La democràcia vigilada, del 23 F.

La Transició espanyola no va ser un camí net i pactat en igualtat de condicions. El franquisme sociològic, judicial, policial i militar continuava intacte. El govern d’Adolfo Suárez estava assetjat per la crisi econòmica, la pressió de l’exèrcit, el terrorisme d’ETA i l’extrema dreta, i una inestabilitat parlamentària creixent.

El 29 de gener de 1981, Suárez dimitia. Aquell 23 de febrer el Congrés votava la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo. I és en aquell moment quan es desencadena el que havia estat preparat des de feia mesos.

L’assalt al Congrés amb Tejero que entra en escena. A les 18:23 hores, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero irrompia al Congrés dels Diputats amb uns 200 agents armats. “¡Quieto todo el mundo!”,  cridà, mentre disparava trets a l’aire. Els diputats es tiraven a terra. Només tres figures restaven assegudes: Adolfo Suárez, el vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado que intentà plantar cara als colpistes i el líder comunista Santiago Carrillo.

La imatge televisiva, repetida fins a la sacietat, ha construït un relat heroic i dramàtic. Però la pregunta central encara es, si  Tejero va actuar sol?

Milans del Bosch va moure fitxa i va posar els tancs a València. Mentre el Congrés era segrestat, a València, el capità general de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, treia els tancs al carrer i declarava l’estat d’excepció. Era el gest que podia inclinar la balança: si altres regions militars s’hi sumaven, el cop triomfava.

Però la majoria dels capitans generals esperaven ordres. I aquí apareix una peça clau, el general Alfonso Armada. Armada no era un militar qualsevol. Havia estat secretari general de la Casa del Rei i preceptor de Joan Carles I. Era un home de confiança de la Zarzuela. La seva proposta no era un cop purament franquista, sinó un “govern de concentració nacional” presidit per ell mateix, amb participació de tots els partits, inclosos socialistes i comunistes. Una mena de “cop constitucional”.

Segons diverses investigacions i testimonis posteriors, Armada va intentar presentar-se al Congrés aquella mateixa nit amb una llista de govern preparada. Però Tejero, que aspirava a un govern militar dur, s’hi va oposar. Aquí es produí una fractura dins del mateix intent colpista.

La tesi crítica sosté que l’operació Armada no era improvisada, sinó una maniobra acordada amb sectors de l’Estat per forçar una recentralització i frenar l’avenç autonòmic, el poder sindical i la inestabilitat política. El cop “dur” de Tejero hauria estat el braç executiu que justificava una solució “moderada” liderada per Armada.

El paper del rei, salvador o actor ambigu?

A la una de la matinada del 24 de febrer, el rei Joan Carles I aparegué per televisió vestit d’uniforme militar, defensant l’ordre constitucional i desautoritzant el cop. Aquella imatge el convertí en “salvador de la democràcia”, però amb els anys han emergit dubtes per què Armada, home de confiança del rei, estava implicat?. Per què diversos capitans generals esperaven “ordres del rei” abans de posicionar-se?. Per què determinades converses i documents continuen classificats?, i per què la investigació judicial va ser limitada i no es van explorar totes les connexions polítiques?

Diversos periodistes i historiadors han suggerit que el rei podria haver donat inicialment suport a una “solució Armada” per estabilitzar el sistema, però que davant el risc d’un cop descontrolat optà per frenar-lo i salvar la institució. No hi ha prova documental definitiva que acrediti una implicació directa del monarca en la planificació, però tampoc s’ha permès un accés complet als arxius que dissiparia tots els dubtes.

Aquella nit, l’alerta obrera i llibertària

Mentre a Madrid es decidia el futur institucional, a moltes ciutats l’angoixa es feia palpable. Sindicats, partits d’esquerra i moviments socials ens posaven en alerta. Jo mateix, amb un company de la CNT, ens vàrem preparar per si calia creuar la frontera cap a França. Aquella reacció no era exagerada la memòria de 1936 i de la repressió franquista encara era viva. Molts militants sabíem que, si el cop triomfava, les llistes negres podien reactivar-se en qüestió d’hores. La por no era abstracta. Era concreta, física, històrica.

El cop fracassà. Tejero, Milans i Armada foren jutjats i condemnats. La monarquia sortí reforçada. El règim del 78 consolidà la seva legitimitat. I el 23F es convertí en mite fundacional com la prova que la democràcia espanyola havia superat la seva prova de foc, però el silenci documental, les contradiccions i la protecció institucional han mantingut oberta la sospita que el 23F no va ser només un intent de cop d’uns militars nostàlgics, sinó una operació complexa amb complicitats d’Estat per redreçar el rumb polític.

Què va passar realment?

Possiblement el 23F va ser, un intent real de cop militar. Una operació política per forçar un govern de concentració. Una maniobra que se’n va anar de les mans, i finalment, una oportunitat perquè la Corona es presentés com a garant indispensable del sistema. El que és indiscutible és que aquell dia va marcar un abans i un després. Va disciplinar l’esquerra institucional avui al PSOE,  i va frenar determinades aspiracions rupturistes i va consolidar el paper arbitral del monarca.

Sense l’accés complet als arxius de la Casa Reial i de l’Estat Major, el 23F continuarà sent una història a mig explicar. La democràcia madura no tem la veritat. La necessita i aquella nit, mentre els tancs circulaven per València i els diputats eren segrestats, molts militants com vosaltres vau recordar que la llibertat no és un regal sinó una conquesta fràgil.

Potser el 23F no va ser només un cop fracassat. Potser va ser també un advertiment dels poders profunds de l’Estat que continuaven intactes i disposats a intervenir quan el rumb s’allunyava dels seus límits, i això, quaranta cinc anys després, encara interpel·la la nostra memòria col·lectiva.

Principio del formulario

 

L’Argentina com a laboratori de l’extrema dreta amb 12 hores de treball.

En les darreres setmanes, l’Argentina ha estat sacsejada per una de les reformes laborals més profundes dels últims decennis, una reestructuració impulsada pel govern de Javier Milei i els seus aliats al Parlament que ha provocat protestes massives i una vaga general de país sencer. 

El govern de Javier Milei ha fet un pas que no és només una reforma laboral sinó una declaració de guerra contra la classe treballadora. La nova normativa que permet jornades de fins a 12 hores diàries no és una “modernització”. És una regressió històrica.

La jornada de 8 hores no va ser un regal. Va ser sang, repressió i lluita obrera. Va ser el límit que separava la vida del treball, la dignitat de l’explotació absoluta. Trencar aquest límit és obrir la porta a una nova era de subordinació i això és exactament el que representa aquesta reforma que es batejada com a Llei de Modernització Laboral, és la possibilitat de estendre la jornada laboral diària de 8 hores fins a 12 hores mitjançant mecanismes com els “bancs d’hores”, on les hores extra no es remunerarien directament, sinó que es compensarien amb temps lliure. A més d’aquesta extensió, la reforma inclou abaratiment dels acomiadaments, endriscament dels salaris davant de malalties o accidents (que inicialment reduïa la paga, article que després va ser retirat), limites al dret de vaga imposant serveis mínims alts, i restriccions a l’acció sindical i als convenis col·lectius amplis.

No és casualitat que aquests canvis s’estiguin debatent mentre el país viu una vaga record de 24 h i tensions socials importants: els sindicats, amb la Confederació General del Treball (CGT) al capdavant, consideren que es tracta d’una retallada històrica de drets i d’un atac directe als fonaments de la protecció laboral que regeix des de fa gairebé un segle.

Una reforma que reflecteix una agenda de dreta dura

Des d’una perspectiva crítica, aquesta reforma no sorgeix en un buit polític, sinó com a expressió d’una agenda ideològica ultraliberal i, en molts aspectes, pròxima a l’extrema dreta. El discurs oficial reclama “modernitzar” el mercat laboral per fer-lo més atractiu als inversors i, així, combatre l’elevada informalitat i l’atur.

Però, en la pràctica, la flexibilització extrema de les condicions de treball, la reducció de capacitat de negociació dels treballadors i l’ampliació del control patronal s’adiuen amb una visió neoliberal radical, on l’estat protegeix menys els drets socials i més els interessos empresarials.

Aquest tipus de polítiques que desregulen el mercat de treball, debiliten els sindicats i prioritzen la “flexibilitat” a costa de seguretat laboral ha estat històricament defensat per sectors econòmics dominants, com ara associacions empresarials de la CEOE a Espanya, que desitgen reduir “costos laborals” i reforçar el control empresarial sobre l’organització del treball, i si projectem aquesta lògica al context espanyol, on la CEOE de Garamendi ya ha expressat reiteradament el seu desig d’una major flexibilitat laboral i contractació més "competitiva", les similituds són inquietants, menys protecció laboral, més hores de feina, més precarietat, tot amb la retòrica de “competitivitat” i “creixement econòmic”.

Si en un hipotètic govern de l’Estat espanyol format per Partit Popular (PP) amb Vox com a soci parlamentari, aquesta vaga d’idees ja presentada en discursos de sectors dirigents podria tenir conseqüències similars a les vistes a Buenos Aires, en augment del temps de treball com a norma de flexibilització, retallada de drets sindicals i de vaga, rebaixes salarials o compensacions en espècies o formes alternatives de salari, pressió sobre les pensions públiques per a una “reforma” a la baixa i privatització parcial, transferència de pes de la seguretat social cap a esquemes individualitzats o mercatitzats.

Aquestes tendències no són simples hipotètics: són la direcció en què tendeix la retòrica neoliberal i extrema dreta arreu del món, des de l’Argentina de Milei fins a les proposals més radicals de les elits econòmiques europees. Allà on s’estén la lògica d’abolir les restriccions laborals ”en nom de la “competitivitat”, la classe treballadora acaba pagant la factura amb hores més llargues, drets menys garantits i un futur laboral més precaritzat.

El que està en joc no és només una qüestió d’hores. És una qüestió de model de societat. Les 12 hores de treball diari signifiquen menys temps per viure, per cuidar, per formar-se, per participar políticament. Signifiquen més cansament, més dependència, menys capacitat de protesta.

Signifiquen una ciutadania més vulnerable. L’ofensiva laboral a l’Argentina ens mostra fins on pot arribar un projecte polític quan combina extrema dreta cultural amb neoliberalisme econòmic radical.

La pregunta no és si pot passar aquí, la pregunta és si estem disposats a organitzar-nos per impedir-ho, perquè els drets no cauen del cel.
Es defensen, o  es perden.

PERU. Una ingovernabilitat estructural.

El Perú es troba davant una disjuntiva històrica, amb una reforma constitucional profunda i amb una repetició de cicle. El cas del Perú és d’una crisi política sostinguda i de llarga durada i des d'abans d'ahir i desprès d’un ple extraordinari, i de una moció de censura conra Jose Jerí, José María Balcázar de 83 anys és el nou president del Perú. Balcázar governarà pels propers cinc mesos fins el 28 de juliol i el substituirà un nou mandatari elegit a les urnes el proper 12 d'abril.

A la dreta el nou president del Peru, José María Balcázar.

En el Perú, no és només la caiguda de presidents, sinó una combinació de Institucions febles i amb poc consens amb un Congrés fragmentat i amb capacitat de destituir presidències, amb una profunda desconfiança ciutadana envers l’elit política, i amb grans cicatrius estructurals com la desigualtat i la inseguretat.

Tot plegat genera una sensació profunda que el país és ingovernable vist des de fora cosa que també és criticada per analistes locals, que assenyalen que la crisi no és inevitable, sinó resultat d’un model econòmic i polític excloent i d’una classe política desconnectada de la societat.

La redefinició de la relació Executiu–Legislatiu amb el reforç real dels partits polítics i amb  nou pacte territorial que inclogui les regions oblidades es el que pot produir un canvi estructural, el país continuarà en un bucle de presidents efímers, protestes recurrents i descrèdit institucional. La ingovernabilitat peruana no és accidental És el resultat d’un sistema que combina neoliberalització econòmica amb fragilitat democràtica. I mentre aquest desequilibri no es resolgui, el Perú seguirà sent una democràcia formal amb una estabilitat permanentment precària.

De Fujimori a l’actualitat. Una història de crisi permanent.

La figura política de Alberto Fujimori va marcar profundament el Perú. Arribà al poder el 1990 en un context de crisi econòmica i violència insurgent. El seu govern esdevingué autoritari, incloent autocop militar de 1992, amb l’aixecament del poder judicial i del legislatiu. Tot i estabilitzar algunes dinàmiques econòmiques, deixà un llegat de debilitament institucional, corrupció i debilitament del sistema de pesos i contrapesos que encara ara influeix en la política peruana. Fujimori acabà fugint a l’estranger el 2000 enmig d’un escàndol de corrupció i abusos; posteriorment fou extradit i condemnat per violacions de drets humans i corrupció.

Des de la caiguda del règim de Alberto Fujimori, el Perú no ha aconseguit reconstruir un sistema polític estable. El que aparentment va ser la fi d’una dictadura híbrida amb trets autoritaris, corrupció sistèmica i militarització del poder no va donar pas a una democràcia consolidada, sinó a una institucionalitat feble, fragmentada i permanentment tensionada.

El fujimorisme va deixar dues herències contradictòries, un model econòmic neoliberal consolidat, i un sistema polític amb mecanismes de destitució presidencial extremadament laxes.

Pedro Castillo. La ruptura social que el sistema no va tolerar.

L’elecció de Pedro Castillo el 2021 va representar una esquerda profunda en l’arquitectura política tradicional. Mestre rural i Sindicalista, amb suport majoritari a les regions andines, Pedro Castillo simbolitzava l’entrada dels sectors històricament exclosos al centre del poder, però el sistema no estava preparat per absorbir aquesta ruptura i suposà un moment esperançador per a amplis sectors populars, especialment en zones rurals.

Des del primer dia, va governar assetjat per un Congrés hostil i sense majoria real fet que dificultà l’aprovació de qualsevol política coherent i generà una confrontació permanent amb els mitjans de comunicació alineats amb l’elit econòmica. Investigacions judicials constants. Inestabilitat ministerial crònica.

Des de l’inici, el seu mandat es veié immers en investigacions de corrupció i intents reiterats de destituir-lo. Quan, el 7 de desembre de 2022, anuncià la dissolució del Congrés i un govern d’emergència (una decisió considerada un autocop), va ser immediatament destituït i arrestat.

La seva destitució va desencadenar protestes massives, especialment al sud andí, amb una repressió que va deixar desenes de morts, i amb una fractura territorial que es va fer evident. Aquest període va ser violent i traumàtic, i un clima de confrontació social i política sense precedents recents. 

Dina Boluarte. Governar sense legitimitat i amb l’erosió de credibilitat

Després de la destitució de Pedro Castillo, la seva vicepresidenta Dina Boluarte assumí la presidència, convertint-se en la primera dona en ocupar el càrrec. Però la seva gestió no resolgué la crisi i la seva figura fou vista com una continuadora del statu quo polític, aliant-se amb la dreta i el Congrés opositor en lloc de convocar eleccions anticipades o abordar la fractura social que encara bategava després dels aldarulls.

La seva governança es va caracteritzà per una aprovada massiva de mocions de censura i una oposició frontal del Congrés. Elevadíssimes taxes de desaprovació (per sota del 5 %). Crítiques de violacions de drets humans durant les protestes, amb forces de seguretat acusades de repressió desproporcionada. Acusacions de corrupció i diversió de recursos i amb aquest context desembocà en la destitució de Boluarte a l’octubre de 2025 per “incapacitat moral permanent”, convertint-la en un retrat dramàtic de la incapacitat del sistema per estabilitzar-se.

El seu govern es va caracteritzar per la repressió de protestes, desaprovació popular persistència de la inseguretat i de l’economia informal. La seva destitució va confirmar que el problema no era només el lideratge, sinó el sistema mateix.

José Jerí i la institucionalització provisional i la continuïtat de la crisi

Amb la sortida de Boluarte, el president del Congrés, José Jerí, que va simbolitzar l’extrem de la descomposició i fou triat president interí. La seva arribada al poder fou molt controvertida i fugissera i nomes ha durar només quatre mesos abans que el Congrés l’enderroqués per una antiga pràctica política peruana -la destitució per “incapacitat moral”- arran d’un escàndol per reunions clandestines amb empresaris xinesos (el cas dit Chifagate).

La seva presidència, tot i breu, resumí els mals del règim amb l’absència de legitimació popular real per governar. Crisi de credibilitat i investigacions per corrupció. Continuïtat de protestes i malestar social i en aquest febrer de 2026, amb ell destituït, el Congrés ha designat un nou president interí fins a les eleccions de l’abril de 2026.

El Perú ha normalitzat la provisionalitat. Els presidents ja no governen, sobreviuen políticament, i José María Balcázar de 83 anys, de l'agrupació política esquerrà Perú Lliure és el nou president del Perú des d'abans d'ahir a la nit, en un ple extraordinari després de la moció de censura contra José Jerí pels seus sospitosos vincles amb empresaris xinesos i un grup de dones que haurien estat afavorides amb contractacions amb l'Estat.

El cas del Perú és una crisi política sostinguda i de llarga durada. No és només la caiguda de presidents, sinó una combinació de Institucions febles i amb poc consens amb un Congrés fragmentat i amb capacitat de destituir presidències, amb una profunda desconfiança ciutadana envers l’elit política amb cicatrius estructurals com la desigualtat i la inseguretat i tot plegat genera una sensació profunda que el país és ingovernable des de fora, cosa que també és criticada per analistes locals, que assenyalen que la crisi no és inevitable, sinó resultat d’un model econòmic i polític excloent i d’una classe política desconnectada de la societat.

El Perú no viu només una crisi de govern, sinó una crisi estructural de règim polític heretada del fujimorisme i aprofundida per la fragmentació parlamentària. El descontentament popular no és conjuntural, és territorial, és social i també és institucional. La ingovernabilitat es mantindrà mentre no hi hagi una Reforma Constitucional clara, amb un reforç dels partits polítics i una legitimitat electoral sòlida amb un gran Pacte Social ampli. Si no es produeix aquest canvi estructural, el país continuarà en un bucle de presidents efímers, protestes recurrents i descrèdit institucional i la ingovernabilitat peruana no serà un accidental sinó el resultat d’un sistema que combina neoliberalització econòmica amb fragilitat democràtica, i mentre aquest desequilibri no es resolgui, el Perú seguirà sent una democràcia formal amb una estabilitat permanentment precària.

Gustavo Petro, un esquerrà al Govern de Colòmbia

El 19 de juny de 2022, en unes eleccions presidencials polaritzades, Gustavo Petro va guanyar la presidència de Colòmbia amb el 50,51 % dels vots al cap de la segona volta, convertint-se en el primer president d’esquerres en la història del país i representant una ruptura amb el tradicional bipartidisme centrat entre corrents conservadores i liberals. La seva victòria va ser liderada pel Pacto Histórico, una aliança de formacions d’esquerra, centre-esquerra i moviments socials que va impulsar un programa basat en la redistribució de la riquesa, l’ecologia, la justícia social i la pau.

Durant la seva gestió, la coalició es va consolidar i, el 2025, els partits integrants es van fusionar per formar un únic partit denominat Pacto Histórico, donant un perfil més institucional i unitari a la força política que porta Petro al govern. 

Gustavo Petro, actual president de Colombia.

Els encerts i avenços destacats del govern de Petro (2022–2026)

Des de el govern de Gustavo Petro ha promogut reformes en el sistema tributari i de pensions amb l’objectiu de reduir desigualtats, expandir la base fiscal i finançar programes socials, i tot i que algunes d’aquestes reformes han trobat resistències polítiques importants.

El govern de Gustavo Petro ha impulsat substancialment un augment del salari mínim, decretant un increment del 23 % per a 2026, per sobre de la inflació, en una maniobra que va generar controvèrsia però també va ser vista com un gest de suport als treballadors formals i també el govern ha entregar formalment més de 82.500 hectàrees a comunitats rurals i va establir Zones de Reserva Campesina, consolidant una part de l’anhelada reforma agrària i assegurant títols de propietat a milers de famílies.

En les polítiques mediambientals ha destacat per la reducció significativa de la desforestació i per l’adhesió a compromisos internacionals com l’Acord d’Escazú, que combina protecció ambiental amb drets humans.

Política de Pau Total.

La de Pau Total.Una de les iniciatives més distintives del mandat Gustavo Petro ha estat la proposta de “Paz Total”, una política pública destinada a gestionar el conflicte armat intern amb un enfocament negociador ampli i no només militar. Aquesta política busca obrir diàlegs amb múltiples actors armats i promoure programes de reparació, substitució de cultius il·legals i integració social.

Tot i que la política ha tingut avenços parcials, també ha estat font de fortes crítiques i que alguns analistes consideren que, en certs territoris, mentre la violència es reduïa en algunes xifres, altres grups criminals s’han enfortit i el control estatal ha estat insuficient. Addicionalment, Gustavo Petro va acceptar la proposta d’una comissió independent per investigar l’ELN sobre possibles vincles amb el narcotràfic, obrint espai per a un debat formal i internacional al respecte.

Crítiques, conflictes i debats interns.

Un dels punts més febles del mandat ha estat la persistència i en alguns casos l’augment de la violència armada i la inseguretat ciutadana, especialment en àrees rurals i perifèriques la qual cosa ha estat aprofitada per l’oposició per assenyalar l’absència d’un enfocament efectiu en matèria de seguretat amb algunes operacions militars, com un bombardeig que va matar menors integrats en una estructura armada, van provocar indignació i debat sobre l’ètica i la gestió d’aquestes accions.

També el mandat ha estat marcat per tensions amb el Congrés i els tribunals, incloent la suspensió temporal de mesures com el decret d’emergència econòmica o l’aturada de reformes. La percepció de corrupció del país ha empitjorat en un índex global, fet que alguns observadors atribueixen a escàndols vinculats a institucions i gestió de contractes públics en alguns sectors, com els casos recents, com la mort d’un nen per falta de proveïment de medicaments crònics essencials, han posat de manifest la fragilitat i ineficiències del sistema de salut, generant controvèrsia sobre la resposta i responsabilitats de l’administració.

El Pacte Histórico i la transició cap a 2026.

Sota l’hegemonia de Gustavo Petro, el Pacto Histórico ha evolucionat de coalició a partit polític estructurat, integrant formacions com el Polo Democrático Alternativo, la Unió Patriòtica i el Partit Comunista, entre d’altres, consolidant un bloc progressista amb presència institucional més estable.

El 26 d’octubre de 2025, en una primària interna del Pacto Histórico, Iván Cepeda va ser elegit amb una majoria ampla com a candidat del partit per a les eleccions presidencials de 2026. Aquest resultat va ser reconegut públicament pel mateix Gustavo Petro i va simbolitzar un pas important en la transició del lideratge de la esquerra colombiana.

Iván Cepeda. Candidat del PACTE HISTÒRIC 

Iván Cepeda Castro és senador i un referent històric de l’esquerra colombiana.

Iván Cepeda es i ha estat una peça clau en els processos de pau i ha participant com a facilitador en els diàlegs amb les FARC i l’ELN i és conegut com a defensor dels drets humans i de les víctimes del conflicte armat, a més, Iván Cepeda ha mantingut una postura permanent contra figures de la dreta tradicional, especialment en la seva denúncia política i judicial contra Álvaro Uribe, a qui ha acusat de vulneracions de drets humans i que ha estat un dels punts de confrontació política més intensos de la seva carrera.

Cepeda com a candidat per a les presidencials de 2026, Iván Cepeda representa tant la continuïtat com una reinterpretació de l’herència de Gustavo Petro, continuïtat del projecte social i de justícia i que manté un enfocament fort en drets humans, pau i reforma social i buscar el reequilibri de narratives internes buscant de distanciar-se en certs punts de les polítiques més polèmiques del mandat de Gustavo Petro, tot advocant per un discurs que pugui ampliar el suport més enllà de la base progressista tradicional.

Cap a un front ampli de l’esquerra el Pacto Histórico planeja articular aliances amb sectors més centrats, després de la primària, amb l’objectiu d’obtenir una major força electoral per a 2026 i presentar un projecte de govern més transversal.

El mandat de Gustavo Petro es sens dubte, un període de transformacions profundes i debat intens. Ha impulsat polítiques ambicioses en termes socials, mediambientals i de pau, però també ha afrontat crítiques rellevants en seguretat, gestió institucional i resultats econòmics. Els resultats seran objecte d’avaluació pels propers anys i marcaran la narrativa política de Colòmbia.

Iván Cepeda, com a candidat de l’esquerra, és vist com una figura amb credibilitat moral i d’acumulació política, però haurà de superar reptes importants, inclosa la percepció pública sobre seguretat i la necessitat d’aparentar pragmatisme sense perdre identitat. El seu rol com a defensor dels drets humans i com a crit de la tradició política colombiana especialment contra les pràctiques de l’era Álvaro Uribe Vélez el posiciona com una figura moderna de la política progressista, però amb un camí que encara requereix ampliar aliances i relats per guanyar una majoria social.

Álvaro Uribe, expresident de Colombia.

Antonio Garamendi i la insolidaritat patronal davant l’augment del Salari Mínim.

L’oposició frontal del president de la CEOE, Antonio Garamendi, a l’increment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) aprovat pel Govern torna a posar damunt la taula una qüestió de fons i es discuteix quin paper juga realment la patronal en la nostra democràcia social? .

La CEOE, representa el teixit productiu amb responsabilitat col·lectiva o actua com a mur de contenció davant qualsevol millora dels drets laborals? 

L’augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI)  no és cap caprici ideològic és una eina de redistribució bàsica en un context d’encariment de la vida, d’habitatge desbocat i de pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars. Negar-se sistemàticament a avalar aquesta mesura no és només una discrepància tècnica: és una actitud insolidària amb els treballadors i treballadores que sostenen l’economia real del país.

La patronal com a instrument de pressió i es qui juga quan la CEOE es posiciona contra cada avenç social -ja sigui la reforma laboral, la pujada de cotitzacions o l’increment del salari mínim- el missatge implícit és clar, la millora de les condicions de vida de la classe treballadora es percep com una amenaça, no com una inversió en cohesió social i estabilitat econòmica.

Amb aquesta actitud, es pot arribar a pensar que la patronal actua més com a instrument de pressió per mantenir marges de benefici que no pas com un actor compromès amb el bé comú i aquí rau la contradicció fonamental. Sense treballadors no hi ha empreses. Sense força de treball no hi ha producció, ni serveis, ni beneficis. Les empreses no existeixen en el buit; existeixen gràcies a l’esforç quotidià de milions de persones.

Dir que “les empreses creen riquesa” és cert només a mitges. La riquesa la crea el treball. El capital l’organitza, però no el genera per si sol. Aquesta obvietat sembla diluir-se en el discurs de determinats sectors empresarials que presenten qualsevol increment salarial com un atac al sistema productiu. 

No podem tornar a la dependència estructural com anys passats.

L’Estat espanyol ja va viure durant dècades una dependència estructural de la gran empresa. Durant la dictadura de Francisco Franco, es van consolidar grans conglomerats econòmics sota el paraigua del règim. Posteriorment, en el període de la Transició, molts d’aquests poders econòmics van mantenir una posició privilegiada, sovint per damunt de l’administració pública.

No es tracta d’una crítica indiscriminada a tot l’empresariat -hi ha empresaris compromesos amb el diàleg social i la responsabilitat col·lectiva-, però sí d’assenyalar una cultura empresarial que encara arrossega inèrcies de poder excessiu i escassa corresponsabilitat social.

La democràcia no pot tornar a un esquema on la política econòmica quedi subordinada a les exigències de la patronal. El diàleg social és necessari, però no pot convertir-se en un dret de veto permanent contra qualsevol avenç laboral.

El paper dels Sindicats i el Govern

El Govern té la responsabilitat d’equilibrar interessos. I els sindicats, de defensar sense ambigüitats la millora de les condicions de vida dels treballadors. El sosteniment institucional del diàleg social no pot implicar concessions constants a una patronal que, en qüestions clau, manté una actitud d’oposició sistemàtica.

L’augment del salari mínim no és una agressió a l’empresa, és una garantia mínima de dignitat. En un país amb beneficis empresarials elevats en molts sectors estratègics, resulta difícil justificar que una part dels treballadors continuï vivint en la precarietat.

Com pot ser que el president de la patronal es mostri tan insolidari amb la classe treballadora que, en definitiva, sosté el sistema productiu?

Les empreses sense treballadors no existeixen. Els empresaris sense plantilla no generen activitat. Aquesta és una veritat econòmica elemental.

La cohesió social no s’aconsegueix pressionant a la baixa els salaris, sinó compartint el creixement. L’estabilitat econòmica no es construeix des de la confrontació permanent amb els drets laborals, sinó des del reconeixement que la prosperitat ha de ser compartida.

Quan la CEOE rebutja l’augment del salari mínim, no només discrepa d’una mesura concreta, envia un missatge polític i social i aquest missatge és que, davant el dilema entre benefici i dignitat, prioritza el primer però la història econòmica ens recorda una cosa essencial, els països més forts no són els que tenen salaris més baixos, sinó els que garanteixen drets, estabilitat i poder adquisitiu a la seva ciutadania.

Sense treballadors dignament remunerats, no hi ha mercat intern sòlid, ni cohesió, ni futur compartit.

Potser és hora que la patronal entengui que la responsabilitat social no és una concessió, sinó una condició per a la legitimitat democràtica. perquè sense treball, no hi ha empresa. I sense justícia social, no hi ha democràcia econòmica.

 

Torna el malson del bloqueig polític al Consell General del Poder Judicial (CGPJ)

La incapacitat política dels grans partits i la desatenció dels altres que conformen les Corts espanyoles tornen a sotmetre l'òrgan de govern dels jutges (CGPJ) a una altra crisi, i amb la paradoxa d’una administració de justícia sense criteri d'execució, amb judicis pendents eternament sobre causes que impliquen posicions empresarials i polítiques de dretes o altra amb la rapidesa d'un llamp sobre qüestions causals a l'esquerra.

No serà que la Justícia esta polititzada?

El marc general del sistema judicial espanyol té un sistema complex i fragmentat, on existeix una separació teòrica de poders però amb forts llaços i tensions entre el polític i el judicial. El principal òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), porta anys bloquejant-se per discrepàncies polítiques sobre el seu nomenament i això debilita la percepció d’independència judicial, perquè els seus membres són escollits per parlaments dominats pels grans partits i aquesta situació es tradueix en una percepció pública d’una politització del sistema judicial, amb judicis vinculats a fets polítics que s’etiqueten segons l’orientació política dels acusats.

Quan parlem de justícia a l’Estat espanyol, no parlem només de tribunals. Parlem d’un aparell d’Estat que històricament ha protegit els poders econòmics i polítics dominants i aquesta afirmació no és una consigna sinó que és una constatació empírica.

Mentre els dirigents independentistes catalans eren jutjats i condemnats en un temps rècord en el marc del Judici al procés independentista català, amb penes de presó immediates, les macrocauses de corrupció del Partido Popular com el Cas Gürtel  trigant gairebé una dècada a culminar en sentències fermes i això, per què?, crec que el per què es la obediència política que té una resposta ràpida i exemplaritzant, mentre que l’espoli sistemàtic de recursos públics s’eternitza entre recursos, peces separades i dilacions?. El problema no és només jurídic. És estructural com els discursos d’odi de figures com Isabel Medina Peralta (activista neonazi i falangista) generen processos que sovint acaben en recorreguts judicials lents o resultats discrets. L’extrema dreta no és objecte d’un macrojudici estructural; és tractada com una suma d’episodis individuals.

Això no és independència plena; és dependència institucional maquillada, i això explica per què la corrupció sistèmica es jutja lentament i les estructures econòmiques dominants no es veuen amenaçades, però no afirmo que tots els jutges actuïn amb mala fe, però si que es pot veure que el sistema està configurat per protegir un l’statu quo determinat de qui es jutjat i la pregunta no és si hi ha politització. La pregunta és: a favor de qui opera aquesta politització estructural?.

Casos judicials rellevants relacionats amb la dreta i l’extrema dreta

A diferència dels casos judicials amb gran ressò mediàtic contra sectors d’esquerra o nacionalistes (per exemple, els processos relacionats amb el procés independentista a Catalunya), no hi ha grans causes obertes en curs en què dirigents destacats de partits com el PP o Vox estiguin sent jutjats penalment per delictes polítics relacionats amb ideologia o accions pròpies del seu programa polític.

Casos històrics d’àmplia escala con el cas Gürtel el gran escàndol de corrupció que va implicar dirigents i càrrecs del Partido Popular i que va donar lloc a condemnes, però es tracta de casos de corrupció tradicional, suborn i finançament il·legal i no d’una persecució política directa. El procés es va iniciar el 2009 i s’ha anat resolent al llarg de la dècada passada, amb molts dels acusats ja jutjats o sancionats en condemnes fermes des de el 2018-2023 i es el que va provocar la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy. El procés va durar gairebé una dècada fins a condemnes definitives. Lentitud estructural però amb sentència final clara.

Un altre dels casos mediàtics i de llarg recorregut, es el cas Kitchen amb la implicació d’alts càrrecs del Ministeri d’Interior sota governs del Partir Popular que va tenir com objectiu la destrucció de proves del cas Gürtel, encara amb peces separades en fase judicial. Aquest també es un procediment llarg, amb instrucció extensa i dilacions reiterades.

Els grans processos contra l’esquerra sovint se celebren amb més rapidesa o ressò mediàtic que altres causes similars, cosa que alimenta el debat sobre imparcialitat judicial que és real com a percepció, però no és un fenomen monolític de politització homogènia.

Manos Limpias, la Associació de extrema dreta es qui presenta les querelles contra dirigents d’esquerra, inclòs el president del govern. No són causes iniciades per fiscalia sinó per acusació popular, com també el Judici del Procés amb la implicació de líders independentistes catalans. El procés es va iniciar el 2017 i el judici al 2019 amb condemnes de fins a 13 anys. El judici relativament ràpid tenint en compte magnitud política, amb gran impacte mediàtic i institucional.

El Judici pel 9-N contra Artur Mas per desobediència amb Sentència d’Inhabilitació. També va ser amb una tramitació àgil comparada amb macrocauses de corrupció, així com altres causes contra càrrecs municipals de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) per diversos processos per suport al referèndum o mobilitzacions

Reflexió sobre la politització del CGPJ

El debat sobre la politització gira sobretot entorn del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan amb renovació bloquejada durant anys, designació parlamentària dels seus membres i Associacions judicials amb posicionaments ideològics públics.

Diversos juristes han denunciat una cultura judicial tradicionalment conservadora, especialment en òrgans superiors, però No obstant això hi ha condemnes fermes contra dirigents del Partir Popular. No existeix prova formal d’una instrucció coordinada contra l’esquerra, però si existeix una percepció social forta de doble raser, i tot això no és casualitat. La judicatura espanyola prové d’una tradició històrica mai depurada després del franquisme. No hi va haver ruptura, hi va haver continuïtat, i si la justícia no és percebuda com a neutral, la democràcia es debilita i avui, massa ciutadans i ciutadanes tenim la sensació que el pes de la llei no cau igual sobre tothom.

Personalment faig un resum sobre la situació de la Justícia a Espanya,  que no és perfecta i està marcada per tensions institucionals, nomenaments polítics i una percepció d'amplia de parcialitat.

Mèxic desafia l’imperi dels Estats Units. La solidaritat amb Cuba contra la barbàrie imperial.

L’imperialisme nord-americà torna a mostrar el seu rostre més obscè: xantatge, càstig col·lectiu i violència econòmica contra un poble sencer. El bloqueig criminal imposat a Cuba no és una política exterior, és una guerra no declarada, sostinguda durant més de seixanta anys amb l’únic objectiu de doblegar un projecte sobirà que es va atrevir a dir “NO” a Washington.

En aquest escenari de barbàrie institucionalitzada, Mèxic ha decidit plantar cara a l’imperi. El govern de la presidenta Claudia Sheinbaum ha reafirmat i ampliat la seva ajuda directa a Cuba, desobeint conscientment les traves, sancions i amenaces dels Estats Units, i demostrant que encara existeixen governs que no confonen la diplomàcia amb la submissió.

L’imperialisme dels Estat Units amb el saqueig, bloqueig i mort

Cal dir-ho clar. Els Estats Units actuen com una potència colonial del segle XXI. Utilitzen el dòlar com a arma, els mercats com a presó i les sancions com a eina de tortura econòmica. El bloqueig a Cuba és un exemple extrem però no únic hi ha que el mateix mecanisme s’aplica contra Veneçuela, Iran, Palestina o qualsevol poble que no accepti el jou del capital nord-americà.

Donald Trump no és una anomalia, és l’expressió més grollera i salvatge del sistema imperial. Amb ell, el bloqueig a Cuba es va endurir deliberadament, afegint sancions addicionals, perseguint empreses terceres i criminalitzant qualsevol acte de solidaritat internacional. Tot plegat amb una hipocresia monumental de parlar de “llibertat” “mentre s’ofega un poble fins a l’asfíxia.

Donald Trump no vol democràcia a Cuba. Vol fam, desesperació i col·lapse social, i amb aquesta estratègia de fer patir la població civil per provocar rendició política nomes té un nom, i no és la de la política exterior. És un clar terrorisme econòmic d’Estat i Mèxic diu prou de la sobirania contra el xantatge

Davant aquest escenari, Mèxic ha fet el que molts no s’atreveixen a trencar el silenci còmplice. El govern mexicà ha deixat clar que no acceptarà que Washington decideixi amb qui pot comerciar, cooperar o ser solidari. Aquesta decisió no és simbòlica; és profundament política i profundament incòmoda per a l’imperi.

Mèxic ha mantingut i reforçat l’enviament de productes essencials cap a Cuba, demostrant que la solidaritat no es proclama, es practica i entre els principals subministraments destaquen el Petroli i combustibles (fins ara), imprescindibles per sostenir hospitals, escoles, transport públic i el sistema elèctric, però si que encara avui exporten l’ajuda dels Aliments bàsics com blat de moro, arròs, farina, llegums i oli, en un context en què el bloqueig busca provocar escassetat deliberada, Medicaments, reactius i material sanitari, que els Estats Units intenten impedir fins i tot quan són d’ús vital. Materials industrials i de construcció, necessaris per mantenir infraestructures bàsiques, i també amb Cooperació tècnica i logística, clau per garantir serveis públics i sobirania productiva.

Aquesta ajuda és exactament el que l’imperialisme dels Estats Units odia als pobles que es donen suport entre ells sense passar pel filtre de Washington.

Claudia Sheinbaum, la dignitat davant l’arrogància imperial

La presidenta Claudia Sheinbaum ha assumit una posició que molts líders occidentals han abandonat. La defensa activa de la sobirania i del dret dels pobles a decidir el seu futur. No s’ha plegat als advertiments de Donald Trump ni a les pressions del capital transnacional, i això, en el context actual, és gairebé un acte de rebel·lia.

Mentre Europa calla, mentre governs llatinoamericans miren cap a una altra banda, Mèxic diu a l’imperi que no mana arreu, i aquesta postura recupera la millor tradició internacionalista i antiimperialista d’Amèrica Llatina.

No ens enganyem. El bloqueig a Cuba no es manté només per la força dels Estats Units, sinó també pel silenci còmplice de molts governs. Cada vaixell que no arriba, cada medicament bloquejat, cada transacció impedida és una responsabilitat compartida per aquells que prefereixen no incomodar l’imperi, i es per això el gest de Mèxic és tan important. No es només l’ajuda Cuba i recorda que l’imperialisme nord-americà continua sent una amenaça global i que només es pot combatre amb valentia política, solidaritat real i confrontació directa.

Avui, davant la brutalitat de Donald Trump i del sistema que representa, Mèxic tria la dignitat i aquesta dignitat és una lliçó per a l’esquerra, per als pobles i per a tots aquells que encara creuen que la justícia internacional no és una utopia, sinó una trinxera de lluita.

 

L’auge de l’extrema dreta i la fractura de la dreta tradicional a Espanya

L’escenari polític espanyol de finals de 2025 i principis de 2026 s’ha caracteritzat per l’acceleració del vot cap a opcions de dreta i extrema dreta, així com per la disfunció i les tensions internes dins del bloc conservador, especialment entre el Partit Popular (PP) i Vox. Aquest dinamisme ha tingut un impacte clar en diversos territoris, però amb matisos importants que convé comprendre des d’una perspectiva crítica. 

Extremadura. Victòria del PP però dependència de Vox

A les eleccions autonòmiques de Desembre de 2025 a Extremadura, el Partit Popular de María Guardiola va obtenir el més alt percentatge de vot (al voltant del 43 %, 29 escons sobre 65) i va superar àmpliament al PSOE, que va patir un dels seus pitjors resultats històrics a la comunitat, desplomant-se fins a poc més del 25 % dels vots i 18 diputats. Mentrestant, la formació d’ultradreta Vox va duplicar la seva presència a l’Assemblea (11 escons, gairebé 17 %) respecte a la legislatura anterior.

Aquest increment de Vox, lluny de ser anecdòtic, ha empetitit l’espai polític de les esquerres i centristes, i ha col·locat el Partit Popular en una situació paradoxal tot i guanyar, no va aconseguir la majoria absoluta i ha quedat abocat a dependre dels vots o de l’abstenció de Vox per formar govern.

Les dificultats per tancar un acord entre Guardiola i Vox s’han traduït en un bloqueig de la investidura i la formació de govern, amb Vox suspès de les negociacions i amb discrepàncies profundes sobre línies polítiques que trenquen la suposada unitat del bloc de dreta. És una mostra clara que l’auge de l’extrema dreta no sempre cristal·litza en aliances estables, però sí que condiciona i polaritza la política regional.

Aquest fenomen indica que la dreta tradicional (Partit Popular) ha perdut una part de la seva capacitat de canalitzar el vot conservador cap a projectes moderats. En lloc d’això, Vox ha aconseguit consolidar-se com a actor principal en l’arquitectura de poder de la dreta, imposant les seves demandes ideològiques i estratègiques. Això posa en evidència una erosió del centre polític i una polarització ascendent, que en contextos d’estancament social i crisi econòmica pot traduir-se en discursos populistes i excloents.

Aragó. Vot conservador reforçat i dependència de Vox.

Les eleccions autonòmiques d’Aragó del 8 de febrer de 2026 s’han celebrat en un clima polititzat on la ruptura de l’anterior govern Partit Popular -Vox i el bloqueig pressupostari van portar a comicis anticipats.

Els sondejos i projeccions disponibles indicaven que el Partit Popular tornaria a sortir com a primera força, però novament sense assolir majoria absoluta. Vox va experimentar un creixement significatiu, doblant potencialment la seva representació, situant-se com a clau per a la formació de govern. Es preveia així una majoria parlamentària de dreta (Partit Popular + Vox + altres petits partits conservadors), però aquesta dependència del Partit Popular envers Vox és clara. Aixó mateix de les previsions es el que va passar ahir.

Per la banda del PSOE, liderat per Pilar Alegria, es preveia un retrocediment acusat, possiblement cap al seu pitjor resultat històric a Aragó, una mostra de l’erosió continuada dels partits tradicionals de l’esquerra en favor de blocs més polaritzats que Extremadura

A Aragó es repeteix el patró observat a Extremadura però amb una diferència. El Partit Popular ha sortir reforçat com a primera força però segueix sent incapaç de governar sense Vox. Això no només legitima Vox com a soci necessari, sinó que reconfigura l’equilibri de poder dins de la dreta i posa el focus en la capacitat reial de Vox per influir en l’agenda legislativa i en polítiques concretes.

Polarització, Dependència i Ruptura del Centre

L’evolució recent a Extremadura i Aragó no es pot reduir únicament a un ascens electoral de la dreta o l’extrema dreta. El que veiem és una transformació del centre polític espanyol, amb una doble crisi amb un sistema bipartidista tradicional s’esquerda davant l’auge de Vox i la fragmentació de l’espai progressista, i un Partit Popular que es veu forçat a pactar o dependre de Vox, la qual cosa comporta un trasllat de poder efectiu cap a l’extrema dreta i un endureixement de l’agenda política en comunitats on abans això no era tan evident.

Amb aquest context de polarització política i institucional condueix a bloqueigs i incerteses governamentals, mostrant que l’ascens electoral de l’extrema dreta no és només un fenomen de xifres, sinó que reconfigura la governabilitat regional i nacional, i amb aquest procés es repeteix també a escala estatal, on les tensions entre el Partit Popular i Vox condicionen les estratègies de govern i obliguen a reformular el centre-dreta clàssic per evitar l’estratègia d’aïllament, però sense renunciar necessàriament a acceptar el suport de Vox.

Principio del formulario

 

Final del formulario

 

Per què els sindicats de classe haurien d’oposar-se als Plans Privats de Pensions d’Empresa

En els darrers anys, sota el paraigua del “diàleg social”, els sindicats de classe de l’Estat espanyol han acceptat i pactat amb la patronal la implantació dels anomenats Plans de Pensions d’Ocupació o d’Empresa en nombrosos convenis col·lectius, especialment a les grans empreses. Aquests acords, presentats sovint com una millora social o un complement salarial diferit, obren però un debat de fons que interpel·la directament el paper històric dels sindicats, la sostenibilitat del Sistema Públic de Pensions i el model social que es vol defensar. 

Els sindicats de classe neixen per representar el conjunt de la classe treballadora, no només una part privilegiada d’aquesta. Tanmateix, els Plans de Pensions d’Empresa beneficien principalment els treballadors amb ocupacions estables, salaris mitjans o alts i trajectòries laborals contínues, deixant fora milions de persones amb feines precàries, temporals, subcontractades o directament expulsades del mercat laboral.

Quan els sindicats signen aquests acords, no representen realment tothom, sinó que contribueixen a aprofundir una fractura interna dins la classe treballadora entre qui pot accedir a una previsió privada i qui queda exclusivament dependent d’un Sistema Públic que, paradoxalment, es debilita amb aquests mateixos acords.

La normativa espanyola ofereix a les empreses potents incentius fiscals i de cotització per implantar Plans de Pensions d’Empresa, fet que converteix aquesta eina en un negoci rodó per a la patronal amb deduccions a l’Impost de Societats i a les aportacions empresarials al pla es poden deduir íntegrament de la base imposable amb una Deducció addicional del 10% per a aportacions imputades a treballadors amb salaris inferiors a 27.000 euros anuals, i proporcionalment per a salaris superiors, i també amb Reduccions de cotització a la Seguretat Social on les aportacions empresarials al pla no cotitzen fins a un límit aproximat de 115 € mensuals per treballador (1.380 € anuals), cosa que suposa un estalvi directe per a l’empresa.

Aquestes quantitats que deixen de cotitzar no alimenten la caixa comuna de la Seguretat Social, ni contribueixen al finançament immediat de les Pensions Públiques, la Sanitat, l’Educació o les Polítiques Socials.

Un atac estructural al Sistema Públic de Pensions

Els Plans de Pensions d’Empresa no són neutres, i formen part d’una estratègia neoliberal conscient per desplaçar el centre de gravetat del Sistema de Protecció Social cap a la Previsió Privada. Cada euro que no cotitza és un euro menys per sostenir un sistema públic basat en la solidaritat intergeneracional.

Amb aquest model actual, es debilita la Seguretat Social, i es redueix la capacitat recaptatòria de l’Estat, justifica els discursos alarmistes sobre la “insostenibilitat” de les Pensions Públiques i obre la porta a noves retallades i privatitzacions. Auest model es un cercle pervers que no aporta al Sistema Públic i després s’assenyala com a inviable.

Diversos partits polítics, alineats amb el pensament neoliberal i capitalista, avalen aquest model amb l’argument que cal “complementar” les Pensions Públiques. Però aquest relat amaga una realitat incòmoda, hi ha que no es tracta de complementar, sinó de substituir progressivament.

La promoció activa de la previsió privada respon als interessos del sector financer, les asseguradores i les grans corporacions, no a l’interès general. La suposada llibertat d’elecció individual es converteix, en la pràctica, en una obligació per a qui pot pagar-la i en una condemna a pensions insuficients per a la resta.

La immigració que sosté el país, una realitat incòmoda.

 Avui s'ha aprovat pel Consell de Ministres ha aprovat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per PODEMOS, amb el recolzament de molts Moviments Socials i aprovada pel Congrés dels Diputats per tots els grups, excepte Vox.

Avui és un gran dia per la Solidaritat i pels Drets Humans a l’Estat espanyol.

A l’Estat espanyol, la immigració no és una amenaça, és un pilar invisible. Sense les persones migrants, l’economia senzillament no camina. Ho diuen les dades, però sobretot ho diu la vida quotidiana. Els camps collits, les cures garantides, les cuines obertes, els hotels nets, els hospitals funcionant i les ciutats vives. A Catalunya, i de manera molt concretament a les Comarques Gironines, aquesta realitat és encara més evident.

Les persones migrants treballen on el sistema necessita mà d’obra constant, flexible i sovint silenciada. Agricultura, hostaleria, logística, cures, neteja, construcció i sanitat, sectors clau que es mantenen dempeus gràcies a milers de treballadors i treballadores vingudes del Marroc, l’Àfrica subsahariana, l’Amèrica Llatina, l’Europa de l’Est o l’Àsia. A les Comarques Gironines, la campanya agrària, el turisme de temporada i les residències de gent gran serien impensables sense aquesta força de treball.

I tanmateix, el relat institucional sovint parla de la immigració com un “problema”. Una perversió discursiva que serveix per amagar el veritable conflicte en un model econòmic que explota la mà d’obra migrant mentre li nega drets bàsics.

La precarietat laboral no és un accident, és una estratègia estructural. Contractes temporals encadenats, jornades parcials forçades, sous de misèria i, en molts casos, economia submergida. Les persones migrants -especialment les que no tenen regularització administrativa- es veuen empeses a acceptar condicions que no acceptaria ningú més. No per voluntat, sinó per supervivència.

A les Comarques Gironines, aquesta realitat es concentra en el camp, l’hostaleria i els serveis. Treballar moltes hores, cobrar poc, callar molt. El racisme laboral és real, a igual feina, pitjors condicions. I quan algú s’organitza o reclama, sovint la resposta és clara “hi ha cua”.

En l’Habitatge, portes tancades, preus desorbitats i racisme immobiliari

Si el treball és precari, l’accés a l’habitatge és directament un mur. A Catalunya, i especialment a les Comarques Gironines, la pressió turística, l’especulació immobiliària i la manca de parc públic han convertit l’habitatge en un luxe. Per a les persones migrants, el problema es multiplica.

Hi ha racisme explícit -pisos que “ja s’han llogat” quan truques amb accent- i racisme estructural. Nòmines insuficients, exigències impossibles, avals inassolibles. El resultat és el sobrehabitatge, habitacions rellogades, assentaments informals o l’expulsió cap a municipis perifèrics sense serveis. Treballen aquí, però no poden viure aquí.

La veritat incòmoda

La Sanitat Pública, que hauria de ser l’orgull col·lectiu, viu una situació crítica. Retallades acumulades, manca de personal i saturació constant. I aquí, una altra contradicció: moltes persones migrants treballen dins del sistema sanitari -infermeres, auxiliars, netejadores, cuidadores- mentre elles mateixes tenen dificultats per accedir-hi amb normalitat.

Barreres administratives, por a ser assenyalades, desconeixement de drets o saturació dels CAP’s fan que l’accés a la salut no sigui realment universal. Un fracàs polític que colpeja especialment els cossos més precaritzats.

La immigració no col·lapsa els serveis públics. Els col·lapsa el neoliberalisme, l’especulació, les privatitzacions i la manca de voluntat política. Les persones migrants contribueixen més del que reben, en treball, en impostos, en cures i en vida comunitària. A pobles i barris de les Comarques Gironines, són ells i elles les que mantenen escoles obertes, comerços vius i carrers amb futur.

El problema no és qui arriba, sinó qui acumula. No és la diversitat, sinó la desigualtat. I mentre l’extrema dreta assenyala cap avall, des de l’esquerra cal dir-ho clar. Sense drets per a les persones migrants, no hi ha drets per a ningú.

La immigració no és el futur, és el present que ja ens sosté. El que falta no és gent, és justícia social.