Espanya ingovernable i escenaris de pacte.

La meva visió en la política a l’Estat Espanyol,  mostra una fragmentació creixent amb un VOX que capta votants conservadors i de sectors descontents, amb un  P.P., que perd centralitat, amb un PSOE que manté un lleuger creixement però sense capacitat per garantir majories sòlides, un PODEMOS  que  recupera empenta en sectors i moviments socials i que va pujant, i un SUMAR amb les seves aliances progressistes que s’erosionen com a marca agregada.  

Amb quest mapa electoral s’obre la porta a un mecanisme de gestió impulsat pels poders fàctics (econòmics i mediàtics), en una gran coalició o govern de consens progressisme i liberalisme amb un PSOE + PP o variants, i amb un president de transició no identificat amb Sánchez ni Feijóo.

Palau de la Moncloa

Hi ha una crisi de representació amb una abstenció creixent, una polarització de blocs i una manca de lideratges consensuats. El context econòmic (inflació, mercat de lloguer tens, atur juvenil) alimenta el malestar social i amb un VOX creix en el segment jove i masculí, amb un P.P., que  perd la centralitat per la seva ambigüitat, amb un  PSOE que puja tímidament però sense convèncer, amb un PODEMOS que es revifa amb discurs social i SUMAR pateix desgast institucional.

Els poders econòmics i mediàtics pressionen per una estabilitat que pot materialitzar-se en un pacte de sistema. Un govern de consens amb polítiques neoliberals i gestos socials podria ser el resultat, on en la politica catalana que també te el seu futur inser ab un Junts que es debilita, amb el PSC que perd base, amb els Comuns que s’estanquen i amb un nou PODEM a Catalunya que pot entrar amb força davant de l’ Aliança Catalana que creix amb un discurs anti-immigració, es configura un nou eix de polarització a la política catalana.

La crisi de governabilitat a l’Estat, s’agreuja amb l’avenç imparable de 

VOX i el retrocés del P.P.

La desafecció cap al P.P. amb un votant conservador que veu en el seu  Partit Popular una força desgastada, sense discurs renovador i atrapada en la figura de Núñez Feijóo, que no ha aconseguit ni lideratge ferm ni projecte atractiu davant la radicalització de  VOX capitalitza pels malestars socials  amb un relat simple i contundent, ocupant un espai que el P.P. no pot abraçar sense es debiliten, atrapats en la contradicció de voler ser el “centre progressista” mentre perden base militant i territorial El PSOE amb  una pujada feble tot i mantenir un lleuger ascens, pateix un esgotament de cicle polític. El lideratge de Pedro Sánchez està qüestionat i els avanços són més producte del vot útil davant la dreta radical que d’una il·lusió real. El "sanchisme" genera tant adhesions com rebuig, i això bloqueja la seva capacitat de teixir majories sòlides.

I a l’esquerra del PSOE, amb un PODEMOS que mostra una recuperació notable gràcies a un discurs més clarament d’esquerres, tornant a connectar amb sectors populars i moviments socials que veien en Sumar i satèl·lits (IU, Más País, Compromís, etc.)   una deriva massa institucional i difusa es debiliten, atrapats en la contradicció de voler ser el “centre progressista” mentre perden base militant i territorial.

Espanya pot arribar a ser un país ingovernable vista la fragmentació extrema i els vetos creuats entre blocs generen un escenari d’ingovernabilitat crònica. La dreta no suma per governar sense VOX, però VOX és cada vegada més tòxic per als grans poders econòmics amb una esquerra que tampoc suma prou, i el desgast de Sánchez fa difícil reeditar aliances que completant amb les tensions territorials (Catalunya, Euskadi, Canàries) accentuen encara més la fragilitat per tornar a reeditar l’actual model de confrontació de govern.

El paper dels poders fàctics cap a un pacte PSOE-PP

Davant aquest bloqueig que en el nou govern podria surguir desprès de les eleccions, els poders fàctics (econòmics, financers i mediàtics) podrien empènyer cap a un pacte d’Estat PSOE-PP en tres nivells.

En el Govern central amb un president de consens que no sigui ni Sánchez ni Feijóo (una figura “tècnica” o “independent” amb perfil institucional). Amb unes Autonomies i grans Ajuntaments amb acords puntuals per assegurar governabilitat i excloure VOX de les cotes de poder i amb una Agenda política amb polítiques neoliberals en economia i socials amb retocs progressistes (transició ecològica controlada, igualtat formal, digitalització, U.E. i OTAN com a marcs inamovibles).

Aquesta “gran coalició a l’espanyola” buscaria una Estabilitzar el sistema reduint la tensió social i institucional i restaurar la confiança dels mercats i la UE. 

Parlament de Catalunya.

Catalunya, amb canvi d’escenari

L’enfonsament de Junts i PSC, amb un Junts desgastat pel seu discurs ambigu i la lluita interna entre pragmatisme i independentisme dur i amb un PSC que pateix la mateixa erosió que el PSOE, sumada al rebuig d’un votant sobiranista que veu en el partit un simple apèndix de Madrid, es situa a  Aliança Catalana con el nou actor disruptiu. El caudal de vots a Aliança Catalana respon a una combinació perillosa, amb un discurs d’antiimmigració i amb un independentisme identitari i desafecció de sectors populars, es pot convertir-se en la “VOX catalana” amb arrelament local i projecció parlamentària.

I el paisatge de l’esquerra del PSC, amb els Comuns estancats, atrapats en el seu rol de crossa del PSC,  i amb un nou PODEM a Catalunya que podria entrar al Parlament català amb força pròpia, recuperant l’eix social i la connexió amb els moviments ciutadans, desmarcant-se del marc institucionalista dels Comuns i amb una situació que ens deixaria una nova composició parlamentària, amb un  Parlament català es configuraria amb un bloc independentista dividit i feble (ERC tocada, Junts en caiguda, irrupció d’Aliança Catalana), amb un espai d’esquerres fragmentat (PSC a la baixa, Comuns estancats, PODEM entrant), i amb una dreta espanyola que pot créixer amb el PP i VOX a Catalunya això esdevindria amb una Catalunya ingovernable

 Aquest panorama ens dibuixa una crisi de representació profunda que podria desembocar en un tancament autoritari i tecnocràtic (el gran pacte del sistema), o bé una explosió social davant la manca de respostes reals a les demandes populars.