La política erràtica dels Estats Units en el conflicte amb l’Iran evidencia la pèrdua de credibilitat global i accelera el declivi moral d’una potència que ja no lidera, sinó que imposa.
La pausa anunciada per Donald Trump en l’escalada militar contra l’Iran
no és un gest de responsabilitat, sinó una mostra més d’improvisació i en un
món cada cop més inestable, els Estats Units deixen de ser un actor
fiable i es consoliden una imatge de potència erràtica i perillosa.
La història de les grans potències no es construeix
només amb victòries o derrotes militars, sinó amb la seva capacitat de mantenir
una mínima coherència política i moral, i en aquest sentit, els Estats Units
viuen avui una de les seves etapes més humiliants. No per Vietnam, ni
per l’Iraq, ni per l’Afganistan, la seva humiliació més gran és
tenir Donald Trump com a president.
Els darrers moviments en el conflicte amb l’Iran en
són una prova clara. Després d’una escalada bèl·lica impulsada conjuntament amb
Benjamin Netanyahu, Donald Trump ha anunciat una nova pausa de
dues setmanes en els atacs. Una decisió que arriba després d’amenaces extremes
i sense cap estratègia coherent al darrere, i això no és diplomàcia, és improvisació, i tabpoc és
lideratge, és volatilitat.
Aquest comportament erràtic té conseqüències profundes
i en la política internacional, la confiança és un actiu essencial, i avui els Estats
Units l’han dilapidat. Cap aliat pot confiar en un govern capaç d’impulsar
una ofensiva en ple procés de negociació i, simultàniament, presentar-se com a
mediador i aquesta contradicció no només debilita la seva posició, sinó que
deslegitima qualsevol intent de lideratge global.
La guerra amb l’Iran -preparada durant mesos i
executada sense trencar formalment les converses- marca un abans i un
després i ja no es tracta només d’una
intervenció més en la llarga llista d’operacions militars nord-americanes, sinó
d’una ruptura oberta amb les normes bàsiques del dret internacional. La idea
que tot s’hi val ha deixat de ser una acusació per convertir-se en una realitat
palpable.
En aquest escenari, el paper d’Israel reforça
una dinàmica de confrontació permanent mentre que el govern de Netanyahu
manté l’expansió del conflicte més enllà de l’Iran, amb la mirada posada
en altres fronts com el Líban, i amb una dependència absoluta del suport
militar nord-americà, que sense aquest suport, difícilment podria sostenir la
seva estratègia.
El resultat és un món més inestable, amb conflictes
oberts i una ciutadania global cada cop més escèptica. Els Estats Units
han deixat de ser percebuts com un actor fiable, fins i tot pels seus propis
aliats i això no és fruit d’un error puntual, sinó d’una manera de governar
basada en la força, la propaganda i el menyspreu per les normes internacionals
i Donald Trump no és una excepció anecdòtica i és el símptoma d’una
crisi més profunda, la d’un sistema polític que ha substituït la diplomàcia per
l’espectacle i la responsabilitat per la improvisació. El seu estil impulsiu i
simplista no només afecta la política interna nord-americana, sinó que té un
impacte directe sobre la pau mundial.
La veritable humiliació dels Estats
Units no és haver perdut guerres. És haver perdut el respecte del món. I això, a diferència d’una
derrota militar, no es recupera amb més armes ni amb discursos grandiloqüents.
Quan un imperi deixa de creure en les
regles que diu defensar, inicia el seu propi declivi i avui, amb Donald
Trump al capdavant, aquest declivi és més visible que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada