PRÒLEG
Quan penso en Ghana, no només recordo el
paisatge tropical, els carrers plens de vida d'Accra o les olors
intenses dels mercats. Ghana, per a mi, és molt més que un país africà.
És un lloc on vaig aprendre a mirar el món amb uns altres ulls, on la
solidaritat va deixar de ser una paraula bonica per esdevenir acció concreta,
diàleg humà i compromís diari.
Entre el 2011 i el 2014, vaig tenir la sort de
participar activament en diversos projectes socials i comercials en terres
ghanianes, amb estades intermitents però profundament transformadores. Aquells
viatges vitals em varen portar a col·laborar amb ONG locals, a viure de
prop les necessitats d’un país en creixement i a treballar colze a colze amb
ciutadans ghanesos que em van obrir les portes de les seves vides amb
generositat i esperança.
D’aquesta aventura va néixer GES-TER CONTRACTS
& GENERAL SERVICES LTD, una empresa social amb seu a Cantonments,
a Accra, que vam fundar amb l’objectiu de facilitar la importació de
productes alimentaris essencials —com el pollastre congelat— des
del Brasil, tot contribuint al benestar alimentari de la població. Amb
el suport del CEO català Salvador Vicente Oliver i amb el
lideratge a Ghana del meu estimat amic i soci John Kweku Agbessoya,
vam tirar endavant un projecte que no només buscava beneficis econòmics, sinó
sobretot impacte social.
Durant aquells anys, vaig recórrer ciutats i pobles de
Ghana com Tema, Takoradi, Cape Coast, Kumasi, Sunyani, Koforidua,
Atebubu i les regions de l'Alt Volta i Brong-Ahafo, i també
vaig tenir l’oportunitat de conèixer Togo, on vaig col·laborar amb una ONG
el 2013. A tot arreu hi vaig trobar una energia col·lectiva, una voluntat
de millora i una riquesa humana que em van marcar profundament.
També vaig tenir l’honor de reunir-me amb
representants dels governs dels presidents John Dramani Mahama i Nana
Addo Dankwa Akufo-Addo, així com amb ministres i autoritats dels àmbits de Comerç,
Alimentació, Educació, Sanitat, Gènere i Desenvolupament Rural. Aquestes
trobades van ser espais de diàleg intercultural, de cooperació i de cerca
conjunta de solucions.
Aquest llibre no és només un relat de vivències
personals. És una declaració d’amor cap a un poble digne i resilient. És també
una reflexió sobre el paper que podem jugar, des d’Europa i des de
Catalunya, en la construcció d’un món més just, més humà i més
interconnectat.
Convido el lector a acompanyar-me en aquest viatge. No
només per descobrir Ghana, sinó per redescobrir el valor de la
solidaritat feta amb respecte, amb escolta i amb una mirada horitzontal.
Potser, al final del camí, ens adonarem que el que més importa no és el que
portem, sinó el que som capaços de compartir.
El primer cop que vaig trepitjar
terra ghaniana, el 2011, el sol caient a plom sobre l’aeroport internacional de Kotoka
em va rebre com si m’abracés. Aquell moment, senzill i alhora carregat de
simbolisme, marcava l’inici d’una etapa que mai no hauria pogut imaginar fins
on m’arribaria a transformar.
Arribava a Accra, la capital de Ghana,
amb una motxilla plena d’il·lusió, preguntes, i una convicció: que el món es
canvia des del respecte mutu i la col·laboració real. El meu objectiu inicial
era conèixer de prop diverses iniciatives locals relacionades amb l’alimentació
i la lluita contra la pobresa. El que no sabia és que aquell viatge seria també
un viatge cap a dins, cap a una nova manera d’entendre el compromís.
Els carrers d’Accra —plens de vida, colors,
moviment i contrastos— em van captivar des del primer moment. El
trànsit caòtic, les parades de fruita i menjar al carrer, els somriures amplis
i les salutacions càlides de la gent em feien sentir benvingut. Hi havia alguna
cosa en aquella ciutat que em parlava directament al cor: una energia humana
que vibrava per sobre de qualsevol dificultat.
Els primers dies els vaig passar en trobades amb
membres d’ONG locals. La meva intenció no era imposar res ni portar
solucions des de fora, sinó escoltar, observar, aprendre. Em van sorprendre la
claredat d’idees, la capacitat d’organització i el compromís comunitari que
tenien aquelles persones. La solidaritat a Ghana no és una opció; és una
necessitat viscuda com a responsabilitat col·lectiva.
Va ser durant aquestes trobades que va començar a
gestar-se la idea d’un projecte més ambiciós. El problema de l’accés a aliments
proteics de qualitat i assequibles era recurrent. En moltes zones, el pollastre
esdevenia un bé escàs o massa car per a moltes famílies. La manca d’una xarxa
comercial eficient dificultava la distribució d’aliments. Va ser així com vaig
començar a parlar amb altres companys catalans i amb socis ghanesos per
impulsar un model nou: una empresa social que pogués importar aliments essencials,
amb l’objectiu de distribuir-los de manera justa i sostenible.
En aquells primers dies vaig començar també a conèixer
persones que serien clau en aquest viatge: Salvador Vicente Oliver,
emprenedor català amb qui compartíem una visió comuna, i John Kweku
Agbessoya, un ciutadà ghanès d’una energia inesgotable, que esdevindria
l’ànima del projecte sobre el terreny. L’empatia i la confiança van ser
immediates. Vam començar a construir una aliança que aniria més enllà del
negoci: una comunitat d’objectius compartits.
Però Ghana no és només Accra. Aviat vaig
entendre que, per comprendre realment el país, calia sortir de la capital i
trepitjar les terres del voltant. I així ho vaig fer. Però això —les
primeres escapades fora d’Accra— mereixen capítol a part.
Aquells primers dies a Ghana van ser com un
despertar. Un bany d’humanitat. Un desmuntatge de prejudicis. Un començament.
Tot va començar amb una pregunta que semblava senzilla però que obria un món de possibilitats: com podem contribuir a garantir una alimentació accessible i de qualitat a Ghana? Durant aquelles primeres setmanes d’estada, parlant amb cooperants, representants d’ONG locals i famílies de diversos barris d’Accra, va quedar clar que un dels principals reptes era garantir una proteïna bàsica —com el pollastre— a preus assequibles per a la majoria de la població.
Aquesta necessitat era encara més urgent a les zones
fora de la capital, on la distribució era desigual, els canals comercials
escassos i els preus, sovint, desorbitats per a les economies familiars. Era
evident que calia actuar, però fer-ho amb respecte, estratègia i compromís real
amb la societat local.
Amb aquesta convicció, i després de llargues converses
amb Salvador Vicente Oliver, emprenedor català de llarga trajectòria amb
sensibilitat social i visió global, vam començar a dibuixar el que seria GES-TER
CONTRACTS & GENERAL SERVICES LTD. La idea era clara: una empresa
social, no simplement un negoci, sinó un projecte que combinés
sostenibilitat econòmica amb impacte social directe, centrada en la importació
d’aliments essencials, començant pel pollastre congelat.
El nom de l’empresa tenia un significat profund: “GES”
de gestió i “TER” del territori gironí d’on sóc. Volíem representar
aquesta dualitat: una eina de gestió eficient arrelada a la realitat concreta
del territori ghanès. I així va néixer, amb seu al barri de Cantonments
d’Accra, un dels punts clau de l'activitat institucional i diplomàtica de
la capital.
Però cap projecte d’aquesta naturalesa pot funcionar
sense un líder sobre el terreny. I aquí és on entra en escena John Kweku
Agbessoya, ciutadà ghanès, home compromès, intel·ligent, tenaç i
profundament implicat en el desenvolupament del seu país. John no només
es va sumar al projecte: el va fer seu, aportant coneixement, contactes,
lideratge i una enorme capacitat d’adaptació i coordinació.
Jo vaig assumir la presidència de l’empresa instrumental
de gestió, encarregant-me de les relacions internacionals, les connexions
amb proveïdors —especialment al Brasil— i els contactes amb
institucions públiques tant a Ghana com a l’estranger. El nostre
triangle de lideratge —Salvador i en John des d’Accra, i jo entre tots
dos mons— va demostrar ser una fórmula sòlida, cohesionada i compromesa.
Amb el temps, es van incorporar 18 treballadors
ghanesos, entre administració, logística, transport i operacions. No eren
només treballadors, sinó col·laboradors actius en una missió comuna. El
nostre enfocament no era jeràrquic, sinó col·lectiu: volíem formar part d’una
xarxa local, no ser un apèndix europeu. Volíem crear ocupació digna,
transferència de coneixement i una estructura funcional que pogués créixer amb
autonomia.
Des del Brasil, les operacions d’importació de
pollastre congelat no van ser senzilles: calia coordinar permisos sanitaris,
rutes marítimes, duanes, certificacions i una cadena de fred impecable fins a
la distribució a Ghana. Però amb esforç, constància i aliances sòlides,
vam aconseguir posar en marxa les primeres partides.
GES-TER es va convertir en molt més que una
empresa. Va ser una experiència col·lectiva, una escola de vida, un espai de
trobada entre mons. I, sobretot, va ser un exemple de com la solidaritat pot
prendre forma concreta quan es combina amb organització, respecte i treball
conjunt.
Aquest projecte, encara en els seus inicis, ja
començava a mostrar les seves possibilitats. Però per entendre l’impacte real,
calia sortir d’Accra. Calia trepitjar les comunitats. I això és el que
vaig fer, viatjant arreu del país per escoltar, entendre i aprendre. Aquestes
visites seran el centre del proper capítol.
Parlar de pollastre congelat pot
semblar, a ulls occidentals, un tema gairebé banal. Però a Ghana —com
en tants altres llocs del món on la seguretat alimentària no està garantida—
el pollastre és molt més que un aliment: és nutrició, és economia domèstica,
és dignitat quotidiana.
Quan vam posar en marxa el projecte d’importació de
pollastre congelat des del Brasil, teníem clares dues coses: la
necessitat era real i l’enfocament havia de ser radicalment diferent del
que imposa el mercat global. No volíem alimentar una dependència comercial,
ni competir amb la producció local, sinó garantir un accés just i regular a
una proteïna bàsica en un moment on el país encara no podia cobrir la
demanda interna.
El nostre model era clar: importar partides de
pollastre de qualitat certificada, a través d’un circuit logístic controlat des
del punt d’origen fins al punt de distribució a Ghana. Coordinàvem les
operacions des del port de Santos, al Brasil, fins al port de Tema, a
Ghana, i des d’allà, a través de la nostra xarxa de fred, fèiem arribar el
producte als mercats, comerços i punts de venda locals.
Però el projecte no era només una operació logística.
Era una aposta per un nou model de comerç social, que pogués reduir
intermediaris, estabilitzar preus, garantir la qualitat i, sobretot, respectar
el consumidor ghanès. Per a moltes famílies, comprar pollastre no era un
fet quotidià, sinó una ocasió especial. Poder oferir aquest producte de forma
regular i a bon preu era oferir també tranquil·litat, autoestima i seguretat
alimentària.
Recordo amb emoció una visita a un mercat de Sunyani,
a la regió de Brong-Ahafo. Una dona gran, mare de família, ens va
explicar que feia setmanes que no podia comprar carn per als seus néts. Quan va
poder comprar una safata de pollastre de GES-TER a meitat de preu del
que estava acostumada a pagar, va esclatar en llàgrimes. No per la carn en si,
sinó pel que representava: tenir cura dels seus, amb orgull i dignitat.
Aquestes situacions es repetien arreu: a Kumasi,
a Cape Coast, a Koforidua, a Takoradi... Les nostres
reunions amb líders comunitaris, alcaldes, associacions de dones i petits
comerciants ens confirmaven que la fórmula funcionava. I cada comentari, cada
agraïment, cada millora ens empenyia a continuar i fer-ho millor.
Però també ens trobàvem resistències. Hi havia qui
veia el nostre projecte com una amenaça al “negoci establert”
d’importadors que es lucraven amb marges abusius. Hi havia pressions, retards
duaners, intents d'obstaculitzar les importacions. Però teníem dues grans
aliances: la gent i les institucions locals que entenien la
naturalesa social del projecte.
GES-TER no només posava pollastre al mercat.
Posava pressió positiva sobre el sistema, demostrant que es podien fer
les coses d’una altra manera. Que el comerç podia ser també una eina de
transformació social.
A mesura que creixia l’impacte del projecte, creixia
també la nostra responsabilitat. Sabíem que calia anar més enllà del producte: educar
sobre alimentació, fomentar xarxes de distribució pròpies, formar joves en
logística i gestió, i fer pedagogia sobre sobirania alimentària.
Aquest capítol del projecte va ser, per mi, el cor de
la nostra missió: alimentar no només estómacs, sinó també possibilitats. Donar,
amb cada safata de pollastre, un missatge silenciós però poderós: la
dignitat no es regala, però es pot facilitar amb estructures justes i
transparents.
I en aquell camí, Ghana em va ensenyar més del que jo vaig poder aportar.
El país dels mil colors (viatges i trobades)
Ghana no es pot entendre només des d’Accra.
La capital, bulliciosa i plena de contrastos, és només una de les cares d’un
país immensament ric en diversitat cultural, paisatgística i humana. Amb el
projecte GES-TER ja en marxa, vaig començar a recórrer les diferents
regions del país, no només per estendre la xarxa logística i comercial, sinó
per viure Ghana en la seva pluralitat. I va ser llavors quan el país es
va desplegar davant meu com un tapís viu, on cada color tenia un significat,
cada veu una història, cada comunitat un saber.
TEMA i el cor logístic del país
TEMA, amb el seu gran port marítim, era
un punt estratègic del nostre projecte. Hi vaig passar moltes hores —i
nits— seguint la traçabilitat dels contenidors, parlant amb autoritats
portuàries, resolent problemes duaners i negociant permisos. Però també vaig
conèixer els treballadors del port, persones anònimes amb qui compartíem cafès
sota una calor intensa i converses sobre la vida, la feina i el futur del país.
Tema era el batec logístic del nostre somni.
KUMASI, cor espiritual i centre de
poder tradicional
A Kumasi, capital històrica del regne
Ashanti, em vaig sentir dins una altra Ghana. El pes de la tradició,
el respecte pels reis i pels rituals, la força dels mercats i el simbolisme de
la cultura Akan marcaven una identitat pròpia. Em vaig reunir amb líders
comunitaris, alcaldes i organitzacions socials. Vaig entendre que per tenir
legitimitat calia respectar les estructures tradicionals, saber escoltar
els ancians i valorar la saviesa arrelada.
TAKORADI i el vent del mar
A la ciutat costanera de Takoradi, vaig sentir
la proximitat de l’oceà no només a l’aire, sinó també en l’esperit obert de la
seva gent. Aquí vaig tenir reunions amb cooperatives de pesca i grups de dones
que buscaven noves maneres de sostenir l’economia familiar. La pesca i el
comerç marítim eren vitals, però també fràgils davant la pressió de les grans
empreses extractives. El nostre projecte d’aliments va ser molt ben rebut com a
alternativa d’abastiment local.
CAPE COAST i les ferides de la
història
A Cape Coast, ciutat preciosa i dura, vaig
visitar el castell de l’esclavitud. Entrar en aquells espais foscos, imaginar
els crits, la por i la deshumanització, va ser una experiència devastadora.
Però també necessària. Ghana no pot entendre’s sense aquest passat, i
nosaltres —com a europeus— tampoc. Va ser aquí on vaig decidir que el nostre
projecte no podia ser només econòmic: havia de ser també una forma de
reparació, per petita que fos.
SUNYANI, ATEBUBU i la Ghana rural
A Sunyani i Atebubu, vaig descobrir la
Ghana més rural, on el desenvolupament arriba amb comptagotes però
l’energia comunitària és desbordant. Ens vam reunir amb pagesos, mestres, dones
emprenedores i joves entusiastes. Els debats sobre alimentació, educació i
oportunitats eren vius, directes, sense filtres. En aquestes zones, el nostre
pollastre era literalment una benedicció. Però sobretot, el projecte donava
esperança.
KOFORIDUA i l’esperança dels joves
A Koforidua, em va impressionar l’organització
d’un grup de joves universitaris que volien participar en el desenvolupament de
la seva regió. Ens van proposar idees de cooperació, em van convidar a un acte
públic i vam acabar compartint un debat apassionat sobre el paper de l’Àfrica
en el món global. Aquell dia vaig entendre que la joventut ghanesa és el
tresor més gran del país.
L'ALT VOLTA i el camí cap a Togo
Finalment, el viatge cap a la regió de l’Alt Volta i la frontera amb Togo em va obrir una nova dimensió del projecte. El 2013, vam establir vincles amb una ONG togolesa que treballava en temes similars: sobirania alimentària, desenvolupament rural i justícia social. Va ser el principi d’una aliança transfronterera basada en valors comuns. Em vaig desplaçar fins a Lomé, i allà vam començar a parlar de com replicar el model de GES-TER a Togo. Però aquest nou capítol mereix atenció pròpia.
Diàlegs amb el poder — Ministres, líders i complicitats institucionals
Fer realitat un projecte d’impacte a Ghana —com
en qualsevol altre país del món— exigeix més que bones intencions. Cal escoltar,
entendre i respectar les institucions, i saber moure’s amb intel·ligència i
transparència dins els seus circuits. Des del primer moment, vam tenir clar que
per fer viable i sostenible la nostra iniciativa, havíem de teixir complicitats
amb les autoritats ghaneses, tant a nivell local com nacional.
El nostre punt de partida va ser el Ministeri de
Comerç i Indústria, on vam presentar la proposta de GES-TER com a empresa
social de distribució alimentària, centrada en imports controlats de
pollastre congelat i amb voluntat de reforçar la seguretat alimentària
nacional. La resposta va ser positiva: valoraven la claredat del projecte i el
fet que no perseguíem només el lucre, sinó l’impacte social i l’enfortiment
del teixit local.
Un doble cicle presidencial
Durant els anys de la meva estada (2011-2014),
Ghana va viure un període de transició política entre dos presidents: John
Dramani Mahama, del National Democratic Congress (NDC), i Nana
Addo Dankwa Akufo-Addo, del New Patriotic Party (NPP). En ambdós
governs, vaig tenir l’oportunitat de reunir-me amb representants
ministerials i caps de departament, en trobades que combinaven protocol,
intercanvi sincer i voluntat d’entesa.
Amb el govern de Mahama, les reunions se centraven sobretot en l’alimentació i l’agricultura, però també vam establir ponts amb Descentralització i Desenvolupament Rural, per garantir que el projecte arribés a comunitats fora de la capital. Amb el govern d’Akufo-Addo, es van consolidar contactes en àrees com Comerç Exterior i Integració Regional, i també en àmbits més socials com Educació, Gènere i Infància, especialment per alinear el projecte amb les polítiques públiques de suport a famílies vulnerables.
Més enllà dels ministeris
Una de les trobades més significatives va ser amb la Presidenta
de la Cambra Social, una dona ferma i compromesa que va entendre a la
perfecció la dimensió humana del projecte. El seu suport va obrir portes en
diversos departaments, i va permetre que poguéssim col·laborar amb programes
alimentaris d’escoles rurals, on el nostre producte podia marcar una
diferència real.
També vaig mantenir converses amb tècnics i
funcionaris dels Ministeris de Sanitat, Educació i Pesca, per entendre
millor els reptes estructurals del país. En aquestes trobades vaig aprendre
molt sobre la realitat complexa del desenvolupament africà: la pressió de les
potències estrangeres, les limitacions pressupostàries, la burocràcia i també
la creativitat amb què molts funcionaris intentaven fer miracles amb pocs
recursos.
Territori i poder tradicional
No tot era govern central. A Ghana, les autoritats
tradicionals tenen un pes decisiu, especialment fora d’Accra. Per
això, a mesura que ens expandíem, vam buscar audiències amb reis locals,
caps tribals i assemblees regionals de zones com:
- Eastern Region (Koforidua)
- Ashanti Region (Kumasi)
- Brong-Ahafo Region (Sunyani i Atebubu)
- Volta Region
- Western Region (Takoradi)
- Accra Central
Aquestes trobades sovint requerien rituals, intermediaris, i un gran respecte per les formes. Però una vegada establert el diàleg, el suport podia ser molt sòlid. La clau era mostrar humilitat, transparència i voluntat de contribuir al benestar comunitari.
Quan el projecte parla per tu
Amb el temps, GES-TER es va anar guanyant un
nom dins l’esfera institucional. No tant per la nostra capacitat de negociació,
sinó perquè els resultats parlaven per si sols: famílies que menjaven
millor, preus estabilitzats, joves formats en logística, dones empoderades com
a distribuïdores locals.
Això va fer que, en més d’una ocasió, fossin les mateixes institucions qui es van adreçar a nosaltres. Ens van convidar a fòrums, conferències, i es van interessar per la possibilitat de replicar el model a altres sectors alimentaris. Aquest reconeixement institucional va ser fonamental per garantir la continuïtat del projecte, però també per demostrar que un model de comerç just, amb ànima social, és viable fins i tot en contextos complexos.
Darrere de cada contenidor arribat, cada document
signat, cada distribució feta, hi havia persones. Sense elles, GES-TER
hauria estat una idea, una intenció, una quimera. Amb elles, va esdevenir una
realitat. Divuit ciutadans ghanesos, homes i dones de diversos orígens i
trajectòries, van formar el cor bategant del projecte. Avui, aquest capítol és
per a ells.
JOHN KWEKU AGBESSOYAO, el director i referent local
El nostre home fort a Ghana. John era molt més
que el Director del projecte al país, era la veu, la presència i el rostre
visible de GES-TER davant institucions, comunitats i treballadors. Amb una
gran capacitat de lideratge, un sentit ètic sòlid i una mirada estratègica
impecable, John combinava el coneixement local amb una mentalitat oberta
i col·laborativa. La seva confiança en el projecte era total, i la seva
implicació anava més enllà de qualsevol contracte.
Amb John vaig compartir llargues converses
sobre Ghana, sobre la política, la vida quotidiana, les dificultats i
les esperances. Era un home savi, atent, i profundament compromès amb el
benestar del seu poble.
Una xarxa de confiança, esforç i
dignitat
La resta de l’equip estava format per 17
treballadors i treballadores ghanesos, de perfils diversos: joves amb
formació en logística, mares de família, exmilitars, transportistes,
comerciants, estudiants universitaris i fins i tot un pastor evangèlic. El que
els unia era la confiança mútua, la voluntat de treballar amb honestedat, i
la il·lusió de formar part d’un projecte que anava més enllà de les nòmines.
Cada un d’ells tenia una història. Alguns havien estat
a l’atur durant anys, d’altres buscaven estabilitat per mantenir les seves
famílies, i d’altres volien aprendre i créixer. GES-TER els va
oferir una oportunitat, però ells van oferir molt més: la seva entrega i el
seu compromís incondicional.
Feines diverses, un objectiu comú
Entre ells hi havia:
- Conductors de camions que portaven el pollastre des
dels ports fins a les zones de distribució, sovint en condicions difícils.
- Administratius que portaven la comptabilitat i la documentació
de manera rigorosa.
- Distribuïdores locals, en la seva majoria dones, que
coneixien el mercat i sabien negociar.
- Agents comunitaris que ens ajudaven a establir
ponts amb líders locals.
- Personal de magatzem que assegurava la cadena de
fred i la seguretat dels productes.
Tot aquest engranatge humà funcionava amb esforç i
respecte, sovint amb mitjans limitats però amb una voluntat que superava
qualsevol obstacle. Recordo especialment les primeres entregues, quan
treballàvem hores extres sense que ningú ho demanés. El que hi havia era orgull,
ganes de fer-ho bé, i sentiment de pertinença.
Relació horitzontal i reconeixement
mutu
Des del principi, vam fugir d’un model jeràrquic. Ens
vam esforçar per crear una relació horitzontal, basada en el diàleg, el
respecte i la corresponsabilitat. Tots tenien veu, tothom podia opinar i
proposar. Celebràvem reunions periòdiques, compartíem els èxits i les
dificultats. I, sobretot, reconeixíem el valor de la feina feta.
Recordo celebracions conjuntes, sopars, i fins i tot
alguna petita festa improvisada quan es tancava una etapa o arribava una nova
comanda. Aquells moments eren màgics. GES-TER era una empresa, sí, però
també una petita família transnacional.
L’impacte real en les seves vides
Amb el pas del temps, alguns van aconseguir estalviar i emprendre els seus propis negocis. Altres van poder pagar els estudis dels seus fills, o ampliar la casa familiar. Alguns van marxar a altres regions, però sempre van mantenir el contacte. Ens escrivíem, ens trucàvem. Sabien que, per damunt de tot, havien estat protagonistes d’un projecte que havia deixat empremta.
El repte de l’alimentació —
importacions, sostenibilitat i sobirania
Parlar d’alimentació a Ghana és parlar de vida,
de lluita, de dependències i de sobirania. És posar el focus en una de les
qüestions més sensibles del desenvolupament africà: com garantir el dret a una
alimentació sana, suficient i assequible per a tothom, en un context de forta
pressió econòmica, canvi climàtic, especulació global i debilitat estructural
del sector agrícola local.
Una realitat de contrastos
Ghana és un país ric en terres, amb un
clima favorable i una població que, històricament, ha viscut del camp. Però,
alhora, és un país fortament depenent de les importacions alimentàries,
especialment en el cas de la carn i el peix. El pollastre congelat, procedent
sobretot del Brasil, dels EUA i de la UE, és un dels
productes més consumits i també més polèmics.
El mercat estava inundat de producte barat i de
baixa qualitat, sovint rebutjat als mercats occidentals, i que arribava a Ghana
a preus que feien inviable la producció local. Davant d’aquesta realitat,
vam decidir actuar: importar sí, però amb criteris socials, sanitaris i de
respecte al mercat local.
Per què importar?
La decisió d’importar pollastre des del Brasil
no va ser fàcil ni improvisada. La vam prendre després d’estudiar el mercat,
parlar amb autoritats, escoltar comunitats i consultar ONG locals. Els
motius eren clars:
- Hi havia demanda real i sostinguda.
- El producte local era insuficient per cobrir el consum.
- Les importacions existents sovint eren de baixa qualitat
i amb poca traçabilitat.
GES-TER va optar per una via diferent: importar
amb responsabilitat, control de qualitat, preus justos i implicació local en la
distribució. No es tractava de competir amb el productor ghanès, sinó de complementar
i reforçar el sistema alimentari amb un model alternatiu.
El compromís amb la sostenibilitat
Des del principi, vam tenir clar que la nostra
activitat havia de respectar el teixit econòmic local. Per això, vam
posar en marxa diverses accions complementàries:
- Establírem aliances amb granges locals per desenvolupar, a
mitjà termini, un projecte híbrid de producció i distribució mixta.
- Oferíem formació logística i comercial a joves, per
capacitar-los en la gestió de cadenes de subministrament sostenibles.
- Apostàvem per la traçabilitat i control sanitari rigorós,
treballant amb veterinaris locals i complint els estàndards de la Ghana
Food and Drugs Authority.
- Evitàvem la massificació de les importacions, mantenint un volum
raonable i adaptat al mercat real.
El nostre model no era extractiu, sinó solidari,
circular i participatiu.
La sobirania alimentària, un horitzó
compartit
Parlar de sobirania alimentària a Ghana era
—i és— un repte. El país viu tensions constants entre les necessitats
immediates de consum i la voluntat de reforçar el sector agrícola. I aquesta
tensió s’agreuja amb els acords comercials internacionals, les pressions del Banc
Mundial i el Fons Monetari Internacional, i la influència de grans
corporacions transnacionals.
GES-TER no podia canviar aquest sistema, però
sí que podia intervenir-hi amb ètica, responsabilitat i voluntat de
transformació. Ens vam posicionar com a actiu col·laborador de la
transició cap a una alimentació més autònoma, més segura i més justa. Per
això vam obrir espais de diàleg amb agricultors, universitats, i fins i tot
autoritats tradicionals, per pensar estratègies de desenvolupament agrícola
comunitari.
El futur que imaginàvem
Somniàvem amb:
- Cooperatives mixtes de pagesos i distribuïdors.
- Centres logístics compartits entre regions.
- Microcrèdits per a petits productors.
- Enllaços entre Ghana i Brasil més enllà del comerç: agroformació,
transferència de tecnologia, intercanvi de sabers.
GES-TER era el principi d’un possible model. Sabíem que no ho podíem fer tot, però també sabíem que valia la pena començar.
Ghana m’ha canviat — aprenentatges
vitals i mirades des del sud
Hi ha experiències que no només et marquen —et
transformen. Ghana em va obrir la mirada, em va tocar l’ànima, i em va
sacsejar les conviccions. No vaig arribar-hi com un salvador, ni com un
expert, ni com un cooperant clàssic. Hi vaig arribar amb dubtes, amb ganes
d’aprendre, i amb la intuïció que allò que començava seria important per la
resta de la meva vida.
L’impacte inicial: un món viu i
desacomplexat
El primer que em va colpir de Ghana va ser l’energia
vital del país. Tot bategava amb una força primitiva i profunda. Els
mercats plens, els carrers vius, els colors, els ritmes de la música i els
ritmes de la vida. Allò no era caos, era moviment pur. I calia
desaprendre molts esquemes europeus per entendre-ho.
Ghana em va ensenyar que el temps no
sempre és lineal, que les prioritats no són universals, i que el valor de
les coses no sempre és el que et diu un Excel.
El pes de la història i la dignitat
del present
Amb el temps vaig aprendre també a mirar més enllà
de la superfície. Ghana no és només un país viu: és un país ferit
i orgullós, amb un passat colonial brutal, un sistema econòmic injust i un
poble que, malgrat tot, camina amb dignitat.
Vaig veure barris sense aigua però plens de rialles.
Infants que caminaven quilòmetres per anar a l’escola. Dones que sostenien
comunitats senceres amb un petit estand de venda. I homes joves buscant sort a
ciutats que els devoraven.
La pobresa no és misèria, em deia un company. “La
misèria és quan et roben l’esperança. Aquí, tot i la pobresa, encara creiem en
el demà.”
Una altra manera d’entendre la
solidaritat
A Europa, sovint entenem la solidaritat com una
acció vertical, de qui té cap a qui no té. A Ghana vaig aprendre que
la solidaritat pot ser horitzontal, col·lectiva, quotidiana. Que pot ser
compartir un plat, ajudar un veí, acollir algú sense fer preguntes.
GES-TER va néixer d’aquesta altra manera
d’entendre la solidaritat. No com una ajuda caritativa, sinó com un projecte
comú entre iguals. Nosaltres aportàvem mitjans, ells coneixement. Nosaltres
logística, ells xarxa social. Nosaltres ganes, ells voluntat. Tots érem
necessaris.
Transformació personal: un jo més
humil, més ampli
Quan tornava a casa, res era igual. Mirava la política
amb uns altres ulls. La desigualtat amb una altra mesura. La cooperació
internacional amb una altra exigència. Ghana m’havia ensenyat que l’autèntic
canvi comença en un mateix, i que no hi ha transformació col·lectiva sense
transformació vital.
Vaig entendre el valor de la coherència entre
valors i pràctiques, la importància d’escoltar abans d’actuar, i la
necessitat de treballar sempre des de la base, amb les persones, sense
imposar ni substituir.
Un retorn que no és final
Encara avui, tanco els ulls i sento les veus, els
sons, les cares. Ghana no és una etapa passada: és una part de mi.
Em va regalar amistats, memòries, conviccions renovades. Em va fer més lent,
més atent, més compromès. I em va recordar allò que sovint oblidem: que el
Sud també ens salva.
Després d’estar immers en el projecte a Ghana,
vaig tenir l’oportunitat de traslladar algunes de les meves experiències a Togo
el 2013. Togo, tot i ser un país petit i poc conegut, té una història
rica, una societat resilient i un potencial enorme, però també fa front a
desafiaments semblants als de Ghana: desnutrició, infraestructures
deficients i una dependència econòmica forta.
Aquesta experiència a Togo va ser curta, però enriquidora
i em va permetre aprendre d’un context diferent i, alhora, afinar les meves
reflexions sobre la cooperació i el desenvolupament.
L’arribada a Togo: diferències i
similituds
Togo es troba al cor de l'Àfrica
Occidental, amb una geografia i una cultura que comparteixen molts trets
amb Ghana, però també amb una identitat pròpia. Arribar a Lomé,
la capital, va ser com fer un salt cap a una realitat menys coneguda. Allà,
l’esperança i les dificultats convivien de forma similar a Ghana, però
amb matisos que em van ajudar a ampliar la meva visió sobre el continent.
A Togo vaig establir una relació amb una ONG
local, que treballava en àrees d’educació, salut i seguretat alimentària.
Aquesta entitat havia treballat en projectes d'agricultura sostenible i
seguretat alimentària en zones rurals, i la seva tasca se centrava en la recuperació
de les tècniques agrícoles tradicionals per combatre la fam i la
desnutrició. Va ser una connexió força interessant per la seva capacitat de
combinar coneixement local amb eines modernes de cooperació.
El projecte a Togo: educació,
nutrició i cultura local
El projecte en què em vaig involucrar a Togo
estava relacionat amb l’educació nutricional i la promoció de pràctiques
agrícoles sostenibles. Togo, com Ghana, pateix una alta taxa
de desnutrició infantil, i moltes comunitats rurals es veuen obligades a
confiar en un sistema alimentari vulnerable, dependent de les importacions i
sense un fort control local. Això va ser un dels aspectes clau que em va connectar
amb l'ONG, ja que volien difondre pràctiques per millorar l'autosuficiència
alimentària.
Aquesta ONG local, gràcies a les connexions
amb comunitats rurals, treballava per enfortir l’educació nutricional
mitjançant tallers per a pares i mestres, i per incentivar l'agricultura
sostenible amb llavors adaptades a les condicions climàtiques locals.
Vaig poder participar en diverses sessions de
formació, observar el treball amb els pagesos, i, sobretot, aprendre dels
enfocaments comunitaris que a Ghana potser no havíem implementat tan
profundament.
Les lliçons d’una connexió breu però
valuosa
Tot i que la meva estada a Togo va ser breu, el
que vaig aprendre va ser fonamental. Em va mostrar que, en molts casos, les
solucions a problemes globals com la inseguretat alimentària no passen
necessàriament per l’importació de productes externs, sinó per una col·laboració
més forta amb les comunitats locals, que saben quins són els seus recursos,
les seves limitacions i com transformar les dificultats en oportunitats.
A Togo vaig veure una cooperació més
organitzada i directa amb els grups comunitaris, que em va recordar la
importància de la coherència entre el que es fa i els valors que es
volen transmetre. Allò que no volíem fer a Ghana —substituir un
sistema existent amb el nostre model— a Togo, en canvi, era molt més
fàcil d’aconseguir, perquè la cooperació es basava en la fortalesa del saber
local i en la creació de models de creixement endògen.
Una experiència que enriqueix el
projecte de Ghana
Aquesta estada a Togo va ser una gran lliçó de paciència i humilitat, ja que em va ensenyar que cada país, cada regió i cada comunitat té els seus propis ritmes. Tot i les similituds evidents entre Ghana i Togo, la forma d’intervenir era diferent. La meva estada a Togo no només va enriquir la meva tasca a Ghana, sinó que va reafirmar la meva confiança en la importància de la cooperació local i la necessitat de respectar els temps de canvi.
Quan miro enrere, veig més que un conjunt de projectes
o de realitzacions professionals. Veig un camí de transformació, tant
personal com social, un camí que es va escriure a Ghana, a Togo i
amb cada persona que vaig trobar en aquell trajecte. La meva experiència a
l'Àfrica va ser, sobretot, una revelació, un descobriment de la profunditat
dels problemes socials i econòmics que les comunitats africanes viuen cada dia.
Però també va ser un descobriment d’una enorme força de resiliència,
solidaritat i esperança.
Un llegat d’esperança
Quan penso en Ghana, em ve al cap la imatge de
persones treballant de manera constant, malgrat les dificultats, perquè
tenen una profunda fe en el demà. Això no és només un relat romàntic,
sinó un fet tangible que vaig poder observar dia rere dia. Les persones no es
resignen, sinó que busquen el millor per als seus fills, per a les seves
comunitats, i fan el que calgui per millorar la seva situació, encara que
sembli impossible.
El projecte de GES-TER, tot i ser només un
petit gra de sorra en un oceà d’intervencions internacionals, representa una
contribució real. Quan penso en aquelles 18 persones que van
treballar a l’empresa, en els agricultors que es van beneficiar de les nostres
idees, o en les famílies que van poder consumir pollastre de més qualitat, veig
un resultat molt més gran que el simple moviment de mercaderies. Veig un model
de cooperació que va deixar una empremta, i que va ajudar a enfortir les
economies locals, a reduir la dependència alimentària externa, i a generar espais
de diàleg i col·laboració.
Un compromís renovat amb la
cooperació internacional
Les meves reflexions sobre la cooperació
internacional, a mesura que passaven els anys, van ser profundament
transformadores. Vaig aprendre que el model de cooperació no ha de ser
paternalista ni unilateral. Hem de deixar de ser els "salvadors"
i aprendre a col·laborar realment amb les comunitats, reconeixent la
seva capacitat per transformar-se i la seva visió per al futur. Així, la
cooperació s’ha de basar en l’apoderament, en el respecte mutu, i
en l’intercanvi equitatiu de coneixements. Els projectes no poden ser
només un vehicle per a les nostres pròpies idees i interessos; han de ser el
reflex dels desitjos i necessitats de les persones que viuen aquests
desafiaments dia rere dia.
El futur de Ghana, Togo i de l'Àfrica
Més enllà de l’experiència personal, el que queda és
el repte global. L’Àfrica no és només un continent ple de dificultats,
sinó també un territori ple de possibilitats. Com deia una vegada un líder
ghanès: "Som un continent de futures possibles." Ghana, com
molts altres països africans, segueix sent un escenari de gran potencial,
tant pel que fa a recursos naturals com a capital humà.
El camí de la sobirania alimentària,
l’autosuficiència i la sostenibilitat és llarg, però la seva importància és
fonamental. Cal treballar per un canvi estructural real, un canvi que
impliqui una major autonomia política i econòmica, un canvi que posi les
comunitats a l’epicentre de les decisions. Ghana està fent passos,
encara que petits, per aconseguir-ho.
Per a mi, l'experiència no ha acabat. Encara
avui segueixo aprenent i compartint tot el que vaig viure a Ghana i Togo.
Mentre el món es confronta a reptes globals com el canvi climàtic, les
migracions forçades i la injustícia econòmica, la meva tasca com a activista
i cooperant continua viva, amb l’objectiu de seguir contribuint, en la
mesura de les meves possibilitats, a aquest procés d’apoderament i canvi
social.
Un futur de possibilitats compartides
El futur de Ghana, de Togo, de l’Àfrica, i de tots nosaltres, passa per una cooperació veritable, per un canvi de mentalitat global que reconegui que el món ja no pot ser divisió, desigualtat i explotació, sinó diàleg i sostenibilitat. El meu desig és que altres persones, com jo, puguin viure la mateixa experiència que jo vaig tenir: una experiència transformadora de mà d’aquells que realment saben el que vol dir viure en un món en què l’esperança i la dignitat no són un luxe, sinó una lluita diària.
Amb aquest testimoni de compromís, reflexió i esperança. El meu projecte i experiència a Ghana i Togo són un testimoni de la transformació personal que es pot aconseguir quan ens apropem amb humilitat i respecte a la realitat d’altres pobles. El llegat d’aquesta història segueix viu, no només en les pàgines d’aquest llibre, sinó en les vides que es van tocar, en les amistats forjades i en les idees compartides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada