Qui governa el món avui? Una mirada crítica als actors polítics i econòmics.

El món del segle XXI sembla governat per una multiplicitat d’actors, aparentment diversos, però amb un punt en comú, el control del poder i dels recursos. Des de governs estatals fins a institucions supranacionals, des de grans corporacions fins a grups financers, i des de “lobbies” fins a màfies disfressades de legalitat, la pregunta de qui governa realment el món es fa més urgent quan veiem l’avenç de l’extrema dreta i la normalització de pràctiques que recorden les pitjors èpoques del feixisme i del nazisme.

La política mundial continua marcada pels Estats i els grans imperis contemporanis. Els Estats Units mantenen la seva hegemonia militar i financera, amb l’OTAN com a instrument de pressió i intervenció. La seva influència s’exerceix no sols per la força militar, sinó també a través del dòlar com a moneda de reserva mundial i la capacitat de sancionar països. La Xina ha emergit com a superpotència econòmica i tecnològica, amb projectes globals com la “Nova Ruta de la Seda”, però alhora amb un model autoritari que combina capitalisme d’Estat amb control social i repressió interna. Rússia, malgrat la seva debilitat econòmica comparada, juga el paper de potència militar i energètica, mantenint guerres i zones d’influència sota un nacionalisme imperial, i la Unió Europea, atrapada en les seves contradiccions, es veu sovint més com un mercat que com un projecte polític emancipador, i massa sovint s’alinea amb els interessos dels EUA i els mercats financers abans que amb els drets socials dels seus pobles.

Més enllà dels estats, existeixen organismes e  institucions supranacionals i financeres  que marquen el rumb de les polítiques globals con El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, que continuen imposant receptes neoliberals als països endeutats, retallant serveis públics i augmentant desigualtats, L’Organització Mundial del Comerç (OMC), que fixa regles de mercat en benefici de les multinacionals. El Fòrum Econòmic Mundial de Davos, que reuneix les elits econòmiques i polítiques per decidir l’agenda global sota l’aparença de debat neutral, i amb relacions i sense complexos amb els paradisos fiscals i els grans bancs globals (Goldman Sachs, JP Morgan, HSBC…), que mouen capitals opacs i condicionen governs sencers. Aquestes institucions, tot i presentar-se com a neutrals, són part d’una arquitectura del poder que subordina la democràcia a l’economia especulativa.

Les empreses transnacionals (rans corporacions i les noves oligarquies) exerceixen un poder que supera molts governs. Les corporacions de tecnologia (Google, Apple, Meta, Amazon, Microsoft, Tencent, Huawei) no sols dominen mercats, sinó que controlen informació, dades personals i la infraestructura digital que vertebra el món.

Les petrolieres i energètiques (ExxonMobil, Chevron, Shell, Saudi Aramco, Gazprom) continuen dictant les polítiques climàtiques i influint en conflictes armats, les multinacionals de l’armament (Lockheed Martin, Raytheon, BAE Systems) alimenten guerres mentre en treuen beneficis multimilionaris, a més, els fons d’inversió com BlackRock o Vanguard, invisibles per a la majoria de la ciutadania, tenen participacions en quasi totes les grans empreses del planeta, des de farmacèutiques fins a mitjans de comunicació.

L’auge de l’extrema dreta i les pràctiques mafioses

En paral·lel a aquest domini econòmic, s’ha estès una onada d’extrema dreta que avança electoralment a Europa, Amèrica i altres continents. Es tracta de partits i líders que, sota discursos populistes i nacionalistes, legitimen el racisme, el masclisme i l’autoritarisme. Figures com Donald Trump als EUA, Jair Bolsonaro al Brasil, Viktor Orbán a Hongria, Giorgia Meloni a Itàlia o Marine Le Pen a França, en són exemples.

Aquest corrent no sorgeix del no-res, és funcional al sistema. Quan les desigualtats socials creixen i el descontent augmenta, l’extrema dreta ofereix falses respostes, desviant la ira cap als migrants o minories en comptes de qüestionar els veritables responsables: el capitalisme global i les seves elits.

Alhora, s’estenen pràctiques mafioses i corruptes dins de governs i empreses, on els interessos privats i els lobbies escriuen lleis a mida. L’ús de fake news, la compra de voluntats polítiques i la connivència amb sectors de les forces de seguretat recorden patrons que ja coneixem del feixisme i del nazisme del segle XX.

L’alternativa humanista

Davant d’aquest panorama, cal preguntar-se, on queda l’humanisme? L’humanisme polític i social que defensa la dignitat de totes les persones, els drets humans universals, la pau i la justícia social sembla arraconat per discursos de l’odi i l’afany de lucre.

Però també hi ha resistències. Moviments socials, organitzacions comunitàries, sindicats, feminismes, ecologismes i lluites indígenes continuen alçant la veu. Governs progressistes a Amèrica Llatina, experiències municipalistes i iniciatives de cooperació solidària mostren que és possible construir altres formes de governança basades en la democràcia real, la transparència i la defensa del bé comú. 

El món no està governat només pels parlaments i els presidents que votem. Està governat per una xarxa complexa de estats potents, corporacions gegants, fons financers, institucions supranacionals i actors de l’ombra que defensen interessos concrets.

L’avenç de l’extrema dreta i la legitimització de pràctiques mafioses i autoritàries posen en risc els avenços socials i els valors democràtics. El repte és recuperar l’humanisme com a principi rector, posar la vida i les persones al centre, i construir governs i estructures econòmiques que serveixin als pobles, no a les elits.

En definitiva, qui governa avui el món no són els pobles, sinó els poders econòmics i polítics que s’han apropiat de la democràcia. Però la història encara està per escriure, i depèn de nosaltres cap a on volem caminar.

Espanya ingovernable i escenaris de pacte.

La meva visió en la política a l’Estat Espanyol,  mostra una fragmentació creixent amb un VOX que capta votants conservadors i de sectors descontents, amb un  P.P., que perd centralitat, amb un PSOE que manté un lleuger creixement però sense capacitat per garantir majories sòlides, un PODEMOS  que  recupera empenta en sectors i moviments socials i que va pujant, i un SUMAR amb les seves aliances progressistes que s’erosionen com a marca agregada.  

Amb quest mapa electoral s’obre la porta a un mecanisme de gestió impulsat pels poders fàctics (econòmics i mediàtics), en una gran coalició o govern de consens progressisme i liberalisme amb un PSOE + PP o variants, i amb un president de transició no identificat amb Sánchez ni Feijóo.

Palau de la Moncloa

Hi ha una crisi de representació amb una abstenció creixent, una polarització de blocs i una manca de lideratges consensuats. El context econòmic (inflació, mercat de lloguer tens, atur juvenil) alimenta el malestar social i amb un VOX creix en el segment jove i masculí, amb un P.P., que  perd la centralitat per la seva ambigüitat, amb un  PSOE que puja tímidament però sense convèncer, amb un PODEMOS que es revifa amb discurs social i SUMAR pateix desgast institucional.

Els poders econòmics i mediàtics pressionen per una estabilitat que pot materialitzar-se en un pacte de sistema. Un govern de consens amb polítiques neoliberals i gestos socials podria ser el resultat, on en la politica catalana que també te el seu futur inser ab un Junts que es debilita, amb el PSC que perd base, amb els Comuns que s’estanquen i amb un nou PODEM a Catalunya que pot entrar amb força davant de l’ Aliança Catalana que creix amb un discurs anti-immigració, es configura un nou eix de polarització a la política catalana.

La crisi de governabilitat a l’Estat, s’agreuja amb l’avenç imparable de 

VOX i el retrocés del P.P.

La desafecció cap al P.P. amb un votant conservador que veu en el seu  Partit Popular una força desgastada, sense discurs renovador i atrapada en la figura de Núñez Feijóo, que no ha aconseguit ni lideratge ferm ni projecte atractiu davant la radicalització de  VOX capitalitza pels malestars socials  amb un relat simple i contundent, ocupant un espai que el P.P. no pot abraçar sense es debiliten, atrapats en la contradicció de voler ser el “centre progressista” mentre perden base militant i territorial El PSOE amb  una pujada feble tot i mantenir un lleuger ascens, pateix un esgotament de cicle polític. El lideratge de Pedro Sánchez està qüestionat i els avanços són més producte del vot útil davant la dreta radical que d’una il·lusió real. El "sanchisme" genera tant adhesions com rebuig, i això bloqueja la seva capacitat de teixir majories sòlides.

I a l’esquerra del PSOE, amb un PODEMOS que mostra una recuperació notable gràcies a un discurs més clarament d’esquerres, tornant a connectar amb sectors populars i moviments socials que veien en Sumar i satèl·lits (IU, Más País, Compromís, etc.)   una deriva massa institucional i difusa es debiliten, atrapats en la contradicció de voler ser el “centre progressista” mentre perden base militant i territorial.

Espanya pot arribar a ser un país ingovernable vista la fragmentació extrema i els vetos creuats entre blocs generen un escenari d’ingovernabilitat crònica. La dreta no suma per governar sense VOX, però VOX és cada vegada més tòxic per als grans poders econòmics amb una esquerra que tampoc suma prou, i el desgast de Sánchez fa difícil reeditar aliances que completant amb les tensions territorials (Catalunya, Euskadi, Canàries) accentuen encara més la fragilitat per tornar a reeditar l’actual model de confrontació de govern.

El paper dels poders fàctics cap a un pacte PSOE-PP

Davant aquest bloqueig que en el nou govern podria surguir desprès de les eleccions, els poders fàctics (econòmics, financers i mediàtics) podrien empènyer cap a un pacte d’Estat PSOE-PP en tres nivells.

En el Govern central amb un president de consens que no sigui ni Sánchez ni Feijóo (una figura “tècnica” o “independent” amb perfil institucional). Amb unes Autonomies i grans Ajuntaments amb acords puntuals per assegurar governabilitat i excloure VOX de les cotes de poder i amb una Agenda política amb polítiques neoliberals en economia i socials amb retocs progressistes (transició ecològica controlada, igualtat formal, digitalització, U.E. i OTAN com a marcs inamovibles).

Aquesta “gran coalició a l’espanyola” buscaria una Estabilitzar el sistema reduint la tensió social i institucional i restaurar la confiança dels mercats i la UE. 

Parlament de Catalunya.

Catalunya, amb canvi d’escenari

L’enfonsament de Junts i PSC, amb un Junts desgastat pel seu discurs ambigu i la lluita interna entre pragmatisme i independentisme dur i amb un PSC que pateix la mateixa erosió que el PSOE, sumada al rebuig d’un votant sobiranista que veu en el partit un simple apèndix de Madrid, es situa a  Aliança Catalana con el nou actor disruptiu. El caudal de vots a Aliança Catalana respon a una combinació perillosa, amb un discurs d’antiimmigració i amb un independentisme identitari i desafecció de sectors populars, es pot convertir-se en la “VOX catalana” amb arrelament local i projecció parlamentària.

I el paisatge de l’esquerra del PSC, amb els Comuns estancats, atrapats en el seu rol de crossa del PSC,  i amb un nou PODEM a Catalunya que podria entrar al Parlament català amb força pròpia, recuperant l’eix social i la connexió amb els moviments ciutadans, desmarcant-se del marc institucionalista dels Comuns i amb una situació que ens deixaria una nova composició parlamentària, amb un  Parlament català es configuraria amb un bloc independentista dividit i feble (ERC tocada, Junts en caiguda, irrupció d’Aliança Catalana), amb un espai d’esquerres fragmentat (PSC a la baixa, Comuns estancats, PODEM entrant), i amb una dreta espanyola que pot créixer amb el PP i VOX a Catalunya això esdevindria amb una Catalunya ingovernable

 Aquest panorama ens dibuixa una crisi de representació profunda que podria desembocar en un tancament autoritari i tecnocràtic (el gran pacte del sistema), o bé una explosió social davant la manca de respostes reals a les demandes populars.

Transformar la Sociedad des de la Immigració. Debat Ideològic.

Avui escric sobre la immigració, perquè demà, dimarts, 23 de setembre es debatrà en el Congrés del Diputats, el primer debat i votació de la iniciativa que Junts i el PSOE acordessin la llei per delegar les competències en immigració a la Generalitat de Catalunya. Massa sovint es fan debats  sobre la immigració des de la por o des del discurs de l’odi i alimentant  la idea que les persones migrades són una amenaça, un problema, una càrrega per a les societats acollidores, però la realitat és ben diferent, la immigració és una oportunitat col·lectiva per transformar la societat en clau de justícia, solidaritat i progrés.

La immigració ha esdevingut, al llarg de la història, una força transformadora. Des de les grans migracions humanes en temps antics fins als moviments actuals de persones que travessen fronteres buscant dignitat, la mobilitat humana sempre ha estat un gran debat i motor de canvi. No és només una qüestió demogràfica, sinó cultural, econòmica, social i política.

La immigració i la lluita per la justícia social

Els col·lectius migrants han estat i són protagonistes de lluites laborals, socials i polítiques. A les manifestacions contra el racisme, en la defensa dels drets de les treballadores de la llar, en la denúncia de les morts al Mediterrani, hi trobem sempre la veu i la presència d’aquells que pateixen la frontera en primera persona, pro de masses vegades el discurs de l’odi.

La participació activa de les persones migrades ens interpel·la com a societat, o bé acceptem viure en un règim d’apartheid social, o bé assumim que la igualtat no té fronteres. Transformar la societat des de la immigració vol dir també que els migrants no siguin només receptors de caritat, sinó subjectes polítics amb veu pròpia.

Per avançar cap a una societat realment transformada, cal replantejar la idea mateixa de ciutadania. Per què una persona que viu, treballa i contribueix a una comunitat no ha de tenir els mateixos drets polítics i socials que qualsevol altre?

La regularització massiva de persones migrants, el dret a vot, l’accés universal a serveis públics, la protecció davant l’explotació són mesures concretes que transformen no només la vida de les persones migrades, sinó el conjunt de la societat. Una societat amb més drets per a tothom és una societat més justa i cohesionada.

La força transformadora de la convivència quotidiana no es dóna només a les grans institucions, sinó també als barris, a les escoles, a les places. Allà on infants de diferents orígens juguen junts, allà on veïnes de cultures diverses comparteixen preocupacions i lluites, allà es construeix la nova societat. Amb aquestes experiències quotidianes, sovint invisibles, trenquen estereotips i desmunten discursos d’odi. És en el contacte diari on s’aprèn que la diferència no és amenaça, sinó una oportunitat per créixer col·lectivament.

Els migrants aporten bona part de la mà d'obra al camp.

Transformar la societat des de la immigració

Vivim temps convulsos, marcats per la crisi climàtica, les guerres i les desigualtats socials. En aquest context, la immigració es presenta, massa sovint, com un problema. Polítics i mitjans repeteixen fins a la sacietat discursos de por, d’odi i de control. Però la realitat és tossuda, la immigració no és cap amenaça. És, en canvi, una força capaç de transformar profundament les nostres societats.

La mobilitat humana ha estat constant al llarg de la història. La diferència és que avui les fronteres s’han convertit en murs de desigualtat. Milions de persones es veuen obligades a deixar la seva terra per fugir de la pobresa, la guerra o la manca d’oportunitats. No marxen perquè volen, sinó perquè no tenen alternativa. Aquesta és la primera veritat incòmoda, la immigració és conseqüència directa d’un sistema global injust.

I, tanmateix, quan arriben a la societat d’acollida, les persones migrades esdevenen motor econòmic i social. Treballen als camps, a la construcció, a les cures, als serveis que sostenen la vida. Sense elles, molts sectors senzillament no funcionarien. Però alhora són les que més pateixen explotació, racisme i precarietat. Aquí rau la contradicció, volem la seva mà d’obra, però els neguem drets i ciutadania.

Transformar la societat des de la immigració vol dir posar fi a aquesta hipocresia. Vol dir reconèixer que els drets no tenen fronteres i que la igualtat ha de ser real i universal. Una persona que viu, treballa i contribueix a la comunitat ha de tenir el mateix reconeixement polític i social que qualsevol altre. La regularització massiva, el dret a vot i l’accés ple als serveis públics són passos imprescindibles.

Però la transformació no és només legal. És també cultural. Cada migrant aporta llengua, costums, música, cuina, visions del món. L’encontre de cultures ens enriqueix, ens obre la ment i ens fa més humans. La societat del futur serà mestissa o no serà. I això no és una amenaça, sinó una oportunitat.

A més, les persones migrades no són subjectes passius, i formen part de les lluites socials, lideren mobilitzacions contra el racisme i en defensa dels drets laborals. La seva veu ens recorda que la democràcia no pot ser patrimoni d’uns pocs, sinó que ha d’incloure tothom.

En definitiva, la immigració ens obliga a repensar qui som i què volem ser com a societat. Podem triar la via de la por i del tancament, que només porta a més desigualtat i conflicte. O podem triar la via de la solidaritat i la convivència, que transforma les nostres comunitats en espais més justos i cohesionats. 

L'arribada d'immigrants a Catalunya als anys 60

La immigració no destrueix la societat. La renova, la revitalitza i l’empeny cap a un futur més inclusiu. Ens recorda que la dignitat no entén de passaports i que el dret a una vida plena és universal.

Per això, avui més que mai, cal afirmar amb claredat:.

Transformar la societat des de la immigració és possible, i és l’únic camí digne per avançar.

Avui, Dia Internacional de la Pau.

Avui 21 de setembre, el món commemora el Dia Internacional de la Pau, una jornada instituïda per les Nacions Unides per recordar que la pau no és només l’absència de guerra, sinó un camí de convivència, de respecte mutu i de construcció compartida del futur.

Aquest any 2025, es compleixen 26 anys de l’aprovació per l’Assemblea General de l’ONU de la Declaració i Programa d’Acció sobre una Cultura de Pau. Un document que, malgrat el pas del temps, continua essent una brúixola ètica i política davant d’un món on les tensions, els conflictes armats i els genocidis semblen multiplicar-se.

En temps convulsos, és més necessari que mai reafirmar els principis de respecte a la vida, als drets humans i a les llibertats fonamentals. La pau no neix de manera espontània, es cultiva a través de l’educació, el diàleg i la cooperació, i només arrela quan es practiquen la justícia social, la tolerància, la democràcia i la solidaritat.

Promoure la No-Violència és sembrar valors que trenquen lògiques de dominació i de venjança. Significa escollir el diàleg i la negociació com a alternatives reals a l’enfrontament. És construir ponts allà on altres aixequen murs, és oferir cooperació on altres promouen la guerra.

La història ens mostra que la pau és sempre una victòria col·lectiva. Cada persona que defensa la convivència i rebutja l’odi hi contribueix. Cada comunitat que es resisteix a la guerra i aposta per la reconciliació fa un pas endavant. Cada estat que tria la cooperació en comptes del conflicte acosta la humanitat a un futur millor.

En aquest Dia Internacional de la Pau, més que una commemoració, tenim un compromís de seguir treballant perquè la No-Violència no sigui només un ideal, sinó una pràctica quotidiana i global, capaç de transformar el món.

El meu Manifest pel Dia Internacional de la Pau.

Avui, 21 de setembre, celebrem el Dia Internacional de la Pau. Aquest any commemorem també els 26 anys de la Declaració i Programa d’Acció sobre una Cultura de Pau de l’ONU.

En un món colpit per guerres, genocidis i violències de tota mena, alço la meva veu per la Pau i la No-Violència. La pau no és absència de guerra, és respecte a la vida, als drets humans i a les llibertats.

Reivindico la justícia, la tolerància, la democràcia i la solidaritat com a camins reals per resoldre els conflictes, i rebutjo la violència i l’odi, i exigeixo que el diàleg i la negociació siguin sempre alternatives a l’enfrontament.

Avui faig una crida molt personal, pro que crec col·lectiva:

Aturem les guerres, Defensem la convivència, i Construïm un món de Pau.

Els mercats municipals, el cor alimentari dels pobles

Als pobles, petits o grans, els mercats municipals son molt més que un lloc de compra i venda. Són espais comunitaris, punts de trobada i de relació humana, on es combina la confiança entre veïns amb la garantia d’aconseguir aliments frescos a preus populars, accessibles per a tothom.

Quan un mercat municipal obre les portes, no només s’activa la roda de l’economia local, sinó també la vida quotidiana de la comunitat. Pagesos de la rodalia arriben amb cistelles de verdures, fruita de temporada, oli, ous i formatges, pescadors porten la pesca del dia i els ramaders ofereixen carn acabada de preparar. Aquest model curt de distribució evita intermediaris, cosa que redueix costos i fa que els productes siguin més assequibles.

Preus populars i accés a l’alimentació, en temps de crisis econòmiques, els mercats municipals han estat i son un refugi per a les famílies treballadores. Mentre les grans superfícies juguen amb les oscil·lacions dels preus globals i imposen dinàmiques de consum massiu, els mercats locals mantenen un vincle directe amb la producció de proximitat. Això no només assegura qualitat i frescor, sinó que permet que els preus siguin ajustats al poder adquisitiu real de la gent.

Per molts pobles, el mercat és també una eina de sobirania alimentària i garanteix que, més enllà de les modes comercials i dels oligopolis de l’alimentació, la població pugui continuar tenint accés a productes bàsics sense que ningú en quedi exclòs.

Els mercats, son espai de vida comunitària i  no és només un lloc per omplir el cabàs. És un espai social, gent gran que hi va cada setmana a fer tertúlia, famílies que hi passen el matí de dissabte, joves que descobreixen el valor de les receptes tradicionals mentre parlen amb paradistes de tota la vida. Les relacions de confiança que es creen fan que el mercat sigui gairebé una extensió de la plaça del poble, un lloc on es barreja l’economia amb la vida cultural i relacional.

Molts mercats municipals acullen activitats complementàries con fires temàtiques, tallers de cuina, degustacions de productes locals o iniciatives per fomentar la sostenibilitat. Tot plegat reforça la idea que aquests espais són molt més que comerç, són una escola de convivència, solidaritat i coneixement del territori.

Avui, en plena era del consum digital i les grans superfícies, els mercats municipals han d’afrontar el repte de modernitzar-se sense perdre la seva essència. La renovació d’instal·lacions, la incorporació de parades amb nous productes (ecològics, de comerç just, de cuina internacional), o la integració de serveis de venda en línia són formes d’adaptació. Però el més important és mantenir la funció social d’abastir aliments a preus populars, evitant que quedin reduïts a espais albititzats o turístics.

Mercat de la Devesa a Girona

A les ribes del Ter i la Devesa, aquest mercat es realitza els dimarts i dissabtes de cada setmana a la població de Girona.

El mercat de Girona ofereix una de les imatges més representatives del tradicional intercanvi de productes i mercaderies a la ciutat. Les seves parades, disposades linealment, constitueixen un interminable circuit comercial a cel obert, ofereixen des de productes alimentaris com fruites, verdures, fruita seca o embotits fins a articles de regal, complements, roba, calçat, teixits…

Constitueixen un nucli comercial de comerç de proximitat que es complementa amb l’oferta comercial d’aquest tipus. És per aquest motiu que és necessària la conservació i millora permanent d’aquesta activitat.

Entre d’altres motius, es constata la importància del mercat ambulant en la capacitat d’atracció comercial que exerceix sobre els consumidors no tan sols d’àmbit local sinó també supramunicipal, de la mateixa manera que també esdevé un punt d’atracció turístic més de la ciutat. 

             

Els mercats municipals són també espais de comunitat i de vida col·lectiva, llocs de trobada, de memòria i de cultura popular. Per això, defensar-los és defensar el territori, la pagesia i el dret de la gent a viure amb dignitat.

“Sense mercats municipals, quedem a mercè dels oligopolis de l’alimentació. Per això diem clar, menjar no és un luxe, és un dret”, afirmen col·lectius socials i veïnals que reclamen més suport públic a aquests espais.

“Defensem els mercats, defensem la pagesia”

“El poble al mercat, no al supermercat”

Els dimecres de PAU a Girona.

Cada dimecres, quan el rellotge de la Plaça del Vi (davant la porta de l’Ajuntament) de Girona marca les 19 hores, s’aixeca un silenci col·lectiu per NO A LES GUERRES, i SÍ A LA PAU.

Els Dimecres de PAU, son un punt de trobada que s’ha convertit en símbol de resistència cívica i de compromís amb la vida i la dignitat humana.

L’organització d’aquestes concentracions recau en el col·lectiu Aturem les Guerres, que des de fa temps treballa per fer visible la denúncia contra l’imperialisme, el rearmament i les polítiques bèl·liques que només serveixen per enriquir els qui fan negoci amb la mort. A Girona, setmana rere setmana, no estan sols, els Pensionistes de Girona i el moviment Insubmisos contra el Rearmament de les comarques gironines hi donen suport constant, mostrant que la solidaritat entre generacions és la clau per mantenir viu l’esperit de la lluita.

Però aquesta veu no s’atura a la capital. Les concentracions també s’estenen a altres punts del territori, Torroella de Montgrí en fa bandera amb trobades setmanals i, de manera més ocasional, també es fan visibles a Figueres, Arbúcies, Banyoles i Anglès. Una xarxa que no para de créixer, amb la certesa que cal fer front a la normalització de la guerra i de la barbàrie.

Torroella de Montgrí

Contra el genocidi i totes les guerres

En aquests dimecres de PAU, la denúncia més crua es dirigeix contra els genocidis actuals, el genocidi al poble palestí a Gaza, sotmès a la brutalitat d’un estat que utilitza el silenci còmplice d’Occident per continuar matant, i també contra la guerra a Ucraïna, convertida en tauler geopolític on les grans potències juguen amb la sang de milers d’innocents.

Però el clam no s’atura aquí. Els dimecres de PAU són també un recordatori que hi ha guerres oblidades —a l’Àfrica, a l’Àsia, a l’Amèrica Llatina— que mai surten als titulars, però que condemnen pobles sencers a la fam, a la destrucció i a l’exili. La lluita per la PAU no té fronteres.

Una crida a la joventut. Els que hi participen ho repetim setmana rere setmana, la joventut no pot restar indiferent. La guerra no és un fantasma llunyà, és una amenaça real que ja colpeja la seva generació. L’augment del pressupost militar, les noves formes de reclutament, el perill nuclear i la militarització de la societat poden arrossegar els joves a un futur marcat per la por, la destrucció i la manca de llibertats.

Cal que els i les joves prenguin consciència, que surtin al carrer, que facin sentir la seva veu contra els qui volen condemnar-los a una vida governada per la violència i el negoci de les armes. El pacifisme, la insubmissió i la solidaritat són eines imprescindibles per construir un demà diferent.

Els dimecres de PAU a Girona, es una resposta col·lectiva i una sobretot, una crida a la ciutadania. No n’hi ha prou amb indignar-se des de casa ni amb fer un “m’agrada” a les xarxes socials. La PAU es defensa al carrer, amb el cos present, amb la veu i amb les mans alçades.

Cada dimecres, davant de l’Ajuntament de Girona, hi ha un espai obert per a tothom, treballadors i treballadores, estudiants, famílies, jubilats i jubilades... qualsevol que vulgui dir prou al genocidi, prou a les guerres, prou a la mentida d’un sistema que fa de la mort un negoci. 

Concentració a Girona del 18-09-2025

Per això, avui més que mai, fem una crida clara i contundent.

Joves, sortiu al carrer i defenseu la vostra vida i futur.

Ciutadania, no resteu indiferents, veniu als dimecres de PAU i fem de Girona i de les nostres comarques un clam permanent contra la guerra i a favor de la vida.

Perquè la PAU no es demana, es construeix amb la força col·lectiva, i cada dimecres a Girona tenim l’oportunitat de fer-ho realitat.

Avui, Dia Internacional de la Democràcia.

 Com  demòcrata i d'esquerres, avui tinc l'oportunitat de dir alt i clar:

Sense justícia social, no hi ha democràcia!.  

Més participació, i menys oligarquia!.  

Els drets no es negociïn, es garanteixen!. 

No a la guerra, sí a la democràcia dels pobles!. i la 

Democràcia radical, és ecologista i internacionalista.

Avui, Dia Internacional de la Democràcia, alcem la veu des de l’esquerra crítica i transformadora per recordar que la democràcia no és només un calendari electoral, ni un ritual buit cada quatre anys. La democràcia és participació viva, és sobirania popular real, és la capacitat col·lectiva de decidir sobre les nostres vides i el futur de les nostres comunitats.

Massa sovint, els poders econòmics, les institucions financeres internacionals i els governs sotmesos als interessos de les grans corporacions han segrestat la democràcia, han convertit la política en un mercat i els ciutadans en simples espectadors. Es parla de democràcia mentre s’apliquen retallades, es privatitzen serveis essencials i es destrueixen drets laborals, es parla de democràcia mentre milions de persones viuen en la pobresa, mentre els migrants són criminalitzats i mentre les guerres i els rearmaments decideixen per sobre dels pobles.

I afirmo, no hi ha democràcia sense justícia social. No hi ha democràcia si la sanitat, l’educació i l’habitatge són privilegis i no drets universals. No hi ha democràcia si el poder financer dicta lleis i si les portes giratòries converteixen els càrrecs públics en simples trampolins cap a consells d’administració, i no hi ha democràcia si les dones, les persones LGTBIQ+, els migrants i els pobles indígenes continuen patint discriminació i violència.

El 15 de setembre ha de ser un crit i un recordatori. Que la democràcia només és autèntica quan es construeix des de baix, amb els moviments socials, amb la força de la classe treballadora, amb la veu de la joventut que exigeix futur, amb la lluita feminista i ecologista, amb les comunitats que reclamen sobirania davant els imperis i les oligarquies.

Reivindiquem una democràcia radical i participativa, on la ciutadania tingui la capacitat de decidir no només qui governa, sinó també com es distribueixen les riqueses, com es gestionen els recursos naturals, com s’enfronta la crisi climàtica i com es construeix la pau al món.

Avui diem amb força, que cap empresa i cap banc tingui més poder que un Parlament. Que els drets col·lectius passin per davant dels interessos privats. Que la democràcia no es mesuri en PIB, sinó en llibertat, igualtat i fraternitat, i que la solidaritat entre pobles sigui l’eix d’una nova política internacional, allunyada de la guerra i del colonialisme econòmic.

En aquest Dia Internacional de la Democràcia, no celebrem una conquesta acabada, sinó que reivindiquem una lluita oberta. La democràcia real encara està per construir i és responsabilitat de totes i tots fer-la possible.

I SI QUE ES POT

Primer 11 de setembre (Diada) a Girona el 1976.

En commemoració de la Diada (de demá), faig un repàs del que va ser el primer 11 de Setembre a Girona i els actes programats per aquest 2025.

Cartell anunciant la Diada

La primera celebració de la Diada a Girona va tenir lloc l'11 de setembre del 1976, organitzada per l'Assemblea Democràtica de Girona. Aquest esdeveniment va marcar una fita a la història del moviment independentista català, ja que va ser la primera vegada que es va celebrar a la llum del dia després de 40 anys de repressió franquista. La Diada es va dur a terme a l'estadi del G.E.i E.G. de la Devesa, on van participar destacats líders del catalanisme locals com Salvador Sunyer i Narcís Jordi Aragó i es va fer una actuació musical hi van actuar Maria Dolors Lafitte, el grup Indika i la cobla Ciutat de Girona amb una assistència entre 2.000 i 3.000 persones, predominantment jovent.  

Aquest esdeveniment va ser un símbol de resistència històrica i es va convertir en un esdeveniment central per a la mobilització ciutadana al nord de Catalunya i va significar el retorn públic de la Diada després del franquisme i l’apostament per realitzar-lo “a la llum del dia”, en un espai públic i amb caràcter multitudinari, tot just 1 any després de la mort de Franco (1975).

Aquesta commemoració va marcar un moment clau en la recuperació de la memòria col·lectiva i de la identitat nacional a Girona, just en la fase inicial de la transició democràtica espanyola i per a molts gironins, va ser un acte simbòlic i carregat de significat i una mostra de valentia i de recuperació de drets civils i culturals després d’una dècada d’exili i silenci imposat i evidenciar la voluntat de normalitzar i reivindicar aquesta data com arrel nacional.

Foto de l'epoca.

De la primera Diada (1976) a l’actualitat.

El primer 11 de setembre a Girona es va fer el 1976 a l’estadi del G.E.i E.G. de la Devesa, va ser la Diada de el despertar. Era la primera vegada després del franquisme que es commemorava la Diada a la llum del dia. Hi van assistir entre 2.000 i 3.000 persones, amb parlaments, música i sardanes. Aquell acte va simbolitzar la recuperació pública de la memòria col·lectiva catalana a la ciutat, mentre que els finals dels 70 i primers 80 van ser les Diades de la consolidació.

Amb la transició, la Diada es va convertir en un esdeveniment anual a Girona. Cada any guanyava més assistència i contingut polític, amb presència de partits emergents, sindicats i moviments socials. Les reivindicacions giraven entorn de l’amnistia, l’autogovern i la recuperació de l’Estatut de 1932. Entre el 1980-1990, la DIADA ES VA  institucionalitzar desprès de la creació de la Generalitat restaurada i la normalització democràtica, la Diada va passar a tenir també un caràcter institucional. A Girona s’alternaven els actes oficials (hissada de bandera, ofrenes florals al monument a Rafael Casanova, concerts i activitats culturals) amb manifestacions populars, sovint més reivindicatives, organitzades per entitats sobiranistes i moviments socials.

En els anys 2000, es varen celebrar les Diades de la pluralitat i tensió. Durant la primera dècada del segle XXI, la Diada a Girona reflectia el pluralisme polític: per una banda, les institucions organitzaven actes solemnes; per l’altra, entitats com Òmnium Cultural, Casals Independentistes i plataformes ciutadanes organitzaven marxes i concentracions. L’aprovació i posterior retallada de l’Estatut (2006 i 2010) va provocar un augment de la participació i un gir més independentista, i entre el 2012-2017, les Dades varen tenir un cicle sobiranista

A partir del 2012, Girona es va convertir en un dels epicentres del moviment independentista. Les grans mobilitzacions de l’ANC i Òmnium també van arrelar fort a la ciutat. Milers de persones sortien al carrer cada 11 de setembre, omplint la Devesa, les places i les manifestacions unitàries. El clam pel dret a decidir i la independència va marcar aquests anys, fins a arribar al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Des de el 2017 en endavant les Diades varem ser de  resistència i record, i amb mobilitzacions massives i procés sobiranista.

Després del referèndum i la repressió de l’Estat, les Diades a Girona han tingut un doble vessant: institucional (amb actes de record i ofrenes florals) i de protesta (mobilitzacions per la llibertat dels presos polítics i exiliats). La ciutat continua sent un focus actiu de reivindicació sobiranista, però també un espai on es manté viva la memòria d’aquell primer 11 de setembre del 1976.

I demá a Girona es manté la tradició amb actes institucionals i mobilitzacions socials, recordant el passat i mirant cap al futur.

La Diada de 2025, Girona acollirà una gran manifestació que connectarà la Plaça de Catalunya amb els Jardins de la Devesa en una jornada marcada per la reivindicació i la memòria històrica

La Diada Nacional de Catalunya 2025, com cada 11 de setembre, tornarà a omplir carrers i places de tot el territori amb actes institucionals, culturals i reivindicatius. Aquest any, el moviment independentista ha decidit repetir la fórmula de la mobilització descentralitzada, convocant manifestacions simultànies a Barcelona, ​​Girona i Tortosa.

A Girona, la marxa promet ésser un dels escenaris centrals de la jornada, amb la participació de milers de ciutadans arribats de diferents comarques. Més enllà de la manifestació, la jornada de l'11 de setembre estarà marcada per actes institucionals, ofrenes florals i activitats culturals que tindran lloc tant a Girona com a la resta del territori català. A Girona, s’espera una gran participació que convertirà la ciutat en un dels principals focus de la jornada.

Espanya davant el mirall de la història amb les cunetes de la Memòria i la política de l’oblit.

No volia deixar passar les paraules intolerables de Miquel Tellado Secretari General del Partit Popular sobre la seva frase dita al Congrés dels Diputats. No puc passar la indignació que se esta passant i estem passant familiars i propers a les víctimes del franquisme.

Des de la fi de la Guerra Civil Espanyola, milers de persones romanen enterrades en cunetes, camps, fosses comunes i parets oblidades, víctimes d’un règim que va imposar el silenci, la por i l’oblit. Aquestes víctimes no van tenir judici, ni làpida, ni dol oficial. Van desaparèixer a la força, amb una violència sistemàtica que encara avui, gairebé un segle després, continua sense rebre una reparació plena.

L'any 2007, sota el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, s’aprovava la Ley de Memoria Histórica, un intent legal de reconèixer i reparar el patiment de les víctimes del franquisme. La llei obria la porta a l’exhumació de cadàvers, a la identificació d’assassinats, i a restituir la dignitat d’aquells que mai van tenir dret a una tomba. Malgrat això, la seva aplicació ha estat lenta, desigual i constantment qüestionada pels sectors més conservadors del país.

Encara avui, més de 100.000 persones continuen desaparegudes en el que és, segons l’ONU, la segona major fossa comuna d’Europa després de Bòsnia. Aquest fet, que hauria d’unir el país en una tasca de justícia i memòria, continua sent motiu de divisió política.

El conflicte ha tornat a ressorgir amb força a causa d’unes paraules pronunciades al Congrés pel Secretari General del PP, Miguel Tellado, aquets 5 de setembre de 2025.

"Hoy aquí podemos empezar a cavar la fosa donde reposarán los restos de un Gobierno que nunca debió haber existido."

Aquestes declaracions, han estat durament criticades per les associacions de víctimes del franquisme. Per a molts, parlar de "cavar fosses" en un país amb milers de famílies esperant des de fa dècades recuperar els cossos dels seus éssers estimats, no només és una manca de sensibilitat, sinó una humiliació directa.

Les associacions memorialistes, com Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica  (ARMH) o la Plataforma por la Comisión de la Verdad, han respost amb contundència:

"No es pot fer política sobre la tomba oberta de milers d’assassinats. La memòria no és patrimoni d’un partit, és un deure democràtic."

El problema, però, és més profund. Tant el PP com VOX han votat reiteradament en contra de les lleis de Memòria Democràtica i s’han oposat a qualsevol mesura que impliqui exhumacions, identificacions o reconeixement públic a les víctimes de la repressió franquista. Alguns, fins i tot, continuen equiparant les víctimes de tots dos bàndols, evitant reconèixer el caràcter sistemàtic i institucional del terror d’estat franquista durant la postguerra.

Davant aquest panorama, Espanya continua dividida entre la memòria i l’oblit. La fossa més profunda no és la que s’excava amb pales, sinó la que separa la veritat de la indiferència. I mentre alguns fan discursos incendiaris al Congrés, altres segueixen buscant, cada setmana, els ossos dels seus avis amb una fotografia a la mà i una promesa al cor -no oblidar mai-.

Aquests comentaris no només són una falta de respecte a les víctimes, sinó una mostra del menyspreu d’alguns polítics cap a la memòria democràtica. No es pot fer broma amb les fosses quan encara hi ha milers de persones desaparegudes.”

També altres veus, com la de l’escriptora Almudena Grandes (morta el 2021), ja denunciaven anys enrere aquesta mena de discursos:

“Hi ha una Espanya que prefereix no saber. Però hi ha una altra que es nega a oblidar.”

Cementiri de Girona en record a la Memòria Històrica.

Una memòria incòmoda, però necessària i Espanya continua dividida entre els que volen recordar i els que prefereixen enterrar el passat, literalment i simbòlicament. La Memòria Històrica no és venjança, és justícia. No es tracta de reobrir ferides, sinó de curar-les amb veritat i reconeixement.

Mentre les institucions fan debats incendiaris, hi ha fills, nets, besnets i amics buscant una os, una prova, un nom. Perquè la dignitat no és ideologia, és un dret humà fonamental.

Dia Internacional del Periodista 2025. Entre la veritat silenciada i la desinformació amplificada.

En el marc del Dia Internacional del Periodista que es commemora aquest 8 de setembre, analitzo el paper que té el periodista a la societat i els reptes que enfronta, en la defensa el periodisme com a eina de resistència i pilar de la democràcia, amb un to ferm i compromès. 

Aquest 8 de setembre, en el marc del Dia Internacional del Periodista, el món s’atura per homenatjar aquells que, amb una càmera, un micròfon o un bloc de notes, han decidit plantar cara a la foscor. Però aquest 2025, el record pren un to més fosc i dolorós, centenars de periodistes han estat assassinats, principalment en els conflictes armats d’Ucraïna i Palestina, en una ofensiva brutal contra la llibertat d’informació.

Els Periodistes assassinats, i amb la veu silenciada, a Gaza, des del 7 d’octubre de 2023, s’han comptabilitzat almenys 244 periodistes assassinats. Entre ells, noms com Anas Al-Sharif, reporter d’Al-Jazeera, que va deixar escrit: “Si aquestes paraules meves us arriben, sapigueu que Israel ha aconseguit matar-me i silenciar la meva veu”. La seva mort, com la de molts altres, no ha estat un accident, sinó part d’una pràctica sistemàtica per evitar que el món conegui el que passa a Palestina.

A Ucraïna, tot i que les xifres són menys visibles, diversos informadors han perdut la vida cobrint el conflicte, atrapats entre bombes, propaganda i censura. El periodisme de guerra, que hauria de ser una finestra a la veritat, s’ha convertit en una diana.

Enmig d’aquest panorama, cal reivindicar els periodistes que, malgrat les amenaces, la precarietat i la pressió, es mantenen fidels a la veritat. Són aquells que no es deixen seduir per grups financers, lobbies ideològics o interessos polítics. Que no escriuen per agradar, sinó per informar. Que no busquen clics, sinó consciència.

Els periodistes són guardians de la democràcia. Sense ells, la societat queda exposada a la manipulació, la por i la ignorància. El seu compromís és un acte de resistència, però no tot el que brilla és periodisme. En l’era digital, proliferen els seudoperiodistas provocadors, que disfressen opinió de notícia, que amplifiquen rumors i que, amb actituds incendiàries, generen inseguretat informativa. Són els altaveus de la desinformació i sovint al servei d’interessos ocults o d’una notorietat buida i que amb aquest tipus d’informadors i comunicadors no només és desvirtuen la professió, sinó que contribueixen a polaritzar la societat, a sembrar dubtes i a erosionar la confiança en els mitjans seriosos i fidedicnes.

Avui, Dia Internacional del Periodista, no ho celebrem, els  Recordem, Denunciem, i  Reivindiquem aquets vocació professional.

Recordem els que han estat assassinats per explicar la veritat. Denunciem els que utilitzen la informació com a arma de manipulació. I reivindiquem el periodisme honest, valent i compromès.

Perquè sense periodistes lliures, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha democràcia.