Grups armats al món-3-les Amèriques. Colombia-2.

Seguint a Colòmbia, passo a informar sobre un altre dels importants grups guerrillers a Colòmbia, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), és un grup d'inspiració marxista i socialista, i el seu enfocament principal és les reformes socials i econòmiques per a regions de Colòmbia, amb influència per la revolució cubana. 

L'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) és una organització guerrillera de Colòmbia fundada el 1964, influenciada per la revolució cubana i els ideals del marxisme-leninisme. Des de la seva creació, l'ELN ha estat una de les principals insurreccions del país, juntament amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). La seva història està marcada per la seva lluita armada contra l'Estat colombià, la seva ideologia socialista i el seu enfocament a les comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents.

Bandera de l'ELN.

L'ELN va ser creat per un grup d'estudiants, líders pagesos i sacerdots influenciats per la Teologia de l'Alliberament. Un dels seus fundadors més destacats va ser Fabio Vásquez Castaño. El moviment va rebre suport ideològic i formació militar de Cuba, inspirat en figures com Ernesto "Che" Guevara.

L'ELN es defineix com una guerrilla revolucionària que cerca transformar la societat colombiana mitjançant la lluita armada. El seu objectiu principal és la redistribució de la terra, la justícia social i la sobirania davant de la influència estrangera, especialment la dels Estats Units.

Durant les dècades de 1960-1980, l'ELN va operar principalment en àrees rurals i muntanyenques, enfocant-se en atacs a infraestructura econòmica, com oleoductes i carreteres, i en el segrest com a mètode de finançament.

Un dels membres més destacats de l'ELN va ser el sacerdot Camilo Torres Restrepo, que es va unir al grup el 1965. La seva mort en combat el va convertir en un símbol de la lluita revolucionària. Sacerdot catòlic colombià, pioner de la Teologia de l'alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia de Colòmbia i membre del grup guerriller Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). Durant la seva vida, promourà el diàleg i sincretisme entre marxisme i catolicisme.

A la dècada dels 70, es van enfrontar una greu crisi interna després de l'Operació Anorí (1973), on l'exèrcit colombià va desarticular part important de la seva estructura. Tot i això, van aconseguir reorganitzar-se i en les dècades de 1990-2000 durant aquest període, l'ELN va incrementar les seves operacions de segrest massiu (com la presa d'esglésies i segrestos a la carretera) i atacs a oleoductes, generant rebuig tant nacional com internacional.

Actualment, l'ELN segueix actiu a diverses regions de Colòmbia i ha ampliat la seva influència cap a Veneçuela. Tot i que la seva capacitat militar és menor que en el passat, continua sent un actor clau en el conflicte armat colombià. Les seves accions continuen incloent segrestos, extorsions i atacs contra infraestructures, malgrat els esforços per assolir acords de pau. L'ELN ha representat un dels desafiaments més persistents per a l'estabilitat de Colòmbia, i ha reflectit les complexitats de la lluita per justícia social i la superació de desigualtats al país.

Grup guerriller de l'ELN

Intents de diàleg i procés de Pau

Al llarg dels anys, l'ELN ha participat en diversos intents de diàleg amb el govern colombià, encara que aquests processos han estat difícils a causa de la seva estructura descentralitzada i demandes radicals. En els darrers anys, l'ELN ha mantingut negociacions amb el govern de Colòmbia sota l'administració de Gustavo Petro. Aquest procés té com a objectiu cercar una sortida negociada al conflicte armat.

Actualment, l'ELN segueix actiu a diverses regions de Colòmbia i ha ampliat la seva influència cap a Veneçuela. Tot i que la seva capacitat militar és menor que en el passat, continua sent un actor clau en el conflicte armat colombià. Les seves accions continuen incloent segrestos, extorsions i atacs contra infraestructures, malgrat els esforços per assolir acords de pau.

L'ELN ha representat un dels desafiaments més persistents per a l'estabilitat de Colòmbia, i ha reflectit les complexitats de la lluita per justícia social i la superació de desigualtats al país.