Qui governa el món avui? Una mirada crítica als actors polítics i econòmics.

El món del segle XXI sembla governat per una multiplicitat d’actors, aparentment diversos, però amb un punt en comú, el control del poder i dels recursos. Des de governs estatals fins a institucions supranacionals, des de grans corporacions fins a grups financers, i des de “lobbies” fins a màfies disfressades de legalitat, la pregunta de qui governa realment el món es fa més urgent quan veiem l’avenç de l’extrema dreta i la normalització de pràctiques que recorden les pitjors èpoques del feixisme i del nazisme.

La política mundial continua marcada pels Estats i els grans imperis contemporanis. Els Estats Units mantenen la seva hegemonia militar i financera, amb l’OTAN com a instrument de pressió i intervenció. La seva influència s’exerceix no sols per la força militar, sinó també a través del dòlar com a moneda de reserva mundial i la capacitat de sancionar països. La Xina ha emergit com a superpotència econòmica i tecnològica, amb projectes globals com la “Nova Ruta de la Seda”, però alhora amb un model autoritari que combina capitalisme d’Estat amb control social i repressió interna. Rússia, malgrat la seva debilitat econòmica comparada, juga el paper de potència militar i energètica, mantenint guerres i zones d’influència sota un nacionalisme imperial, i la Unió Europea, atrapada en les seves contradiccions, es veu sovint més com un mercat que com un projecte polític emancipador, i massa sovint s’alinea amb els interessos dels EUA i els mercats financers abans que amb els drets socials dels seus pobles.

Més enllà dels estats, existeixen organismes e  institucions supranacionals i financeres  que marquen el rumb de les polítiques globals con El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, que continuen imposant receptes neoliberals als països endeutats, retallant serveis públics i augmentant desigualtats, L’Organització Mundial del Comerç (OMC), que fixa regles de mercat en benefici de les multinacionals. El Fòrum Econòmic Mundial de Davos, que reuneix les elits econòmiques i polítiques per decidir l’agenda global sota l’aparença de debat neutral, i amb relacions i sense complexos amb els paradisos fiscals i els grans bancs globals (Goldman Sachs, JP Morgan, HSBC…), que mouen capitals opacs i condicionen governs sencers. Aquestes institucions, tot i presentar-se com a neutrals, són part d’una arquitectura del poder que subordina la democràcia a l’economia especulativa.

Les empreses transnacionals (rans corporacions i les noves oligarquies) exerceixen un poder que supera molts governs. Les corporacions de tecnologia (Google, Apple, Meta, Amazon, Microsoft, Tencent, Huawei) no sols dominen mercats, sinó que controlen informació, dades personals i la infraestructura digital que vertebra el món.

Les petrolieres i energètiques (ExxonMobil, Chevron, Shell, Saudi Aramco, Gazprom) continuen dictant les polítiques climàtiques i influint en conflictes armats, les multinacionals de l’armament (Lockheed Martin, Raytheon, BAE Systems) alimenten guerres mentre en treuen beneficis multimilionaris, a més, els fons d’inversió com BlackRock o Vanguard, invisibles per a la majoria de la ciutadania, tenen participacions en quasi totes les grans empreses del planeta, des de farmacèutiques fins a mitjans de comunicació.

L’auge de l’extrema dreta i les pràctiques mafioses

En paral·lel a aquest domini econòmic, s’ha estès una onada d’extrema dreta que avança electoralment a Europa, Amèrica i altres continents. Es tracta de partits i líders que, sota discursos populistes i nacionalistes, legitimen el racisme, el masclisme i l’autoritarisme. Figures com Donald Trump als EUA, Jair Bolsonaro al Brasil, Viktor Orbán a Hongria, Giorgia Meloni a Itàlia o Marine Le Pen a França, en són exemples.

Aquest corrent no sorgeix del no-res, és funcional al sistema. Quan les desigualtats socials creixen i el descontent augmenta, l’extrema dreta ofereix falses respostes, desviant la ira cap als migrants o minories en comptes de qüestionar els veritables responsables: el capitalisme global i les seves elits.

Alhora, s’estenen pràctiques mafioses i corruptes dins de governs i empreses, on els interessos privats i els lobbies escriuen lleis a mida. L’ús de fake news, la compra de voluntats polítiques i la connivència amb sectors de les forces de seguretat recorden patrons que ja coneixem del feixisme i del nazisme del segle XX.

L’alternativa humanista

Davant d’aquest panorama, cal preguntar-se, on queda l’humanisme? L’humanisme polític i social que defensa la dignitat de totes les persones, els drets humans universals, la pau i la justícia social sembla arraconat per discursos de l’odi i l’afany de lucre.

Però també hi ha resistències. Moviments socials, organitzacions comunitàries, sindicats, feminismes, ecologismes i lluites indígenes continuen alçant la veu. Governs progressistes a Amèrica Llatina, experiències municipalistes i iniciatives de cooperació solidària mostren que és possible construir altres formes de governança basades en la democràcia real, la transparència i la defensa del bé comú. 

El món no està governat només pels parlaments i els presidents que votem. Està governat per una xarxa complexa de estats potents, corporacions gegants, fons financers, institucions supranacionals i actors de l’ombra que defensen interessos concrets.

L’avenç de l’extrema dreta i la legitimització de pràctiques mafioses i autoritàries posen en risc els avenços socials i els valors democràtics. El repte és recuperar l’humanisme com a principi rector, posar la vida i les persones al centre, i construir governs i estructures econòmiques que serveixin als pobles, no a les elits.

En definitiva, qui governa avui el món no són els pobles, sinó els poders econòmics i polítics que s’han apropiat de la democràcia. Però la història encara està per escriure, i depèn de nosaltres cap a on volem caminar.