L’oposició frontal del president de
la CEOE, Antonio Garamendi, a l’increment del Salari Mínim
Interprofessional (SMI) aprovat pel Govern torna a posar damunt la
taula una qüestió de fons i es discuteix quin paper juga realment la patronal
en la nostra democràcia social? .
La CEOE, representa el teixit productiu amb responsabilitat col·lectiva o actua com a mur de contenció davant qualsevol millora dels drets laborals?
L’augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI)
no és cap caprici ideològic és una eina
de redistribució bàsica en un context d’encariment de la vida, d’habitatge
desbocat i de pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars. Negar-se
sistemàticament a avalar aquesta mesura no és només una discrepància tècnica:
és una actitud insolidària amb els treballadors i treballadores que sostenen
l’economia real del país.
La patronal com a instrument de
pressió i es
qui juga quan la CEOE es posiciona contra cada avenç social -ja
sigui la reforma laboral, la pujada de cotitzacions o l’increment del salari
mínim- el missatge implícit és clar, la millora de les condicions de
vida de la classe treballadora es percep com una amenaça, no com una inversió
en cohesió social i estabilitat econòmica.
Amb aquesta actitud, es pot arribar a pensar que la
patronal actua més com a instrument de pressió per mantenir marges de benefici
que no pas com un actor compromès amb el bé comú i aquí rau la contradicció
fonamental. Sense treballadors no hi ha empreses. Sense força de treball no hi
ha producció, ni serveis, ni beneficis. Les empreses no existeixen en el buit;
existeixen gràcies a l’esforç quotidià de milions de persones.
Dir que “les empreses creen riquesa” és cert només a mitges. La riquesa la crea el treball. El capital l’organitza, però no el genera per si sol. Aquesta obvietat sembla diluir-se en el discurs de determinats sectors empresarials que presenten qualsevol increment salarial com un atac al sistema productiu.
No podem tornar a la dependència
estructural com anys passats.
L’Estat espanyol ja va viure durant dècades
una dependència estructural de la gran empresa. Durant la dictadura de Francisco
Franco, es van consolidar grans conglomerats econòmics sota el paraigua del
règim. Posteriorment, en el període de la Transició, molts d’aquests
poders econòmics van mantenir una posició privilegiada, sovint per damunt de
l’administració pública.
No es tracta d’una crítica indiscriminada a tot
l’empresariat -hi ha empresaris compromesos amb el diàleg social i la
responsabilitat col·lectiva-, però sí d’assenyalar una cultura
empresarial que encara arrossega inèrcies de poder excessiu i escassa
corresponsabilitat social.
La democràcia no pot tornar a un esquema on la
política econòmica quedi subordinada a les exigències de la patronal. El diàleg
social és necessari, però no pot convertir-se en un dret de veto permanent
contra qualsevol avenç laboral.
El paper dels Sindicats i el Govern
El Govern té la responsabilitat d’equilibrar
interessos. I els sindicats, de defensar sense ambigüitats la millora de les
condicions de vida dels treballadors. El sosteniment institucional del diàleg
social no pot implicar concessions constants a una patronal que, en qüestions
clau, manté una actitud d’oposició sistemàtica.
L’augment del salari mínim no és una agressió a
l’empresa, és una garantia mínima de dignitat. En un país amb beneficis
empresarials elevats en molts sectors estratègics, resulta difícil justificar
que una part dels treballadors continuï vivint en la precarietat.
Com pot ser que el president de la
patronal es mostri tan insolidari amb la classe treballadora que, en
definitiva, sosté el sistema productiu?
Les empreses sense treballadors no existeixen. Els
empresaris sense plantilla no generen activitat. Aquesta és una veritat
econòmica elemental.
La cohesió social no s’aconsegueix pressionant a la
baixa els salaris, sinó compartint el creixement. L’estabilitat econòmica no es
construeix des de la confrontació permanent amb els drets laborals, sinó des
del reconeixement que la prosperitat ha de ser compartida.
Quan la CEOE rebutja l’augment del salari mínim,
no només discrepa d’una mesura concreta, envia un missatge polític i social i aquest
missatge és que, davant el dilema entre benefici i dignitat, prioritza el
primer però la història econòmica ens recorda una cosa essencial, els països
més forts no són els que tenen salaris més baixos, sinó els que garanteixen
drets, estabilitat i poder adquisitiu a la seva ciutadania.
Sense treballadors dignament
remunerats, no hi ha mercat intern sòlid, ni cohesió, ni futur compartit.
Potser és hora que la patronal
entengui que la responsabilitat social no és una concessió, sinó una condició
per a la legitimitat democràtica. perquè sense treball, no hi ha empresa. I
sense justícia social, no hi ha democràcia econòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada