El Imperialisme Multipolar. Rússia, els Estats Units i la Xina en un món de blocs.

Us presento un resum de l'informe elaborat sobre el moment actual de la política de blocs.

Aquest informe és de l'elaboració personalment i en to crític i d'esquerres.

Portada de l'informe

Un món en disputa. Tres imperis, i tres models de dominació.

L’ordre mundial sorgit de la Guerra Freda ha entrat en una nova fase de confrontació multipolar. Ja no és només un món dominat pels Estats Units, sinó un escenari on Rússia i la Xina plantegen alternatives –tan autoritàries i extractives com el model liberal capitalista occidental–. Però, des d’una òptica d’esquerres i internacionalista, cap d’aquestes potències representa un model emancipador per als pobles del món.

Estats Units: l’Imperi del Capital Financer

Els Estats Units continuen sent la potència hegemònica, amb més de 750 bases militars a l’exterior, una economia sustentada pel dòlar com a moneda de reserva mundial i una política exterior marcada per la guerra permanent i la desestabilització de governs que no se sotmeten als seus interessos (Iraq, Líbia, Veneçuela, etc.).

Des d'una perspectiva marxista, els EUA representen l’expressió més refinada del capitalisme imperialista. El complex militar-industrial, Wall Street, Silicon Valley i Hollywood treballen conjuntament per perpetuar l’hegemonia cultural, econòmica i militar. La retòrica dels “drets humans” s'utilitza selectivament per justificar intervencions i bloquejos, mentre el racisme estructural i la desigualtat social es mantenen dins les seves fronteres.

Rússia: un imperialisme reaccionari i nacionalista

L’entrada de Rússia a Ucraïna el 2022 va reactivar les alarmes geopolítiques, però per a l’esquerra crítica no es pot caure en l’error de veure Rússia com una víctima d’Occident. El règim de Putin és una oligarquia extractivista basada en el petroli i el gas, amb una estructura estatal autoritària, profundament conservadora i patriarcal. La repressió de la dissidència (Navalni, mitjans independents, LGTBI, etc.) és tan sistemàtica com en qualsevol altra potència imperial.

Des de l’esquerra antiimperialista, s’ha de condemnar la invasió d’Ucraïna com un acte d’agressió i d’imperialisme regional, però també cal rebutjar la instrumentalització que en fa l’OTAN per justificar el seu rearmament i expansió. La guerra no és només entre estats, sinó contra els pobles, que pateixen la destrucció, la misèria i el reclutament forçat.

La Xina: capitalisme d’estat o socialisme autoritari

La Xina és sovint presentada com un model alternatiu a l’ordre occidental. Tanmateix, l’esquerra ha de mirar més enllà de la propaganda oficial. Tot i que la Xina manté una economia amb forta intervenció estatal, el model xinès és profundament capitalista, amb una brutal explotació laboral, destrucció ambiental i repressió de drets civils i polítics (Hong Kong, Xinjiang, Tibet...).

Però, a diferència d’EUA i Rússia, la Xina ha combinat el creixement econòmic amb una estratègia d’expansió internacional basada en la diplomàcia econòmica (la “Nova Ruta de la Seda”) i el control tecnològic. Des de l’extrema esquerra, això és vist com una nova forma d’imperialisme: no ja per mitjà d’invasions militars, sinó mitjançant deute, infraestructura i vigilància.

Una Definició des de l’Esquerra

L’imperialisme no és només una política exterior agressiva. És una forma estructural del capitalisme global, que busca expandir-se més enllà de les seves fronteres per assegurar matèries primeres, controlar mercats, explotar mà d’obra i garantir l’ordre polític favorable als interessos de les seves burgesies dominants.

Ja ho deia Lenin el 1916 al seu clàssic L’imperialisme, fase superior del capitalisme. L’imperialisme és el moment en què el capital financer esdevé hegemònic, es concentra en grans monopolis i es reparteix el món entre unes poques potències. Aquesta anàlisi continua essent vàlida, tot i que avui hem de parlar d’un imperialisme més diversificat, amb noves formes de dominació (econòmiques, tecnològiques, mediàtiques) i múltiples centres de poder.

Des de la perspectiva de l’esquerra transformadora, l’imperialisme és l’enemic comú dels pobles, i cal combatre’l en totes les seves formes, tant si ve disfressat de democràcia liberal com si ho fa amb la bandera del nacionalisme o del “socialisme d’Estat”.

Del colonialisme clàssic a l’imperialisme postmodern

L’imperialisme ha canviat d’aspecte, però no d’essència. El colonialisme clàssic dels segles XIX i XX –basat en l’ocupació directa i la dominació formal dels territoris– ha estat substituït per un neocolonialisme financer i militar, on les potències no sempre envaeixen, però sí que imposen condicions:

• A través del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, que imposen reformes estructurals als països empobrits.
• Mitjançant les transnacionals, que exploten recursos i mà d’obra a canvi de misèria i dependència.
• A través de la militarització i la guerra preventiva, amb operacions a l’Orient Mitjà, Àfrica o Europa de l’Est.
• Mitjançant el control tecnològic i digital, imposant normes, plataformes i vigilància a escala global.

Aquesta nova fase ha estat anomenada per alguns com a imperialisme postmodern, però la seva finalitat continua essent la mateixa: l’explotació de la perifèria per enriquir el centre.

Un món de blocs, no d’alternatives

El segle XXI ens porta un món cada cop més polaritzat: el bloc occidental liderat pels Estats Units i l’OTAN; el bloc rus que recupera l’esperit imperial tsarista-soviètic; i el bloc xinès que combina capitalisme d’Estat, autoritarisme i expansió global.

Cap d’aquests blocs representa una sortida real pels pobles. La multipolaritat no garanteix la justícia, sinó que pot significar més conflicte i repressió si les estructures de dominació es mantenen.

L’esquerra ha de fer un pas més: no defensar un “camp” contra l’altre, sinó rebutjar tots els camps imperialistes i construir una nova aliança internacionalista basada en el suport mutu, el dret dels pobles a decidir, i la lluita comuna contra el capital global.