L’Argentina com a laboratori de l’extrema dreta amb 12 hores de treball.

En les darreres setmanes, l’Argentina ha estat sacsejada per una de les reformes laborals més profundes dels últims decennis, una reestructuració impulsada pel govern de Javier Milei i els seus aliats al Parlament que ha provocat protestes massives i una vaga general de país sencer. 

El govern de Javier Milei ha fet un pas que no és només una reforma laboral sinó una declaració de guerra contra la classe treballadora. La nova normativa que permet jornades de fins a 12 hores diàries no és una “modernització”. És una regressió històrica.

La jornada de 8 hores no va ser un regal. Va ser sang, repressió i lluita obrera. Va ser el límit que separava la vida del treball, la dignitat de l’explotació absoluta. Trencar aquest límit és obrir la porta a una nova era de subordinació i això és exactament el que representa aquesta reforma que es batejada com a Llei de Modernització Laboral, és la possibilitat de estendre la jornada laboral diària de 8 hores fins a 12 hores mitjançant mecanismes com els “bancs d’hores”, on les hores extra no es remunerarien directament, sinó que es compensarien amb temps lliure. A més d’aquesta extensió, la reforma inclou abaratiment dels acomiadaments, endriscament dels salaris davant de malalties o accidents (que inicialment reduïa la paga, article que després va ser retirat), limites al dret de vaga imposant serveis mínims alts, i restriccions a l’acció sindical i als convenis col·lectius amplis.

No és casualitat que aquests canvis s’estiguin debatent mentre el país viu una vaga record de 24 h i tensions socials importants: els sindicats, amb la Confederació General del Treball (CGT) al capdavant, consideren que es tracta d’una retallada històrica de drets i d’un atac directe als fonaments de la protecció laboral que regeix des de fa gairebé un segle.

Una reforma que reflecteix una agenda de dreta dura

Des d’una perspectiva crítica, aquesta reforma no sorgeix en un buit polític, sinó com a expressió d’una agenda ideològica ultraliberal i, en molts aspectes, pròxima a l’extrema dreta. El discurs oficial reclama “modernitzar” el mercat laboral per fer-lo més atractiu als inversors i, així, combatre l’elevada informalitat i l’atur.

Però, en la pràctica, la flexibilització extrema de les condicions de treball, la reducció de capacitat de negociació dels treballadors i l’ampliació del control patronal s’adiuen amb una visió neoliberal radical, on l’estat protegeix menys els drets socials i més els interessos empresarials.

Aquest tipus de polítiques que desregulen el mercat de treball, debiliten els sindicats i prioritzen la “flexibilitat” a costa de seguretat laboral ha estat històricament defensat per sectors econòmics dominants, com ara associacions empresarials de la CEOE a Espanya, que desitgen reduir “costos laborals” i reforçar el control empresarial sobre l’organització del treball, i si projectem aquesta lògica al context espanyol, on la CEOE de Garamendi ya ha expressat reiteradament el seu desig d’una major flexibilitat laboral i contractació més "competitiva", les similituds són inquietants, menys protecció laboral, més hores de feina, més precarietat, tot amb la retòrica de “competitivitat” i “creixement econòmic”.

Si en un hipotètic govern de l’Estat espanyol format per Partit Popular (PP) amb Vox com a soci parlamentari, aquesta vaga d’idees ja presentada en discursos de sectors dirigents podria tenir conseqüències similars a les vistes a Buenos Aires, en augment del temps de treball com a norma de flexibilització, retallada de drets sindicals i de vaga, rebaixes salarials o compensacions en espècies o formes alternatives de salari, pressió sobre les pensions públiques per a una “reforma” a la baixa i privatització parcial, transferència de pes de la seguretat social cap a esquemes individualitzats o mercatitzats.

Aquestes tendències no són simples hipotètics: són la direcció en què tendeix la retòrica neoliberal i extrema dreta arreu del món, des de l’Argentina de Milei fins a les proposals més radicals de les elits econòmiques europees. Allà on s’estén la lògica d’abolir les restriccions laborals ”en nom de la “competitivitat”, la classe treballadora acaba pagant la factura amb hores més llargues, drets menys garantits i un futur laboral més precaritzat.

El que està en joc no és només una qüestió d’hores. És una qüestió de model de societat. Les 12 hores de treball diari signifiquen menys temps per viure, per cuidar, per formar-se, per participar políticament. Signifiquen més cansament, més dependència, menys capacitat de protesta.

Signifiquen una ciutadania més vulnerable. L’ofensiva laboral a l’Argentina ens mostra fins on pot arribar un projecte polític quan combina extrema dreta cultural amb neoliberalisme econòmic radical.

La pregunta no és si pot passar aquí, la pregunta és si estem disposats a organitzar-nos per impedir-ho, perquè els drets no cauen del cel.
Es defensen, o  es perden.