El Perú es troba davant una disjuntiva històrica, amb una reforma constitucional profunda i amb una repetició de cicle. El cas del Perú és d’una crisi política sostinguda i de llarga durada i des d'abans d'ahir i desprès d’un ple extraordinari, i de una moció de censura conra Jose Jerí, José María Balcázar de 83 anys és el nou president del Perú. Balcázar governarà pels propers cinc mesos fins el 28 de juliol i el substituirà un nou mandatari elegit a les urnes el proper 12 d'abril.
Tot plegat genera una sensació profunda que el país és
ingovernable vist des de fora cosa que també és criticada per analistes
locals, que assenyalen que la crisi no és inevitable, sinó resultat d’un model
econòmic i polític excloent i d’una classe política desconnectada de la
societat.
La redefinició de la relació Executiu–Legislatiu
amb el reforç real dels partits polítics i amb nou pacte territorial que inclogui les regions
oblidades es el que pot produir un canvi estructural, el país continuarà en un
bucle de presidents efímers, protestes recurrents i descrèdit institucional. La
ingovernabilitat peruana no és accidental És el resultat d’un sistema que
combina neoliberalització econòmica amb fragilitat democràtica. I mentre aquest
desequilibri no es resolgui, el Perú seguirà sent una democràcia formal amb una
estabilitat permanentment precària.
De Fujimori a l’actualitat. Una
història de crisi permanent.
La figura política
de Alberto Fujimori va marcar profundament el Perú. Arribà al
poder el 1990 en un context de crisi econòmica i violència insurgent. El
seu govern esdevingué autoritari, incloent autocop militar de 1992, amb
l’aixecament del poder judicial i del legislatiu. Tot i estabilitzar algunes
dinàmiques econòmiques, deixà un llegat de debilitament institucional,
corrupció i debilitament del sistema de pesos i contrapesos que encara ara
influeix en la política peruana. Fujimori acabà fugint a l’estranger el 2000
enmig d’un escàndol de corrupció i abusos; posteriorment fou extradit i
condemnat per violacions de drets humans i corrupció.
Des de la caiguda
del règim de Alberto Fujimori, el Perú no ha aconseguit
reconstruir un sistema polític estable. El que aparentment va ser la fi d’una
dictadura híbrida amb trets autoritaris, corrupció sistèmica i militarització
del poder no va donar pas a una democràcia consolidada, sinó a una
institucionalitat feble, fragmentada i permanentment tensionada.
El fujimorisme va
deixar dues herències contradictòries, un model econòmic neoliberal consolidat,
i un sistema polític amb mecanismes de destitució presidencial extremadament
laxes.
Pedro Castillo. La ruptura social que
el sistema no va tolerar.
L’elecció de Pedro
Castillo el 2021 va representar una esquerda profunda en
l’arquitectura política tradicional. Mestre rural i Sindicalista, amb suport
majoritari a les regions andines, Pedro Castillo simbolitzava l’entrada
dels sectors històricament exclosos al centre del poder, però el sistema no
estava preparat per absorbir aquesta ruptura i suposà un moment esperançador
per a amplis sectors populars, especialment en zones rurals.
Des del primer dia, va governar assetjat per un Congrés hostil i sense majoria real fet que dificultà l’aprovació de qualsevol política coherent i generà una confrontació permanent amb els mitjans de comunicació alineats amb l’elit econòmica. Investigacions judicials constants. Inestabilitat ministerial crònica.
Des de l’inici, el
seu mandat es veié immers en investigacions de corrupció i intents reiterats de
destituir-lo. Quan, el 7 de desembre de 2022, anuncià la dissolució
del Congrés i un govern d’emergència (una decisió considerada un autocop),
va ser immediatament destituït i arrestat.
La seva destitució
va desencadenar protestes massives, especialment al sud andí, amb una repressió
que va deixar desenes de morts, i amb una fractura territorial que es va fer
evident. Aquest període va ser violent i traumàtic, i un clima de confrontació
social i política sense precedents recents.
Dina Boluarte. Governar sense
legitimitat i amb l’erosió de credibilitat
Després de la
destitució de Pedro Castillo, la seva vicepresidenta Dina Boluarte
assumí la presidència, convertint-se en la primera dona en ocupar el càrrec.
Però la seva gestió no resolgué la crisi i la seva figura fou vista com una
continuadora del statu quo polític, aliant-se amb la dreta i el Congrés
opositor en lloc de convocar eleccions anticipades o abordar la fractura
social que encara bategava després dels aldarulls.
La seva governança
es va caracteritzà per una aprovada massiva de mocions de censura i una
oposició frontal del Congrés. Elevadíssimes taxes de desaprovació (per
sota del 5 %). Crítiques de violacions de drets humans durant
les protestes, amb forces de seguretat acusades de repressió
desproporcionada. Acusacions de corrupció i diversió de recursos i amb aquest
context desembocà en la destitució de Boluarte a l’octubre de 2025 per “incapacitat
moral permanent”, convertint-la en un retrat dramàtic de la incapacitat
del sistema per estabilitzar-se.
El seu govern es va caracteritzar per la repressió de protestes,
desaprovació popular persistència de la inseguretat i de l’economia
informal. La seva destitució va confirmar que el problema no era només el
lideratge, sinó el sistema mateix.
José Jerí i la institucionalització provisional
i la continuïtat de la crisi
Amb la sortida de
Boluarte, el president del Congrés, José Jerí, que va simbolitzar
l’extrem de la descomposició i fou triat president interí. La seva arribada al
poder fou molt controvertida i fugissera i nomes ha durar només quatre mesos
abans que el Congrés l’enderroqués per una antiga pràctica política
peruana -la destitució per “incapacitat moral”- arran d’un
escàndol per reunions clandestines amb empresaris xinesos (el cas
dit Chifagate).
La seva presidència, tot i breu, resumí els mals del règim amb l’absència
de legitimació popular real per governar. Crisi de credibilitat i
investigacions per corrupció. Continuïtat de protestes i malestar social i en
aquest febrer de 2026, amb ell destituït, el Congrés ha designat un
nou president interí fins a les eleccions de l’abril de 2026.
El Perú ha normalitzat la provisionalitat. Els presidents ja no governen, sobreviuen políticament, i José María Balcázar de 83 anys, de l'agrupació política esquerrà Perú Lliure és el nou president del Perú des d'abans d'ahir a la nit, en un ple extraordinari després de la moció de censura contra José Jerí pels seus sospitosos vincles amb empresaris xinesos i un grup de dones que haurien estat afavorides amb contractacions amb l'Estat.
El cas del Perú és una crisi política sostinguda i de llarga
durada. No és només la caiguda de presidents, sinó una combinació de Institucions
febles i amb poc consens amb un Congrés fragmentat i amb capacitat de
destituir presidències, amb una profunda desconfiança ciutadana envers l’elit
política amb cicatrius estructurals com la desigualtat i la inseguretat i tot
plegat genera una sensació profunda que el país és ingovernable des de fora, cosa
que també és criticada per analistes locals, que assenyalen que la crisi no és
inevitable, sinó resultat d’un model econòmic i polític excloent i d’una classe
política desconnectada de la societat.
El Perú no viu només una crisi de govern, sinó una crisi estructural de règim polític heretada del fujimorisme i aprofundida per la fragmentació parlamentària. El descontentament popular no és conjuntural, és territorial, és social i també és institucional. La ingovernabilitat es mantindrà mentre no hi hagi una Reforma Constitucional clara, amb un reforç dels partits polítics i una legitimitat electoral sòlida amb un gran Pacte Social ampli. Si no es produeix aquest canvi estructural, el país continuarà en un bucle de presidents efímers, protestes recurrents i descrèdit institucional i la ingovernabilitat peruana no serà un accidental sinó el resultat d’un sistema que combina neoliberalització econòmica amb fragilitat democràtica, i mentre aquest desequilibri no es resolgui, el Perú seguirà sent una democràcia formal amb una estabilitat permanentment precària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada