El viatge cap a la comunitat Emberà
Vam navegar pel riu Chagres a bord d’una petita barca, travessant la selva humida, entre micos juganers i caimans que descansaven a la riba. De camí, vam creuar el Parc Nacional Chagres, un paradís natural on la fauna i la flora ens recorden la força salvatge del món tropical.
La comunitat Emberà on vaig ser acollit comptava amb
quatre famílies, unes vint-i-dues persones en total, vuit de les quals eren
nens. Tot i ser un assentament obert als visitants, mantenen viu el seu esperit
tradicional: la seva cultura, la seva llengua, la seva artesania i les seves
danses ancestrals.
Al principi, la integració no va ser fàcil. Però amb
paciència, respecte i ajuda de la comunitat, vaig acabar sent considerat un
més. Em van ensenyar a participar en les seves activitats quotidianes: la
pesca, la confecció d'artesania, la construcció de canoes i la preparació del
menjar tradicional.
La vida aquí és comunal: mentre uns fabriquen objectes
per vendre als visitants, altres s’ocupen dels horts de subsistència, i uns
altres mantenen viva la cultura a través de la música i la dansa.
En arribar, ens va rebre un jove de la comunitat. Amb
gran amabilitat, ens va explicar els orígens de la seva tribu i els motius pels
quals molts Emberà van abandonar el Darien fa unes dècades, fugint de la
violència derivada del narcotràfic colombià, cercant seguretat i futur a prop
de la ciutat de Panamà.
També vaig aprendre que entre ells l'amor és lliure:
nois i noies poden aparellar-se sense imposicions familiars. De fet, celebren
anualment un Congrés Emberà, que reuneix més de 3000 membres de la
comunitat, un espai per compartir cultura, retrobar-se i, sovint, per trobar
parella.
La presència del govern panameny és avui més respectuosa: protegeixen la llengua Emberà i permeten que visquin i vesteixin segons la seva tradició, fins i tot dins el districte metropolità.
L’illa dels micos. En una de les excursions, vam passar per l’anomenada Illa dels Micos, poblada per titis, caputxins i micos aulladors. No vaig poder evitar allargar la mà amb fruita i veure com, agosarats, venien a buscar menjar directament.
El poblat i la vida quotidiana. El poblat s’organitza al voltant de les "barracas", cases elevades sobre pilars. Allà vaig poder pernoctar, compartint la nit amb la comunitat, escoltant els sons de la selva i sentint la proximitat humana.
Cada matí, els nens són recollits en piragua per la
mestra que ve de Colón, un gest que mostra l’esforç per preservar la seva
cultura sense renunciar a l’educació moderna.
Després d’un petit esmorzar —tilapia fregida i
patacons— vam gaudir d’un espectacle de danses tradicionals, acompanyats de
música interpretada amb tambors i instruments autòctons.
Els homes portaven faldilles fetes amb comptes de
colors vius, mentre que les dones lluint la seva paruma, una tela estampada com
a pareo, i collarets brillants. El cos, sovint pintat amb motius geomètrics
realitzats amb tinta de jagua, no només ornamentava sinó que també
servia com a protecció contra els insectes.
Les danses, com la Guara, Ka, Kisemie i Cadanie,
són rituals de pas, celebracions de vida i de sanació. Una de les més emotives
és el Ball de la Sensación, que es dansa quan un infant pateix una
malaltia: al so del tambor, les dones ballen al voltant del nen, el curandero i
la mare, invocant la curació a través del moviment i la música.
Vaig tenir l’honor de conversar amb el Xaman de la tribu, un home de 55 anys que havia heretat el seu saber del seu pare. Ell és el sanador, el botànic, el conseller espiritual. Coneix els secrets de les plantes medicinals, les propietats de la jagua, del mango, de la papaia i del plàtan. El Xaman es el guia la comunitat, ajuda a restaurar l’equilibri entre l’home i el món espiritual, i manté viu el coneixement ancestral.
El Xaman compleix el paper central en la tribu dels
Emberà. És el que dirigeix la comunitat i és el dipositari de saviesa. El Xaman
que dirigeix aquesta tribu, és el fill del seu antecessor. Solen ser triats per
famílies i anteriorment pels esperits (elecció divina), i s'han de sotmetre a
un rigorós entrenament.
Entre les seves funcions estan comunicar-se amb els
esperits per corregir els errors de la comunitat a la qual pertanyen, per la
qual cosa també restauren l'harmonia entre l'home, el seu món espiritual i el
món físic.
Reflexió final
La meva estada amb els Emberà ha estat una de les
experiències més enriquidores de la meva vida. Ells lluiten cada dia per preservar la seva cultura, llengua i tradicions en un
món que canvia a un ritme vertiginós.
Visitar-los no és només un viatge en l’espai: és un viatge en el temps i en l’essència mateixa del que significa ser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada