Avui s'ha aprovat pel Consell de Ministres ha aprovat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per PODEMOS, amb el recolzament de molts Moviments Socials i aprovada pel Congrés dels Diputats per tots els grups, excepte Vox.
Avui és un gran dia per la Solidaritat i pels Drets
Humans a l’Estat espanyol.
Les persones migrants treballen on el sistema
necessita mà d’obra constant, flexible i sovint silenciada. Agricultura,
hostaleria, logística, cures, neteja, construcció i sanitat, sectors clau
que es mantenen dempeus gràcies a milers de treballadors i treballadores
vingudes del Marroc, l’Àfrica subsahariana, l’Amèrica Llatina,
l’Europa de l’Est o l’Àsia. A les Comarques Gironines, la campanya
agrària, el turisme de temporada i les residències de gent gran serien
impensables sense aquesta força de treball.
I tanmateix, el relat institucional sovint parla de la
immigració com un “problema”. Una perversió discursiva que
serveix per amagar el veritable conflicte en un model econòmic que
explota la mà d’obra migrant mentre li nega drets bàsics.
La precarietat laboral no és un accident, és una estratègia estructural. Contractes temporals encadenats, jornades parcials forçades, sous de misèria i, en molts casos, economia submergida. Les persones migrants -especialment les que no tenen regularització administrativa- es veuen empeses a acceptar condicions que no acceptaria ningú més. No per voluntat, sinó per supervivència.
A les Comarques Gironines, aquesta realitat es
concentra en el camp, l’hostaleria i els serveis. Treballar moltes hores,
cobrar poc, callar molt. El racisme laboral és real, a igual feina, pitjors
condicions. I quan algú s’organitza o reclama, sovint la resposta és clara “hi
ha cua”.
En l’Habitatge, portes tancades,
preus desorbitats i racisme immobiliari
Si el treball és precari, l’accés a l’habitatge és
directament un mur. A Catalunya, i especialment a les Comarques
Gironines, la pressió turística, l’especulació immobiliària i la manca de
parc públic han convertit l’habitatge en un luxe. Per a les persones migrants,
el problema es multiplica.
Hi ha racisme explícit -pisos que “ja s’han
llogat” quan truques amb accent- i racisme estructural. Nòmines
insuficients, exigències impossibles, avals inassolibles. El resultat és el
sobrehabitatge, habitacions rellogades, assentaments informals o l’expulsió cap
a municipis perifèrics sense serveis. Treballen aquí, però no poden viure
aquí.
La veritat incòmoda
La Sanitat Pública, que hauria de ser l’orgull
col·lectiu, viu una situació crítica. Retallades acumulades, manca de personal
i saturació constant. I aquí, una altra contradicció: moltes persones
migrants treballen dins del sistema sanitari -infermeres, auxiliars,
netejadores, cuidadores- mentre elles mateixes tenen dificultats per
accedir-hi amb normalitat.
Barreres administratives, por a ser assenyalades,
desconeixement de drets o saturació dels CAP’s fan que l’accés a la
salut no sigui realment universal. Un fracàs polític que colpeja especialment
els cossos més precaritzats.
La immigració no col·lapsa els serveis públics. Els
col·lapsa el neoliberalisme, l’especulació, les privatitzacions i la manca
de voluntat política. Les persones migrants contribueixen més del que reben,
en treball, en impostos, en cures i en vida comunitària. A pobles i barris de les
Comarques Gironines, són ells i elles les que mantenen escoles obertes,
comerços vius i carrers amb futur.
El problema no és qui arriba, sinó qui
acumula. No és la diversitat, sinó la desigualtat. I mentre l’extrema
dreta assenyala cap avall, des de l’esquerra cal dir-ho clar. Sense
drets per a les persones migrants, no hi ha drets per a ningú.
La immigració no és el futur, és el present que ja ens sosté. El que falta no és gent, és justícia social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada