En aquest abril del 2025, el món s’enfronta a un espectacle macabre que, tot i la seva brutalitat, continua desenvolupant-se davant la mirada impotent —i massa sovint còmplice— de la comunitat internacional.
El genocidi
sistemàtic que Israel perpetra contra el poble palestí,
especialment a la Franja de Gaza i a Cisjordània, es una realitat
que no s’ha aturat ni un sol dia des del 7 d’octubre de 2023, quan es
desencadenà una nova onada de violència sota la justificació d’una resposta
militar, però que ha derivat en una campanya d’extermini col·lectiu.
Gaza. Una
presó convertida en matança
La Franja de Gaza,
amb més de 2,3 milions de persones atrapades en un espai equivalent a la
meitat de la comarca del Barcelonès, ha estat literalment arrasada. Més
de 46.000 persones han perdut la vida —la majoria, dones, infants i ancians—,
i prop de 95.000 han quedat ferides, moltes d’elles amb amputacions,
cremades greus i traumes irreversibles. El sistema sanitari, col·lapsat i
objectiu directe dels bombardeigs, és incapaç de respondre. Més de 35
hospitals han estat destruïts o fora de servei, i el personal mèdic
treballa en condicions inhumanes, sovint sense llum, anestèsia ni aigua
potable.
El que abans eren
barris plens de vida, com Shujaiya, Khan Yunis o Rafah, avui són
escombraries de runa i cadàvers. No hi ha escola en peu. No hi ha mercats. No
hi ha vida. Només la resistència obstinada de la població civil que, entre la
fam i la por, intenta sobreviure en refugis improvisats, sovint objectius també
de l’aviació israeliana.
La fam ha esdevingut
una arma de guerra. El bloqueig total imposat per Israel i tolerat per
Egipte impedeix l’entrada de menjar, medicaments i ajuda humanitària.
Organismes com les Nacions Unides o la Mitja Lluna Roja denuncien
una situació de fam generalitzada que afecta sobretot els infants: desenes
d’ells ja han mort literalment de gana, en ple segle XXI.
Mentrestant, a Cisjordània
—territori també ocupat il·legalment per Israel des del 1967— la
situació no és menys dramàtica. Els assentaments il·legals s’han multiplicat,
protegits per l’exèrcit i per colons armats que actuen amb impunitat. Pobles
sencers han estat evacuats a la força, amb cases enderrocades i camps agrícoles
cremats. Des d’octubre, més de 650 palestins han estat assassinats a Cisjordània,
molts d’ells en operacions militars nocturnes que recorden les pràctiques més
sinistres de les dictadures.
Les detencions
arbitràries també s’han disparat i més de 11.000 palestins, entre ells
centenars de nens, han estat empresonats sense judici sota el règim de
“detenció administrativa”. Denúncies de tortures, vexacions sexuals i
execucions sumàries són cada cop més freqüents i documentades per ONG com
B’Tselem o Amnistia Internacional.
La complicitat internacional
Davant d’aquest
escenari de dolor i extermini, la reacció internacional ha estat desigual. Els Estats
Units, la Unió Europea i altres potències occidentals continuen
donant suport diplomàtic, econòmic i militar a Israel, tot i els informes
creixents d’ONGs, periodistes i investigadors independents que
parlen clarament de “crims de guerra” i “crims contra la
humanitat”.
Mentrestant, Sud-àfrica
ha presentat una demanda contra Israel al Tribunal Internacional
de Justícia per genocidi, un moviment històric que ha rebut el
suport d’una trentena de països, especialment del Sud Global. Milions de
persones arreu del món s’han manifestat en suport al poble palestí, però les
grans cancelleries —en especial Washington, Londres i Brussel·les—
continuen apel·lant al “dret a l’autodefensa d’Israel” mentre es tapa
el genocidi en marxa.
El
poble palestí. Resistència i dignitat
Però, malgrat la
barbàrie, la llavor de la resistència no s’apaga. El poble palestí continua
resistint, no només amb armes, sinó també amb cultura, amb memòria, amb la
voluntat tossuda d’existir. Les dones palestines, les comunitats agrícoles, els
estudiants, els exiliats, mantenen viva la flama d’un poble que no vol
desaparèixer. “Ser palestí és una condemna i un honor”, deia Mahmoud
Darwish. I avui més que mai, aquesta frase ressona entre els crits de les
mares que han perdut fills, els hospitals destruïts, i els poemes escrits enmig
de la ruïna.
Des de Girona, amb el cor a Gaza i a Nablus, perquè la lluita per la llibertat i la justícia no entén de fronteres.
NOTA:
Les xifres exposades són estimatives segons informacions perriodístiques i apreciacions de les Agències de Premsa Internacionals.
Per la foscor de la informació de morts, ferits i desplaçats, els números aportats, potser no siguin del tot reals però si aproximats segons les fonts en què m'estic informant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada