Enderroquem el Concordat amb la Santa Seu. El pacte que amb aroma de franquisme, encara privilegia l’Església a l’Estat espanyol.

El 1953, el règim Franco i la Santa Seu van signar un Concordat en què, a canvi del dictador Franco, podia anomenar els Bisbes i els Arquebisbes i l'Església va rebre grans privilegis en matèria econòmica, fiscal i educativa.

Aquest escrit te com objectiu analitzar la vigència del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, signat l’any 1953 sota el règim franquista i actualitzat parcialment mitjançant acords el 1976 i 1979. L'escrit que pretenc oferir, es d'una visió crítica i generalista, adreçada a la ciutadania, els moviments socials i les forces polítiques compromeses amb una societat laica, democràtica i fiscalment justa.

El Concordat es va signar al Vaticà el 27 d'agost del 1953, pel Ministre Martín Artajo, i el Monsenyor Tardini.

Mentre el món avança cap a la laïcitat i la separació real entre religió i Estat, l’Estat espanyol encara arrossega un acord signat en plena dictadura franquista que perpetua els privilegis d’una institució ambiciosa i poderosament incrustada a les estructures de poder: l’Església Catòlica. Em refereixo al Concordat de 1953, un acord bilateral signat entre el règim de Franco i la Santa Seu que, malgrat modificacions posteriors (especialment els acords del 1976 i 1979), continua blindant prerrogatives medievals en un Estat suposadament democràtic i aconfessional.

Un acord obscur, obsolet i profundament injust

El Concordat i els seus derivats són documents obscurs, redactats d’esquenes a la ciutadania, que no han passat mai pel filtre d’un debat públic ni parlamentari amb plena transparència. La seva vigència resulta insòlitament obsoleta en ple segle XXI, mantenint vigents privilegis fiscals, educatius, patrimonials i institucionals que cap altra confessió religiosa ni entitat civil ostenta.

L’Església Catòlica gaudeix, gràcies a aquests acords, de grans exempcions fiscals, incloent-hi l’Impost de Béns Immobles (IBI), malgrat gestionar centenars d’immobles dedicats a activitats lucratives (lloguers, escoles concertades, residències, museus, botigues). A més, s’ha apropiat de béns del patrimoni públic mitjançant el polèmic procediment de les "inmatriculacions", afavorit per la reforma de la Llei Hipotecària feta pel Partit Popular l’any 1998. En molts casos, aquestes inmatriculacions no tenen cap títol de propietat clar, i afecten edificis emblemàtics com l’església de la Macarena a Sevilla o la pròpia Mesquita-Catedral de Còrdova.

Basílica de Santa Maria de l'Esperança Macarena, de Sevilla

Patrimoni robat, diners públics de zero transparència, i finançament milionari i opac

Amb la reforma de la Llei Hipotecària de 1998, l’Església va poder registrar al seu nom Catedrals, Ermites, Cases, Solars i fins i tot Cementiris sense necessitat de demostrar-ne la propietat. Això no és només immoral, sinó que és un espoli legalitzat amb el beneplàcit de governs que miraven cap a una altra banda, fossin del PP o del PSOE.

Mentrestant, rebia subvencions, exempcions i diners de l’IRPF per a un “culte i clergat” que ja no representa ni una quarta part de la població. Però ai si vols finançar una Associació Cultural o un Ateneu Popular, prepara’t per justificar cada euro.

El finançament públic de l’Església Catòlica s’articula principalment a través de la casella del 0,7% de l’IRPF, però això és només la punta de l’iceberg. A aquesta via s’hi suma el pagament directe d’uns 300 milions anuals de l’Estat a través de convenis i subvencions a escoles religioses concertades i universitats vinculades al clergat, a més d’una xarxa sanitària i d’atenció social gestionada per entitats catòliques però finançada amb fons públics, sense control democràtic ni obligació de transparència.

Mentrestant, l’Església continua rebutjant retre comptes de forma clara i sistemàtica. El Tribunal de Comptes ha constatat repetidament la falta de mecanismes de control i fiscalització sobre els diners públics que rep l’Església. 

Ermita Immatriculada de la Verge dels Remeis, a la localitat d'Abades (Segòvia).

El control ideològic.  

Aules de Educació i Serveis Públics, on mana el Vaticà.

A les aules espanyoles, l’assignatura de religió catòlica continua sent finançada amb diners públics, impartida per docents designats per l’Església i amb continguts doctrinals. Les escoles concertades, moltes d’elles confessionals, reben recursos públics mentre segreguen l’alumnat per sexes o promouen valors reaccionaris. Les universitats catòliques, per la seva banda, acumulen reconeixement oficial i subvencions, malgrat funcionar com a empreses privades.

En l’àmbit sanitari i social, molts serveis concertats estan en mans d’ordes religiosos o fundacions eclesiàstiques, que combinen activitat lucrativa i proselitisme ideològic amb diners de tothom.

Denúncia i abolició del Concordat

És hora de posar fi a aquest despropòsit heretat del franquisme. Un partit d’esquerres compromès amb la democràcia i la justícia social no pot mirar cap a una altra banda. Cal plantejar seriosament una denúncia i abolició del Concordat i els seus acords posteriors, per tal d’establir un marc realment laic i transparent.

Aquesta denúncia hauria de ser impulsada des del Parlament, exigint al govern espanyol que notifiqui oficialment a la Santa Seu la voluntat de rescindir els acords, tal com permet el Dret Internacional. Paral·lelament, s’hauria de desenvolupar una llei de llibertat religiosa i de laïcitat, que posi fi als privilegis fiscals, restableixi el control públic sobre el patrimoni inmatriculat il·legítimament, i retiri gradualment el finançament públic a les activitats ideològiques de qualsevol religió.

No es tracta de perseguir la religió —que és una opció legítima i personal— sinó de garantir igualtat davant la llei i neutralitat institucional. Cap confessionari ha de dictar llei ni gestionar serveis públics amb els diners de tots.

Com pot ser que a l’Espanya del segle XXI encara hi hagi professors pagats amb diners públics per impartir dogma religiós a les escoles? Com pot ser que moltes escoles concertades —amb finançament estatal— segreguin nens i nenes, o promoguin valors homòfobs i reaccionaris, mentre s’omplen la boca parlant de llibertat educativa?

Aquí no hi ha llibertat. Aquí hi ha una estructura de poder ben greixada, que utilitza l’escola i la universitat com a trinxera ideològica, a costa dels impostos de tothom.

Col·legi Maristes de Girona

Per una país realment laic i democràtic

El futur ha de passar per una societat en què l’Estat no afavoreixi ni financi cap religió, on l’educació sigui laica i crítica, i els diners públics es destinin a l’interès general, no a preservar estructures de poder ideològic. L’Església Catòlica ha de pagar impostos com qualsevol altra entitat i tornar allò que va apropiar-se sense dret.

Denunciar el Concordat és un pas essencial cap a una Espanya justa, moderna i realment democràtica.

No a mitges tintes. No a reformetes tèbies ni acords de compromís. Cal exigir la denúncia immediata i unilateral del Concordat i dels acords del 1979. Espanya no es pot continuar mantenint un acord amb un Estat estranger —el Vaticà— que viu del privilegi i de l’opacitat.

Cal també una nova Llei de Laïcitat, que garanteixi:

• Cap privilegi fiscal per a cap confessió religiosa.
• Reversió dels béns immatriculats il·legítimament.
• Eliminació de l’assignatura de religió del currículum educatiu.
• Supressió del finançament públic a centres que no compleixin els principis democràtics i d’igualtat.
• Fiscalització estricta dels diners públics rebuts per entitats religioses.

La fe no és excusa per l’abús

Si algú vol creure, que ho faci. És lliure. Però la fe no pot servir de coartada per parasitar l’Estat, ni per condicionar la vida pública, ni per sostreure’s de la responsabilitat fiscal. L’Església, com qualsevol empresa, cooperativa o entitat, ha de pagar impostos, ha de justificar subvencions i ha de respectar els drets de tothom.

Fins que això no passi, no hi haurà democràcia real, ni igualtat efectiva, ni justícia fiscal. I l’esquerra, si vol ser-ho de debò, ha de liderar aquesta batalla amb coratge, sense por al dogma ni al vot catòlic. Perquè davant dels privilegis d’una minoria poderosa, cal alçar la veu d’una majoria que ja n’està farta de pagar la festa dels altres.