La democràcia vigilada, del 23 F.

La Transició espanyola no va ser un camí net i pactat en igualtat de condicions. El franquisme sociològic, judicial, policial i militar continuava intacte. El govern d’Adolfo Suárez estava assetjat per la crisi econòmica, la pressió de l’exèrcit, el terrorisme d’ETA i l’extrema dreta, i una inestabilitat parlamentària creixent.

El 29 de gener de 1981, Suárez dimitia. Aquell 23 de febrer el Congrés votava la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo. I és en aquell moment quan es desencadena el que havia estat preparat des de feia mesos.

L’assalt al Congrés amb Tejero que entra en escena. A les 18:23 hores, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero irrompia al Congrés dels Diputats amb uns 200 agents armats. “¡Quieto todo el mundo!”,  cridà, mentre disparava trets a l’aire. Els diputats es tiraven a terra. Només tres figures restaven assegudes: Adolfo Suárez, el vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado que intentà plantar cara als colpistes i el líder comunista Santiago Carrillo.

La imatge televisiva, repetida fins a la sacietat, ha construït un relat heroic i dramàtic. Però la pregunta central encara es, si  Tejero va actuar sol?

Milans del Bosch va moure fitxa i va posar els tancs a València. Mentre el Congrés era segrestat, a València, el capità general de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, treia els tancs al carrer i declarava l’estat d’excepció. Era el gest que podia inclinar la balança: si altres regions militars s’hi sumaven, el cop triomfava.

Però la majoria dels capitans generals esperaven ordres. I aquí apareix una peça clau, el general Alfonso Armada. Armada no era un militar qualsevol. Havia estat secretari general de la Casa del Rei i preceptor de Joan Carles I. Era un home de confiança de la Zarzuela. La seva proposta no era un cop purament franquista, sinó un “govern de concentració nacional” presidit per ell mateix, amb participació de tots els partits, inclosos socialistes i comunistes. Una mena de “cop constitucional”.

Segons diverses investigacions i testimonis posteriors, Armada va intentar presentar-se al Congrés aquella mateixa nit amb una llista de govern preparada. Però Tejero, que aspirava a un govern militar dur, s’hi va oposar. Aquí es produí una fractura dins del mateix intent colpista.

La tesi crítica sosté que l’operació Armada no era improvisada, sinó una maniobra acordada amb sectors de l’Estat per forçar una recentralització i frenar l’avenç autonòmic, el poder sindical i la inestabilitat política. El cop “dur” de Tejero hauria estat el braç executiu que justificava una solució “moderada” liderada per Armada.

El paper del rei, salvador o actor ambigu?

A la una de la matinada del 24 de febrer, el rei Joan Carles I aparegué per televisió vestit d’uniforme militar, defensant l’ordre constitucional i desautoritzant el cop. Aquella imatge el convertí en “salvador de la democràcia”, però amb els anys han emergit dubtes per què Armada, home de confiança del rei, estava implicat?. Per què diversos capitans generals esperaven “ordres del rei” abans de posicionar-se?. Per què determinades converses i documents continuen classificats?, i per què la investigació judicial va ser limitada i no es van explorar totes les connexions polítiques?

Diversos periodistes i historiadors han suggerit que el rei podria haver donat inicialment suport a una “solució Armada” per estabilitzar el sistema, però que davant el risc d’un cop descontrolat optà per frenar-lo i salvar la institució. No hi ha prova documental definitiva que acrediti una implicació directa del monarca en la planificació, però tampoc s’ha permès un accés complet als arxius que dissiparia tots els dubtes.

Aquella nit, l’alerta obrera i llibertària

Mentre a Madrid es decidia el futur institucional, a moltes ciutats l’angoixa es feia palpable. Sindicats, partits d’esquerra i moviments socials ens posaven en alerta. Jo mateix, amb un company de la CNT, ens vàrem preparar per si calia creuar la frontera cap a França. Aquella reacció no era exagerada la memòria de 1936 i de la repressió franquista encara era viva. Molts militants sabíem que, si el cop triomfava, les llistes negres podien reactivar-se en qüestió d’hores. La por no era abstracta. Era concreta, física, històrica.

El cop fracassà. Tejero, Milans i Armada foren jutjats i condemnats. La monarquia sortí reforçada. El règim del 78 consolidà la seva legitimitat. I el 23F es convertí en mite fundacional com la prova que la democràcia espanyola havia superat la seva prova de foc, però el silenci documental, les contradiccions i la protecció institucional han mantingut oberta la sospita que el 23F no va ser només un intent de cop d’uns militars nostàlgics, sinó una operació complexa amb complicitats d’Estat per redreçar el rumb polític.

Què va passar realment?

Possiblement el 23F va ser, un intent real de cop militar. Una operació política per forçar un govern de concentració. Una maniobra que se’n va anar de les mans, i finalment, una oportunitat perquè la Corona es presentés com a garant indispensable del sistema. El que és indiscutible és que aquell dia va marcar un abans i un després. Va disciplinar l’esquerra institucional avui al PSOE,  i va frenar determinades aspiracions rupturistes i va consolidar el paper arbitral del monarca.

Sense l’accés complet als arxius de la Casa Reial i de l’Estat Major, el 23F continuarà sent una història a mig explicar. La democràcia madura no tem la veritat. La necessita i aquella nit, mentre els tancs circulaven per València i els diputats eren segrestats, molts militants com vosaltres vau recordar que la llibertat no és un regal sinó una conquesta fràgil.

Potser el 23F no va ser només un cop fracassat. Potser va ser també un advertiment dels poders profunds de l’Estat que continuaven intactes i disposats a intervenir quan el rumb s’allunyava dels seus límits, i això, quaranta cinc anys després, encara interpel·la la nostra memòria col·lectiva.

Principio del formulario