RUANDA. 100 dies de genocidi.

Personalment no sé si podré ser molt explícit en el meu escrit i comentaris, però intento ser el més consistent. Els fets que poso a la consideració són fets seguits, no viscuts i que amb la meva aportació vull ressaltar fets que han passat i la seva realitat actual. 

CALAVERES EN MEMÒRIA DE LES VICTIMES DEL GENOCIDI DE RUANDA

Aquest any, 2024, marca el 30è aniversari d'aquest tràgic esdeveniment del GENOCIDI de RUANDA, que continua sent un recordatori de les conseqüències devastadores de l'odi i la indiferència internacional.

El genocidi de Ruanda va tenir lloc entre el 7 d'abril i el 15 de juliol de 1994. Durant aquest període de 100 dies, aproximadament 800.000 persones, van ser assassinades a Ruanda per extremistes del grup ètnic hutu. La matança va ser un intent d'extermini de la població minoritària dels tutsis i es calcula que aproximadament el 70% van morir. El genocidi també va deixar milions de desplaçats i ferides profundes en el teixit social ruandès, encara que el país ha avançat significativament cap a la reconciliació i el desenvolupament des de llavors.

El President JUVENAL  HABYARIMANA, assassinat el 6 d'abril de 1994

A RUANDA la divisió dels ciutadans ruandesos per ètnies va ser una herència enverinada del període colonial belga. Quan els belgues es van apoderar de Ruanda a finals del segle XIX, van classificar la població d'acord amb el grup a què pertanyien, creant identificacions que assenyalaven qui era hutu i qui tutsi, i juntament amb aquesta identificació també es va crear una divisió en què s'assenyalava els tutsis com una ètnia dominant i superior que tenia millors llocs de treball, relegant la majoria hutu a ser un grup subordinat i sotmès.

Les divisions de l'ordre colonial van anar exacerbant les tensions i les rancúnies en la societat ruandesa. Les diferències ètniques van arribar a un punt de ruptura durant la independència de Ruanda, quan el 1961 la majoria hutu va prendre el control del govern abolint la monarquia tutsi i declarant la República de Ruanda.

Desenes de tutsis van fugir a països veïns, inclosa Uganda. Allí, exiliats tutsis van formar un grup rebel, el Front Patriòtic Ruandès (FPR). Els seus objectius principals eren l'enderrocament del govern ruandès i la fi de l'exili dels tutsis. El 1990 els combatents de l'FPR van envair el país desencadenant una guerra civil amb els hutus en una lluita que va durar els anys següents fins que es va arribar a un acord el 1993, però el 6 d'abril del 1994, un avió que transportava el President Habyarimana i el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, també hutu, va ser enderrocat per dos míssils llançats des de terra, matant tots els que anaven a bord.

Milicians hutus rebent llistes amb noms de tutsi que havien de matar juntament amb totes les famílies

Les causes del genocidi de Ruanda, va ser principalment per part d'un Colonialisme belga van  afavorir els tutsis sobre els hutus, consolidant divisions ètniques i ressentiments, amb una propaganda extremista amb els mitjans hutus van difondre missatges d'odi, deshumanitzant els tutsis i encoratjant la violència , provocant grans tensions polítiques com l'assassinat del president Juvenal Habyarimana, un hutu, va ser el detonant immediat, encara que les tensions havien escalat per anys, seguit per la crisi econòmica, que amb la pobresa i la competència per recursos van intensificar els conflictes entre comunitats.

Les conseqüències van ser dels més traumàtiques amb més de 800.000 morts en 100 dies i milions desplaçats quedant Ruanda devastada, amb infraestructures destruïdes i comunitats fragmentades i van sorgir els Tribunals Gacaca i el TPIR per processar crims, mentre el país avançava en programes de reconciliació i tenint un Impacte regional amb desestabilització a països veïns, com la República Democràtica del Congo, on es van generar nous conflictes i desplaçaments.

Milicians del FRONT ATRIÒTIC DE RUANDA

El Paper de la Comunitat Internacional durant el Genocidi de Ruanda

Abans del genocidi va ser la Indiferència davant de senyals d'advertència i es van ignorar informes previs que alertaven sobre el risc de genocidi, el fracàs del qual va ser no prevenir el conflicte. Posteriorment, les Nacions Unides (ONU) van desplegar una missió limitada (UNAMIR), però amb recursos insuficients i regles restrictives, i malgrat les peticions del general Roméo Dallaire, la missió de pau no va ser reforçada i alguns països van retirar tropes. Els Estats Units, França i altres països van evitar intervenir, en part per interessos geopolítics i por de noves crisis com la de Somàlia.

Després del genocidi, l'ajuda humanitària va ser tardana i es van enviar recursos a camps de refugiats, però alguns van ser controlats per perpetradors del genocidi. Es va establir el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR), encara que els resultats van ser limitats en comparació amb la magnitud dels crims.

Reflexió:

El genocidi de Ruanda és un símbol del fracàs col·lectiu per prevenir atrocitats, cosa que va portar a reformes en les polítiques d'intervenció humanitària, com l'adopció del principi de la situació actual de Ruanda.

Ruanda, 30 anys després del genocidi del 1994, ha aconseguit avenços significatius en estabilitat i desenvolupament, però segueix enfrontant desafiaments importants.

Restes de les famílies NEVER i AGAIN

Breu anàlisi per a cada aspecte esmentat i avenços amb l'actual estabilitat política i creixement econòmic.

El genocidi va ser impulsat per una llarga història de tensions entre hutus i tutsis, exacerbades pel colonialisme i la propaganda extremista. Les seves conseqüències van incloure més de 800.000 morts, milions de desplaçats i una regió inestable i la constitució dels Tribunals de Justícia de Gacaca i el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR) van buscar rendir comptes i justícia per a les víctimes perquè Ruanda tingui una reconciliació i memòria que no impedeixin commemoracions anuals i programes de reconciliació comunitària per guarir ferides, encara que el paper internacional de la inacció global i el fracàs de l'ONU són recordats com a advertiments per evitar futures tragèdies.

En aquest any que acabem, els esdeveniments commemoratius han inclòs cerimònies, conferències i reflexions sobre la prevenció del genocidi al món, així com programes de reconciliació amb Iniciatives com a tallers, diàlegs comunitaris i suport a supervivents i perpetradors en reintegració.

AVANÇOS

Estabilitat política i creixement econòmic sota el lideratge de Paul Kagame qui és president des del 2000, sent el sisè i actual president de Ruanda. Al capdavant del Front Patriòtic Ruandès (RPF), va obtenir una victòria militar sobre el govern el juliol de 1994 que va posar fi al Genocidi de Ruanda. Kagame defensa la idea que l'ajut extern ha de fer que els receptors confiïn en ells mateixos.

Ruanda ha experimentat una transformació econòmica amb sectors clau com l'agricultura, el turisme i la tecnologia que han impulsat el desenvolupament. Iniciatives en infraestructura, energia renovable i educació també han tingut un paper crucial en el seu progrés

Les reformes socials al país han promogut polítiques inclusives i programes de reconciliació nacional. La participació femenina és alta, amb més del 60% dels escons parlamentaris ocupats per dones i la seguretat i cooperació internacional és un contribuent important de tropes a missions de pau de l'ONU i ha signat acords per donar suport a l'estabilitat en països com Moçambic i República Centreafricana.

Ruanda, però encara té reptes com l'autoritarisme i els drets humans. El govern de Kagame enfronta crítiques per restriccions a la llibertat d'expressió, persecució d'opositors i empresonaments arbitraris. Grups internacionals han assenyalat aquestes pràctiques com a preocupants, i encara que l'economia ha crescut, el país continua depenent significativament de l'ajuda externa, que representa fins al 40% del pressupost nacional, però Ruanda no surt de les tensions regionals ua que ha estat acusada de recolzar el grup rebel M23 a la veïna República Democràtica del Congo, exacerbant conflictes a la regió, i amb l'última Iniciatives controvertides. L'acord amb el Regne Unit per rebre migrants deportats ha estat qüestionat per la seguretat i la capacitat de Ruanda per integrar aquestes persones.

Tot i aquests desafiaments, Ruanda ha aconseguit consolidar la seva imatge com un model de desenvolupament a l'Àfrica, encara que enfronta crítiques per la manca d'obertura democràtica i les tensions polítiques internes i regionals.

Seu de la Cambra Baixa del Parlament de Ruanda que es troba a la Ciutat Kigali, capital de Ruanda

L'actualitat política i social de Ruanda al 2024 és essencial amb el seu retrobament.

Continua avui dia com a President del Govern, Paul Kagame ha estat el president de Ruanda des de l'any 2000, i aquest any 2024, va guanyar el seu quart mandat amb més del 99% dels vots, després de liderar el país sota el Front Patriòtic Ruandès ( FPR), el partit dominant des del final del genocidi el 1994.

Tot i que Ruanda és formalment una democràcia multipartidista, l'FPR domina àmpliament el sistema polític. Altres partits com el Partit Verd Democràtic de Ruanda i la Coalició de Partits Governamentals (que inclou diversos partits menors) tenen una representació limitada i enfronten restriccions. L'oposició enfronta desafiaments significatius, com ara detencions de líders i poca llibertat per operar

Avui l'estructura ètnica de la població està formada per tres grups principals: hutus (85%), tutsi (14%) i una minoria twa (1%). Des del genocidi, el govern de Kagame va eliminar les referències ètniques oficials i ha promogut una identitat ruandesa unificada. Tot i això, persisteixen tensions històriques, encara que no s'expressen obertament

La Participació femenina i joves a Ruanda és líder mundial en igualtat de gènere, amb un parlament on més del 60% dels legisladors són dones. També hi ha programes per involucrar joves en iniciatives polítiques i socials, encara que ja desafiaments socials i de Drets Humans. Hi ha informes d'organitzacions internacionals que denuncien restriccions a la llibertat d'expressió, la persecució de crítics i la repressió de l'oposició. A Ruanda hi ha desenvolupament i pobresa tot i que el país ha aconseguit avenços significatius, la pobresa continua sent un desafiament, especialment en àrees rurals, malgrat el creixement econòmic i la modernització d'infraestructura

Ruanda no està centrada en els problemes migracions i tensions regionals amb relació als països veïns, com la República Democràtica del Congo, és complicada, amb acusacions d'intervenció militar i suport a grups rebels com el M23.

Ruanda, encara que és admirat pel seu model de desenvolupament i estabilitat, enfronta crítiques pel sistema polític centralitzat i el control estatal sobre aspectes socials i polítics. 

Si vols explorar un aspecte més específic sobre les religions i sectes a Ruanda, et puc proporcionar més detalls.

Representació simbòlica de reconciliació i memòria a Ruanda, 

dissenyada per transmetre esperança i pau després dels esdeveniments tràgics. 

Espero que sigui útil per a la reflexió.

Religions i sectes a Ruanda

Ruanda és un país amb una diversitat religiosa significativa tot i que el cristianisme és predominant, el país també compta amb altres religions i moviments espirituals. Aquí hi ha un resum de les principals religions i sectes a Ruanda.

El cristianisme és la religió dominant a Ruanda, i aproximadament el 93% de la població s'identifica com a cristiana.

Catolicisme. L´Església Catòlica té una forta presència a causa de la colonització belga i les missions religioses al voltant del 50% de la població és catòlica, i el Protestantisme representa al voltant del 37% dels creients, amb denominacions com els adventistes del setè dia, anglicans i pentecostals.

Evangelisme i moviments pentecostals. Aquestes denominacions estan creixent ràpidament en les darreres dècades, mentre que l'Islam representa aproximadament el 2% de la població. La majoria dels musulmans a Ruanda són sunitas.

Religions tradicionals africanes

Tot i que el cristianisme i l'islam han reemplaçat en gran part les religions tradicionals, encara hi ha petites comunitats que practiquen creences indígenes.

Moviments sincrètics i noves sectes

A Ruanda també hi ha moviments religiosos sincrètics que combinen el cristianisme amb pràctiques tradicionals africanes, i en els darrers anys, han sorgit noves esglésies independents i sectes liderades per carismàtics, sovint oferint missatges de sanació, prosperitat i salvació immediata. Algunes d'aquestes sectes han estat objecte de controvèrsia, especialment quan estan vinculades a pràctiques problemàtiques, com l'aïllament dels membres o l'explotació econòmica.

Ateisme i no afiliació religiosa

Encara que encara és una minoria, hi ha un petit percentatge de persones no afiliades a cap religió o que s'identifiquen com a atees, reflectint un canvi generacional i més educació. L’impacte de la religió a la societat ruandesa ha jugat un paper important tant positiu com negatiu en la història de Ruanda. Actualment les esglésies i mesquites són actors clau en la reconciliació i la reconstrucció social.