Els catalans estem farts dels insuls de part de VOX i del PARTIT POPULAR

 La situació de Catalunya dins Espanya és complexa i ha estat objecte de debat polític, social i històric durant segles. La frase “una nació sense estat” podria interpretar-se com una crítica a la manca de reconeixement ple de Catalunya com una entitat nacional dins de l'Estat espanyol.

Avui, el cansament dels catalans davant dels constants atacs i desqualificacions per part d'alguns sectors de VOX i del PP, i d'alguns dirigents del PSOE cap a la realitat política i social catalana és un reflex del profund desacord entre certes postures centralistes i la diversitat cultural i política de Catalunya . Aquest sentiment de frustració sorgeix de la percepció que es menysprea o fins i tot es nega la identitat catalana, les institucions, i les demandes legítimes d'una part important de la població.

En els darrers anys, el debat polític a Catalunya s'ha convertit en un terreny d'alta tensió, on els sentiments i les opinions de molts ciutadans semblen ser ignorats per les grans forces polítiques. Especialment, els catalans que no s'alineen amb l'independentisme han sentit que la veu queda atrapada entre el foc creuat dels discursos nacionalistes catalans i les constants desqualificacions provinents de certs sectors , entre ells el Partit Popular (PP), i VOX.

Els comentaris i actituds recents d'alguns representants socialistes, del PP i VOX han generat un profund malestar entre els catalans que defensen una Catalunya dins d'Espanya però que, alhora, rebutgen el to de confrontació i manca de respec te. La retòrica simplista que generalitza tot Catalunya com “el problema” no només és injusta, sinó que també fomenta una divisió interna que perjudica la convivència.

Palau de la Generalitat de Catalunya

Un punt d'inflexió al sentiment col·lectiu català.

Aquest tipus d'actituds està provocant una frustració creixent. Els catalans no independentistes, molts dels quals se senten cultural i emocionalment vinculats tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, es veuen en una posició incòmoda: com defensar una postura d'unitat territorial si els que haurien de ser els seus aliats els tracten amb menyspreu o com a minoria irrellevant?

La manca de reconeixement per part d'alguns líders del PSOE, de VOX i del PP a la pluralitat de veus a Catalunya ha portat alguns ciutadans a preguntar-se si val la pena continuar defensant-ne la postura. :  ens estem equivocant en rebutjar l'independentisme?

Des de certs discursos, es presenta Catalunya com una regió insolidària o victimista, ignorant la complexitat històrica, cultural i econòmica que explica la seva situació actual. a la llengua, amb crítiques recurrents a la Generalitat, el Parlament i altres entitats catalanes, que també són vista com un intent de desprestigiar les capacitats d'autogovern de Catalunya, i amb aquest tipus de declaracions i polítiques reforcen el sentiment d'incomprensió i greuge a Catalunya, alimentant tant l'independentisme com el malestar dels qui, encara que no siguin independentistes, consideren que el tracte cap a la comunitat és injust i despectiu.

Davant d'aquest panorama, es fa evident la necessitat d'un diàleg respectuós i constructiu que reconegui i valori la diversitat cultural i política d'Espanya, en comptes de perpetuar una confrontació que només serveix per aprofundir les divisions, i s'insisteix a prioritzar el castellà en detriment del català a l'administració de l'Estat.

Primera planta del Palau de la Generalitat

Una crida a la reflexió

El problema no rau únicament al Partit Popular ni a VOX, sinó a la dinàmica política general que prioritza els interessos partidistes sobre les necessitats reals dels ciutadans. No obstant, si el PP continua amb aquest discurs ofensiu i excluent, no seria sorprenent que alguns catalans no independentistes reconsiderin les seves posicions, no perquè estiguin d'acord amb la independència, sinó com una resposta a sentir-se desemparats pels que haurien de representar la unió.

Els catalans mereixen respecte, tant si defensin la independència com si no. Cap projecte polític s'hauria de construir a base d'insults, desqualificacions o divisions internes i el mal que estan causant i treballin en propostes inclusives que fomentin el diàleg, la reconciliació i el respecte mutu.

Catalunya necessita menys confrontació i més entesa. 

Si no es dóna aquest canvi, el cansament continuarà creixent, i el futur polític de la regió serà encara més incert.

Moguem la Constitució

La Constitució Espanyola del 1978, és la norma fonamental que regula l'organització política, econòmica i social de l'Estat espanyol, i es pot modificar qualsevol dels seus articles, però la reforma constitucional segueix un procés que varia en funció de la part que es vol modificar. 

Exemples de qüestions que es podrien canviar i com es podria fer:

El vot als 16 anys. Actualment, el dret de vot s'estableix a partir dels 18 anys (article 23). Per modificar-lo, caldria reformar aquest article. Aquest canvi probablement seguiria el procediment ordinari de reforma (article 167):

• Aprovació per una majoria de tres cinquenes parts al Congrés i al Senat.
• Si no hi ha acord, es pot formar una comissió mixta i tornar a votar.
• No caldria referèndum, excepte si ho sol·liciten un 10% dels diputats.

Les pensions. Les pensions no estan directament regulades a la Constitució, però el dret a la Seguretat Social i l'assistència social sí que apareix (article 41). Modificar-lo podria permetre, per exemple, introduir garanties constitucionals més fermes sobre les pensions mínimes. Aquest canvi també podria fer-se pel procediment ordinari.

La distribució territorial de l'Estat. La distribució competencial entre l'Estat i les Comunitats Autònomes es basa en el Títol VIII (articles 137-158). Si es volgués reformar aquest marc, per exemple, per establir un estat federal o eliminar les autonomies, caldria utilitzar el procediment agreujat (article 168):

• Aprovació per una majoria de dues terceres parts al Congrés i al Senat.
• Dissolució de les Corts i convocatòria d'eleccions.
• Ratificació de la reforma per les noves Corts amb una altra majoria qualificada.
• Referèndum obligatori per a la seva aprovació final.

L'habitatge. L'article 47 garanteix el dret a un habitatge digne, però no és un dret directament exigible. Una reforma podria establir mecanismes més vinculants per assegurar aquest dret, utilitzant el procediment ordinari.

I altres aspectes. Es podrien modificar altres punts, com la forma de l'Estat (monarquia parlamentària vs. república), el sistema electoral, o incloure nous drets socials i mediambientals.

Consideracions generals

• Les reformes que afectin aspectes clau (drets fonamentals, corona, estructura territorial) són més difícils perquè exigeixen el procediment agreujat.
• Les reformes menors poden fer-se pel procediment ordinari, que és menys exigent.

En qualsevol cas, la voluntat política i els equilibris al Parlament són essencials per impulsar qualsevol canvi constitucional.

Con incloure mes Drets Socials a la Nove Constitucio

Incloure més drets socials en una nova Constitució o reformar l'actual per ampliar-ne el catàleg pot reforçar la protecció dels ciutadans i adaptar l'ordenament jurídic als nous temps. Aquests drets podrien ser més explícits o directament exigibles pels ciutadans davant dels poders públics. Algunes propostes per ampliar els drets socials podrien ser les següents:

Dret a un habitatge digne i assequible

• Article actual: L'article 47 de la Constitució Espanyola reconeix el dret a un habitatge digne, però no estableix mecanismes vinculants per garantir-lo.
• Millora: Elevar aquest dret a un dret fonamental, imposant l'obligació a l'Estat i a les Comunitats Autònomes d'intervenir en casos de desnonament o per garantir l'accés a habitatges socials assequibles.

Dret a la salut i a la sanitat universal

• Article actual: L'article 43 reconeix el dret a la protecció de la salut, però no garanteix explícitament la sanitat universal.
• Millora: Incloure la sanitat universal com a dret fonamental inalienable i blindar-la davant de retallades o privatitzacions.

Dret a un medi ambient saludable

• Article actual: L'article 45 fa referència al dret a un medi ambient adequat, però no té mecanismes sancionadors.
• Millora: Reconèixer explícitament el dret a un medi ambient net i segur, amb accés garantit a aigua potable, energia sostenible i mesures per combatre el canvi climàtic.

Dret al treball digne i protegit

• Article actual: L'article 35 reconeix el dret al treball, però no desenvolupa aspectes com la seguretat laboral, salaris justos o conciliació familiar.
• Millora: Incloure garanties explícites sobre condicions laborals justes, reducció de la precarietat, dret a la conciliació laboral i familiar, i l'establiment d'un salari mínim digne adaptat al cost de vida.

Dret a l’educació pública i gratuïta

• Article actual: L'article 27 garanteix el dret a l'educació, però no imposa l'obligació de fer-la totalment gratuïta ni accessible a tothom.
• Millora: Reconèixer la gratuïtat plena de totes les etapes educatives, incloent-hi universitats i formació professional, i protegir l'educació pública com a prioritat estatal.

Dret a la renda bàsica o garantia d’ingressos

• Nova proposta: Incloure un dret a la renda bàsica universal o a un sistema de garantia d’ingressos mínims per assegurar que ningú no quedi en situació de pobresa extrema.

Dret a la igualtat digital i accés a internet

• Nova proposta: Reconeixement del dret a accedir a internet com un servei essencial per garantir la igualtat d’oportunitats en educació, treball i participació ciutadana.

Dret a la diversitat i a la inclusió

• Nova proposta: Garantir drets específics per a col·lectius vulnerables, com les persones amb discapacitat, les comunitats LGTBIQ+, i les minories ètniques, amb mesures concretes per evitar la discriminació i promoure la igualtat.

Dret a cures i dependència

• Nova proposta: Reconeixement explícit del dret a l'assistència a la dependència, amb finançament públic suficient per garantir atenció domiciliària, places residencials i suport a les famílies cuidadores.

Com garantir aquests drets?

• Elevar-los a drets fonamentals per assegurar que siguin directament exigibles davant els tribunals.
• Crear mecanismes constitucionals que obliguin l'Estat a destinar recursos públics suficients per fer-los efectius.
• Introduir clàusules d'igualtat per evitar que el reconeixement d'aquests drets depengui de la Comunitat Autònoma on resideixi la persona.

Una nova Constitució amb un enfocament social avançat podria inspirar-se en models de països com Islàndia, Suècia o Finlàndia, on els drets socials tenen una protecció robusta i un impacte real en el benestar ciutadà. 

Les zones oprimides a les Comarques Gironines.

A les Comarques Gironines, com a altres territoris de Catalunya i de la resta de l’Estat, hi ha zones i classes oprimides que s'han definit al llarg de la història i en l'actualitat segons factors com l'explotació econòmica, la marginalització social o la discriminació cultural.

Barris obrers i perifèrics a les grans ciutats i ha molts barris que han estat històricament habitats per treballadors amb pocs recursos i sovint amb infraestructures deficients, barris històricament vinculats a la classe obrera i avui dia afectats per processos de gentrificació i desigualtats socials. Baris  estigmatitzats per la marginalitat, la precarietat laboral i durant la crisi econòmica pels desnonaments massius.

En algunes comarques i principalment en les zones rurals també han patit despoblament per la manca d'infraestructures i un accés limitat a serveis bàsics (educació, sanitat, etc.), principalment en zones amb economia basada en l'agricultura o el turisme rural i amb menys inversions públiques.

Barri de Vila-roja de Girona

Històricament, els obrers industrials i els jornalers agrícoles van ser explotats amb condicions laborals precàries. Actualment moltes persones que treballen en sectors com la restauració, la construcció o la logística pateixen salaris baixos i condicions precàries, i es el col·lectiu de les dones treballadores que són doblement oprimides pel sistema de gènere i classe i especialment en sectors com el treball domèstic, la cura de persones o la indústria tèxtil. Els joves també han patit desocupació o precarietat laboral, amb moltes dificultats per emancipar-se i accedir a habitatge digne.

Moltes famílies procedents d'Andalusia, Extremadura i altres zones d'Espanya es van establir a barris perifèrics, sovint en condicions molt dures. La Migració recent persones provinents del Magrib, l'Amèrica Llatina o l'Àfrica subsahariana també pateixen discriminació, i tenen accés limitat a habitatges i treballs dignes.

Altres col·lectius que també son marginats con el poble gitano que històricament han estat discriminats i sovint vinculat a situacions d’exclusió social. Les persones sense llar, i el col·lectiu LGTBIQ+ que malgrat els avenços, encara poden trobar-se discriminacions en entorns rurals o en determinats sectors.

Assistents a la reunió celebrada a Figueres per consensuar e programa d’actes per commemorar els 600 anys de l’arribada del poble gitano a Catalunya.

Les zones i barris amb  classes oprimides.

A les comarques gironines, les zones i barris amb classes oprimides també es poden identificar en funció de factors socioeconòmics, desigualtats històriques i processos actuals de marginalització.

A Salt, es la ciutat és coneguda per concentrar un alt percentatge de població immigrant i per problemes d'integració social i econòmica. Sovint associada a precarietat laboral, habitatges degradats i estigmatització mediàtica. Salt es ciutats amb una de les rendes mitjanes més baixes de la Comarca del Gironès.

Santa Eugènia de Ter, de Girona ciutat, es un barri tradicionalment obrer experimentant un fort creixement poblacional amb l'arribada de persones migrades. Encara arrossega desigualtats, especialment en termes d'accés a habitatge i serveis socials.

Alt Empordà (zones interiors) amb municipis petits amb economies dependents de l’agricultura o activitats temporals pateixen precarietat laboral i desinversió pública. A Figueres el  barri com el de Sant Joan, tenen índexs alts de pobresa i exclusió social, sovint relacionats amb la manca d'oportunitats laborals i infraestructures inadequades. És una de les ciutats amb més problemàtiques relacionades amb l'habitatge.

I a la Alta Garrotxa amb petites poblacions d’aquesta zona muntanyosa pateixen una manca de serveis bàsics, com centres de salut i educació. La baixa densitat de població i l'envelliment són greus problemes, i a la Cerdanya i Ripollès, tot i el pes turístic de la zona, molts treballadors temporals en el sector de la restauració i l’hoteleria tenen sous baixos i condicions inestables.

A zones com l’Alt i el Baix Empordà, molts jornalers treballen en condicions precàries, sovint sense contractes regulars. Això afecta especialment persones migrades.

Dona pagesa

I també ja una forta dependència del sector turisme i serveis  (sobretot a la Costa Brava i la Cerdanya) i fa que molts treballadors del sector hoteler, restauració o comerç pateixin temporalitat i salaris baixos. Els temporers també es veuen afectats per la manca d’habitatges dignes, especialment durant les temporades altes, i també especialment els Temporers de la fruita a l’Empordà, aquests treballadors sovint no tenen condicions laborals dignes i viuen en infrahabitatges.

La falta de oportunitats laborals afegint les desigualtats en els serveis com la sanitat, l'educació i l'habitatge, fan que la vida quotidiana a certs barris i zones, fan que alguns d'ells es situen com a “guetos”.

El vot als 16 anys pot ser una realitat?

 Abans d'acabar l'any 2024, voldria fer una reflexió i compartir-la amb els meus seguidors sobre l'edat mínima per poder votar.

Votar a partir dels 16 anys, és un tema de debat a diversos països i detallo alguns a continuació, però sense abans fer una valoració general dels arguments a aquesta iniciativa que podria ser legislativa en aquest curs polític.

Els joves de 16 anys tenen dret a participar a les eleccions?

El 2024, més de dos milions de joves espanyols voten per primera vegada en unes eleccions europees

El vot a partir dels 16 anys es basa en la idea que els joves tenen drets i responsabilitats com a ciutadans, i la seva participació enforteix la democràcia. Aquí hi ha algunes raons per les quals argumento perquè els joves més grans de 16 anys han de votar.

Als 16 anys, moltes persones ja estan formant-se acadèmica i socialment per comprendre qüestions polítiques i socials. Amb una educació cívica adequada, poden avaluar opcions i emetre un vot conscient.

Els joves enfronten desafiaments específics, com l'accés a l'educació, l'ocupació, l'habitatge i el canvi climàtic. La seva participació assegura que les polítiques públiques reflecteixin també les necessitats i les aspiracions.

Permetre el vot als 16 anys fomenta una cultura de participació política des de ben aviat, això pot augmentar la taxa de participació electoral al llarg de la vida, cosa que ajuda a reduir l'abstencionisme.

Les polítiques actuals tenen un impacte directe en el futur dels joves, i donar dret al vot els permet ser actors a la presa de decisions que afecten la seva vida, en lloc de ser simples espectadors. Votar no és només un dret, sinó també una oportunitat perquè els joves participin activament a la construcció de la societat que desitgen.

També hi ha arguments contra aquesta decisió. La manca de maduresa emocional, la influència externa. Hi ha preocupació que els joves puguin ser més susceptibles a la manipulació per part de familiars, xarxes socials o altres fonts. També hi ha prioritats diferents i n'hi ha que argumenten que als 16 anys les preocupacions principals dels joves poden no alinear-se amb les necessitats de la societat en general, i en alguns contextos on els joves poden votar des dels 16, s'ha observat menor participació en comparació amb altres grups d'edat, cosa que podria qüestionar l'efectivitat de la mesura.

Sigui com sigui, hi ha arguments a favor i contra aquesta decisió política. Hi ha una porta oberta a la participació, sent els joves que a partir dels 16 anys podrien votar. El numero exacte de joves a Espanya entre els 16 i els 18 anys pot variar depenent de la font de dades més recent, però segons estimacions basades a l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la població de cada grup d'edat sol ser d'aproximadament al voltant de 1,3 a 1,5 milions de joves, tot i això, aquestes xifres poden fluctuar segons els moviments migratoris, i les tendències demogràfiques. 

El vot entre els joves espanyols de 16 a 18 anys pot ser radical?

Països que permeten el vot des de els 16 anys.

El vot a partir dels 16 anys és un tema que varia segons el país, amb enfocaments diferents sobre la seva obligatorietat i abast. Aquí hi ha alguns exemples de països on els joves de 16 anys poden votar:

A Europa, es busca fomentar l'interès i la motivació política en una població que ja té accés a educació cívica més sòlida, i per incentivar la participació política des d'edats primerenques.

Àustria, va ser el primer país europeu a permetre el vot des dels 16 anys en eleccions nacionals, regionals i locals el 2007, i el vot és obligatori per a tots els ciutadans més grans de 16 anys. A Escòcia, des del 2015, els joves de 16 anys. poden votar a eleccions parlamentàries escoceses i referèndums locals, mentre que a les eleccions generals del Regne Unit, l'edat mínima segueix sent 18 anys.

Malta, és un altre dels països que els seus ciutadans de 16 anys poden votar a eleccions generals i locals, ia Alemanya, en alguns estats federals (com Bremen i Hamburg) permeten el vot als 16 anys en eleccions locals. eleccions nacionals, l'edat mínima és els 18 anys.

Noruega i Dinamarca, a tots dos països, s'ha discutit la reducció de l'edat de vot a 16 anys, però per ara només en projectes pilot o contextos específics, i a Hongria, els joves de 16 anys poden votar si estan casats, ja que el matrimoni redueix automàticament l'edat de majoria de 18 a 16 anys.

A Amèrica, el vot jove a partir dels 16 anys està permès en alguns països, encara que sol ser voluntari.

A Argentina, des del 2012, els joves de 16 i 17 anys poden votar a eleccions nacionals i provincials, encara que el vot és voluntari per a aquesta franja d'edat, a diferència dels majors de 18 anys, per als qui és obligatori, i a Brasil, utilitza aquest sistema des de 1988, i els ciutadans de 16 anys poden votar, però el vot és obligatori només a partir dels 18 anys, sent un país de referent a la regió.

Cuba, el vot és obligatori i permès des dels 16 anys per a eleccions municipals, provincials i generals, ja a l'Equador des del 2008, els joves de 16 anys poden votar de forma voluntària a eleccions nacionals i locals.

A Nicaragua, des de l'any 1984, els ciutadans poden votar a partir dels 16 anys. El vot és obligatori, encara que aquesta obligatorietat no sempre s'aplica estrictament, i al Paraguai, els joves de 16 anys poden votar, però de forma voluntària fins als 18.

Diferències clau entre Amèrica i Europa

A Amèrica és més comú que el vot a partir dels 16 anys sigui voluntari, mentre que a Europa, si és permès, sol ser obligatori i la seva implementació es relaciona amb l'enfortiment de drets democràtics, i és més comú que el vot als 16 anys sigui vàlid en eleccions nacionals.

A Europa, es vol fomentar l'interès polític en una població jove que ja té accés a educació cívica més sòlida, tot i que sovint està restringit a eleccions locals o regionals.

Crec que, amb el vot als 16 anys, a banda de donar responsabilitat política als joves ciutadans, es dóna l'oportunitat de participar en temes que els influeixen, amb més inclusió i representació, ja que estan afectats per les polítiques públiques, com les educatives , ambientals, laborals i de l'habitatge, i donar-los el dret al vot també els permet influir en decisions que n'impacten el futur.

Molts joves de 16 anys ja treballen, paguen impostos i assumeixen responsabilitats legals, cosa que demostra que tenen capacitat per prendre decisions informades, i podria fomentar un compromís cívic més aviat i consolidar l'hàbit de participació democràtica.

Grups armats al món-10- el FRENTE POLISARIO i Final.

Aquest cicle d'articles sobre els grups armats el vull acabar amb una experiència molt personal i que vull exalçar els ciutadans que mal viuen al desert del Sàhara Occidental, a Tinduf (Algèria), ia les dones i homes del "FRENTE POLISARIO".

Els articles publicats i que amb aquest ja són 10 encara que han estat els que he vist personalment amb més interès, han estat extrets d'un estudi que volia convertir en un llibre que m'ha estat impossible editar, però amb les meves experiències per països d'Àfrica com Algèria (Campaments de Refugiats sahrauís a Tinduf), Ghana, Togo i frontera amb Burkina Faso, així com a Amèrica, als països de Guatemala, Panamà, Republica Dominicana, Cuba, Mèxic i Colòmbia, he volgut donar coneixement dels meus seguidors.

 BANDERA del FRENTE POLISARIO

El Front Polisario, oficialment Front Popular d'Alliberament de Saguía el Hamra i Rio de Oro, és un moviment polític i militar fundat el 1973, que lluita per l'autodeterminació del Sàhara Occidental, una regió en disputa entre el Marroc i el Front Polisario. A la seva trajectòria, el Front Polisario ha dut a terme accions armades, particularment durant la guerra del Sàhara Occidental (1975-1991), contra les forces marroquines i, de vegades, contra civils en zones ocupades o àrees properes al conflicte.

Algunes de les accions atribuïdes al Front Polisario han estat qualificades com a "terroristes" pel Marroc i altres actors. Tot i això, aquestes acusacions solen ser objecte de debat i estan influenciades pel context polític del conflicte. Algunes de les al·legacions més comunes inclouen els atacs contra civils que durant els anys de conflicte se'ls ha acusat d'atacs contra civils marroquins en territoris ocupats o en àrees properes a la frontera.

També han practicat segrestos. A la dècada de 1970 i 1980, es van reportar segrestos de pescadors, treballadors estrangers i civils, atribuïts al Front Polisario, particularment en zones frontereres o en alta mar, i incidents amb empreses estrangeres: el Marroc acusa el Front Polisario d'amenaçar empreses estrangeres que operen al Sàhara Occidental, considerant aquestes accions com una forma de sabotatge econòmic. 

Enmig de les Forces Armades del FRONT POLISARI.

Context polític

És important assenyalar que el Front Polisario es presenta com un moviment d'alliberament nacional i no com una organització terrorista i està reconegut per l'ONU com a representant legítim del poble sahrauí en el procés de descolonització del Sàhara Occidental. Tot i això, la percepció de les seves accions varia significativament entre els actors involucrats i el Marroc, considera el Front Polisario com un grup separatista recolzat per Algèria i l'ha vinculat ocasionalment amb actes terroristes, però el Front Polisario i simpatitzants, argumenten que les seves accions estan dirigides contra objectius militars i formen part duna lluita legítima per la independència.

La situació actual des del 1991, amb la signatura de l'alto el foc intervingut per l'ONU, les accions armades directes del Front Polisario han disminuït, encara que el 2020 el front va anunciar la fi de l'alto el foc després d'incidents al pas de Guerguerat. Això ha portat a un augment de tensions i enfrontaments a la zona. 

Brahim Gali, secretari general del Front Polisario i President de la República Àrab Sahrauí Democràtica, càrrecs que exerceix des del 2016.

Tot i que l'alto el foc es va mantenir durant gairebé tres dècades, el novembre del 2020 el Front Polisario va declarar la fi de la treva després d'enfrontaments al pas de Guerguerat (fronterera a l'extrem sud del Sàhara Occidental sota control marroquí, que l' ha integrat a la província d'Auserd, a la regió de Dakhla-Oued Ed-Dahab), reprenent les hostilitats contra el Marroc. Els sahrauís tenen el suport d'Algèria i el suport simbòlic de diversos moviments i països que advoquen per l'autodeterminació sahrauí. Tot i això, enfronta limitacions significatives a causa del poder militar superior del Marroc i el suport internacional que aquest rep, però el conflicte continua sent una de les disputes territorials més prolongades del món, i el Front Polisario continua jugant un paper central en la lluita del poble sahrauí per la independència. 

Amb la cupació del Sàhara Occidental, és el Marroc la que administra la major part del territori com a "Províncies del Sud", mentre que el Front Polisario controla algunes àrees desèrtiques i proclama la independència. El Marroc va construir un mur de sorra defensiu (d'uns 2,700 km) que separa les zones controlades per tots dos bàndols.

Les Nacions Unides va establir el 1991 la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental, i en què jo vaig estar convocat com a observador internacional), amb l'objectiu d'organitzar un referèndum d'autodeterminació, però va ser desconvocat i ajornat i aquest segueix sense fer-se a causa de diferències sobre qui pot votar.

Amb aquest article, poso fi a una part molt petita del que són i representen els grups armats i guerrilles al món, i espero que hagi estat d'interès.

Grups armats al món-9- País Basc i Canàries.

Els grups més marcats per la identitat territorial al País Basc ha estat sens dubte ETA, mentre que a les Illes Canàries va ser el grup fundat per Antonio Cubillo, el MPAIAC. 

El principal grup terrorista a Euskadi ha estat ETA (Euskadi Ta Askatasuna) va ser una organització armada que va operar principalment a Espanya i França, sorgida el 1959 com un moviment polític i militar amb l'objectiu d'aconseguir la independència del País Basc. per una estratègia de violència, incloent-hi atemptats, assassinats, segrestos i extorsió, que es van prolongar durant diverses dècades.

La fundació d'ETA va ser l'any 1959 d'un grup escindit del Partit Nacionalista Basc (PNV) a la dictadura franquista, inicialment amb fins culturals i polítics de defensa de la identitat basca. A mesura que avançava la dècada dels 60, ETA va adoptar mètodes violents, començant amb sabotatges i evolucionant cap a accions armades més letals.

La major activitat va ser entre els anys 1970-1990 i durant aquestes dècades, ETA va dur a terme nombrosos atemptats, sent un dels més notoris l'assassinat de l'almirall Luis Carrero Blanco el 1973, i el atemptat de l'Hipercor. A Catalunya, ETA, va fer un atemptat de l'Hipercor fou un l’atemptat que l'organització armada  va fer al centre comercial Hipercor situat a l'Avinguda Meridiana de Barcelona el 19 de juny de 1987, el qual va provocar 21 morts i 45 ferits. D’aquell atemptat encara ja ciutadans que senten es seves seqüeles. Un altre dels atemptats sonats, va ser el del primer intent d'assassinat a José María Aznar, que es va produir en plena campanya electoral per a les Eleccions Generals d'Espanya del 1996, on moriria una senyora d'edat avançada i el llavors secretari general del Partit Popular va sortir il·lès, pel fet que el cotxe estava blindat.

L'afebliment d'ETA va ser gradual entre el 1990 i el 2011, a causa de l'acció de les forces de seguretat, la cooperació internacional i el rebuig social cap a la seva violència ETA va declarar un alto el foc definitiu el 20 d'octubre del 2011, i el 3 de maig del 2018, ETA va anunciar oficialment la seva dissolució després de gairebé 60 anys d'existència.

L'Impacte d'ETA va ser d'un saldo de més de 850 morts i milers de ferits, i la violència va generar una polarització important al País Basc i Espanya, enfrontant sectors independentistes amb qui condemnaven la violència.

Un altre dels grups terroristes al País Basc, van ser els Comandos Autònoms Anticapitalistes, que eren una barrejava l'independentisme basc amb un fort component marxista, i va tenir la seva activitat els anys 1978-1985. Operaven de forma independent d'ETA, però compartien objectius en alguns casos i els seus mètodes eren els atemptats i accions violentes en línia amb la guerrilla urbana. autoritats i la detenció dels

Comunicant el final d'ETA

Antonio Cubillo i el MPAIAC

A la història contemporània de les Canàries no s'ha registrat l'existència de moviments guerrillers en el sentit tradicional, com els que operen en zones de conflicte armat. Tot i això, han existit organitzacions i moviments polítics que han buscat la independència o l'autonomia de les Illes Canàries des del govern espanyol. Aquestes organitzacions, encara que han realitzat accions de resistència o protestes, no solen classificar-se com a guerrilles en el sentit bèl·lic.

Entre els grups més rellevants de la lluita independentista canària destaca el Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de l'Arxipèlag Canari (MPAIAC) fundat el 1964 per Antonio Cubillo. El MPAIAC, va ser una de les organitzacions independentistes més importants de les Canàries. Propugnava la Independència de les Canàries i la creació d'una república socialista. Durant els anys 70, el MPAIAC va arribar a tenir una estació de ràdio, "La Veu de Canàries Lliure", que transmetia des d'Algèria.

Entre les diverses de les accions de MPAIAC, també vull comentar la que van col·locar un artefacte explosiu a la seu del Banc de Biscaia a La Laguna, i l'1 de novembre de 1976, una bomba va explosionar als afores de Galerías Preciados -avui dia El Corte Inglés- al carrer Mesa i López de la capital Gran Canària, deixant danys materials i algun ferit lleu, i el febrer de 1977 a Las Palmas de Gran Canària, a prop de la Plaça de la Fira en allò que era l'antic Govern Civil, un membre del MPAIAC es va acostar a un vehicle de la Policia, ocupat per sis membres del cos, va llançar una granada contra el vehicle i va fugir, I tal com recullen les cròniques de l'època, la magrana no va arribar a entrar dins del vehicle, caient sota aquest i explosionant

El 1976, Antonio Cubillo, va crear les Forces Armades Guanches, el braç armat del MPAIAC, i el 27 de març de 1977 una explosió d'una bomba casolana en una floristeria de l'Aeroport de Gran Canària va ser el preludi del que seria el desastre aeri més gran de la Història d'Espanya. A l'aire, dos avions Boeing 747 carregats de turistes -un de la KLM holandesa i un altre de la Pa Am americana- varen ser desviats a l'aeroport de Los Rodeos, al Nord de Tenerife, hi van morir 583 persones. És el tercer accident aeri amb major nom de víctimes mortals de la història de l'aviació.

Encara que se li van atribuir certs actes violents, com la col·locació d'explosius, el seu impacte va ser important. El seu fundador Antonio Cubillo va patir un atemptat el 1978 que el va deixar greument ferit, cosa que va debilitar el moviment.

El Congrés Nacional de Canàries (CNC), sorgit com una evolució del MPAIAC, aquest moviment es va centrar més en accions polítiques i menys en confrontacions. Va defensar l'autodeterminació i els drets dels canaris, però la seva influència ha estat més moderada, i durant els anys 70 i 80 van sorgir petits grups amb fins independentistes, però el seu abast va ser reduït i les seves accions no van assolir rellevància històrica significativa.

En general, el moviment independentista canari ha estat girat al voltant de la defensa de la identitat canària i la lluita per més autonomia.

Bandera del Moviment per l'Autodeterminació i Independència de l'Arxipèlag Canari.

Grups armats al món-8- Catalunya, Galícia, i Andalusia

Després de veure a l'anterior escrit sobre Catalunya, principalment sobre Terra Lliure, el grup d'Acció Nacionalista (GAN), Caliu i Front Patriòtic Català (FPC), passo a la informació dels grups a Galícia i Andalusia.

 

A Catalunya han existit altres grups com el MIR (Moviment Ibèric de Resistència), grup guerriller català que va sorgir als anys 60, vinculat al nacionalisme català ia la lluita contra la dictadura franquista. El MIR també va tindre contacte amb altres moviments d'alliberament en el context de l'antifranquisme.

El Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), d'ideologia anarquista i antifranquista, es va fundar a principis de l'any 70. Aquest grup, que operava a Catalunya i altres regions, es dedicava principalment a atracaments a bancs per finançar la seva activitat política i donar suport a moviments obrers. El seu membre destacat va ser Salvador Puig Antich, un dels seus integrants, es va convertir en un símbol de la resistència antifranquista després de ser executat el 1974.

Exèrcit Popular Català (EPOCA), d'Ideologia Independentisme i lluita armada. Grup de curta durada, realitzava accions armades amb objectius independentistes abans de ser desarticulat, i Bandera Roja d'ideologia marxista-leninista, i les seves activitats, encara que no era estrictament un grup guerriller, va ser una organització política activa a la resistència antifranquista, que defensava la revolució socialista a Catalunya. 

Roda de premsa de Resistència Galega

A Galícia, la Resistència Galega (RG) és un grup de la Resistència Galega clandestí de caràcter independentista gallec que promou la separació de Galícia de la resta d'Espanya. Va sorgir a partir de la dècada de 2000 i ha estat vinculat a accions violentes, com la col·locació d'explosius i actes de sabotatge, i En els darrers anys, les autoritats han dut a terme nombroses operacions contra els seus membres, cosa que n'ha reduït significativament activitat.

Abans de Resistència Galega, van existir altres col·lectius d'ideologia similar, com a Exèrcit Guerrilheiro do Povo Galego Ceive (EGPGC), que va estar actiu als anys 80 i 90. Aquest grup també va dur a terme accions violentes de caràcter independentista, com a atemptats amb explosius.

Manifestació a Andalusia, reivindicant la Independència

A Andalusia, no s'han registrat històricament grups terroristes organitzats i actius de manera significativa com en altres regions d'Espanya (per exemple, ETA al País Basc o els GRAPO a nivell nacional). Tot i això, hi ha alguns contextos i moviments que podrien esmentar-se en relació amb accions violentes o radicalismes menors, encara que no arriben a la categoria de "terrorisme" de manera formalitzada.

Andalusia va tenir un paper destacat en els moviments anarquistes i sindicalistes durant els segles XIX i XX, particularment a zones rurals amb fortes desigualtats econòmiques. Encara que aquests moviments lluitaven principalment per drets laborals i reformes socials, de vegades es van produir episodis violents com atemptats individuals o accions directes. Les seves accions van ser més freqüents durant l'època de la Segona República Espanyola i la Guerra Civil (1936-1939) però no es poden considerar terrorisme en el sentit contemporani, ja que no hi havia un objectiu sistemàtic de desestabilitzar l'Estat mitjançant el terror.

Grups armats al món-7- Catalunya

Abans de fer els darrers capítols sobre els grups armats al món, avui toca amb especial interès els grups a Catalunya, i a continuació els de Galícia, País Basc, Andalusia i les Illes Canàries, on han estat o van ser territoris que per diferents causes, es van organitzar grups de diverses tendències i ideologies.

A Catalunya ens trobem amb el grup Terra Lliure que va ser una organització armada independentista catalana que va operar principalment a Catalunya, des de finals dels anys 1970 fins a principis dels 1990. El seu objectiu principal era la independència dels territoris considerats com a “Països Catalans”, que inclou Catalunya, València, Balears, parts d'Aragó, Andorra i el Rosselló a França.

Els orígens de Terra Lliure es va fundar el 1979, influenciada per altres moviments independentistes europeus, com l'IRA a Irlanda i ETA al País Basc, i va néixer en un context de transició democràtica a Espanya després de la dictadura de Franco, en què els moviments nacionalistes cobraven força. Les seves activitats eren accions violentes, com atemptats amb explosius contra infraestructures, monuments, seus de partits polítics i símbols de l'Estat espanyol, encara que en general van intentar evitar víctimes mortals, alguns dels seus atemptats van acabar en tragèdies, com la mort accidental d'una noia en un atac el 1987.

La Ideologia de Terra Lliure combinava independentisme amb elements d'esquerra radical, defensant una transformació social i política als Països Catalans, rebutjant la Constitució Espanyola de 1978 per considerar que no respectava el dret a l'autodeterminació.

La dissolució de Terra Lliure es va produir el 1995, on la majoria dels membres van decidir abandonar la lluita armada i desmantellar l'organització després d'un procés de negociacions amb les autoritats. Molts dels seus exmembres es van integrar en partits polítics com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que promou l’independentisme per vies pacífiques i democràtiques. Tot i que la seva activitat armada no va aconseguir avenços significatius cap a la independència, Terra Lliure va marcar un capítol important en la història de l'independentisme català, i la seva història continua sent polèmica ja que alguns sectors independentistes els veuen com un símbol de resistència, mentre que altres en rebutgen l'ús de la violència. 

Vídeo de TERRA LLIURE, punt i final

A Catalunya, apart del grup de Terra Lliure, hi ha hagut diversos grups que s'han involucrat en activitats violentes o terroristes, especialment durant el segle XX, en el context de la lluita política i social. Alguns d’aquests grups han tingut una ideologia independentista, mentre que altres han estat associats amb moviments marxistes o anarquistes.

Els grups d'Acció Nacionalista (GAN). Als anys 70 i 80, van existir diversos grups de tall nacionalista radical que, encara que no van arribar a tenir la mateixa notorietat que Terra Lliure, també es van implicar en activitats violentes, com enfrontaments amb la policia i actes de sabotatge. Els seus objectius eren la independència de Catalunya, però de manera més radical i amb confrontacions amb el sistema polític espanyol. Les seves accions no van ser tan coneguts a nivell internacional com a Terra Lliure.

Un altre dels grups va ser el Caliu (1982-1995). El Caliu va ser un grup terrorista que es va formar al si de l'organització de Terra Lliure, encara que també va estar vinculat a un corrent anarquista radical dins de la lluita per la independència. Els seus objectius eren similars a Terra Lliure, l'objectiu era la independència de Catalunya, tot i que amb una orientació més d'esquerra i anarquista, i el Front Patriòtic Català (FPC), que va ser un grup no tan prominent com els anteriors, han estat associats amb ideologies radicals i nacionalistes, amb ocasionals incidents de violència. Aquest tipus de grups van ser més marginals, però sovint enarboraven la bandera de la lluita per l'autodeterminació i feien servir mètodes violents per expressar el seu rebuig cap a l'Estat espanyol.

Adhesiu del Fem Front Patriòtic - MDT (Moviment de Defensa de la Terra)

Les causes en què van sorgir aquests grups va ser per la forta forta repressió política durant la dictadura franquista i, encara que la transició a la democràcia a Espanya (1975) va comportar un cert grau d'obertura, la independència de Catalunya seguia sent vista com una causa que no tenia suport a l'Estat central. La lluita armada va ser una de les formes de molts sectors de l'independentisme per manifestar-ne el descontentament i pressionar per l'autodeterminació.

I arribo la fi del terrorisme a Catalunya. A mesura que avançava el temps, especialment després dels anys 90, l'ús de la violència per part de grups separatistes va anar disminuint. L'evolució política, l'arribada de més partits independentistes a les institucions i el canvi al panorama sociopolític de Catalunya van contribuir a fer que la violència perdés protagonisme. De fet, els partits independentistes actualment tenen un enfocament pacífic i democràtic, centrat en la consecució de la independència mitjançant la legalitat i la negociació política encara que el tema de la independència continua sent una qüestió política complexa a la regió.