràtica amb els privilegis i la defensa dels drets socials com a prioritats centrals.

La seva trajectòria al capdavant del Ministeri d'Igualtat va estar marcada per iniciatives feministes, per la defensa dels drets LGTBIQ+ i per reformes que van generar una intensa disputa política i social. La seva figura també ha estat objecte d'atacs, controvèrsies i crítiques, algunes de les quals formen part del debat legítim sobre les polítiques públiques però la valoració política no es pot limitar a les polèmiques mediàtiques i cal preguntar-se quins interessos s'han defensat, quins drets s'han posat sobre la taula i quines transformacions s'han intentat impulsar.

Irene Montero s'ha convertit en una referència per a una militància i que considera que PODEMOS es la verdadera esquerra, i amb la seva candidatura i el debat sobre el futur de l'espai de l'esquerra han tornat a posar damunt la taula la qüestió del lideratge i del rumb polític del país.