Cada 14 d'abril, el calendari no només ens recorda una data històrica i ens interpel·la com a societat. La proclamació de la Segona República el 1931 no va ser un simple relleu institucional, fou l'expressió d'un poble que, força de privilegis heretats i d'una monarquia desconnectada de la realitat social, decidí obrir pas a un projecte democràtic, laic i profundament reformador. Aquell dia, el regnat d'Alfons XIII va acabar sense necessitat de violència massiva, empès per la voluntat popular.
Avui, 95 anys després, la pregunta és
inevitable:
què ha canviat realment?
La monarquia actual, encarnada a Felip VI, no deixa de ser hereva d'un sistema que mai no va ser sotmès a una autèntica decisió democràtica per part de la ciutadania. La Constitució del 1978 va blindar la figura del rei en un context de transició condicionada pels poders del franquisme. No es va votar monarquia o república, es va votar un paquet tancat sota pressió històrica, i aquesta anomalia democràtica continua pesant com una llosa, però si la manca de legitimitat d'origen ja és greu, encara ho és més la deriva ètica de la institució.
El regnat emèrit de Joan
Carles I ha deixat al descobert allò que durant dècades es va voler amagar:
comissions opaques, comptes en paradisos fiscals, amistats perilloses i una
impunitat garantida per la seva condició de cap de l'Estat. No parlem d’errors
individuals, sinó d’un model basat en la inviolabilitat, és a dir, en l’absència
de control democràtic.
La monarquia, per definició, és incompatible amb els
principis més bàsics de la plena democràcia.
Com es pot justificar que la
prefectura de l'Estat es transmeti per consanguinitat en ple segle XXI?
Quin mèrit democràtic legitima algú
pel fet d'haver nascut en una família determinada? Aquest anacronisme no sols és
injustificable, sinó que perpetua una idea profundament anticalitat del poder i
mentrestant, el poble espanyol -divers, plural i cada cop més conscient-
observa amb escepticisme creixent una institució que no ha sabut renovar-se ni
rendir comptes. Les enquestes, tot i que sovint silenciades o minimitzades,
mostren una tendència clara especialment entre les generacions més joves, el
suport a la república creix de manera sostinguda.
Resulta significatiu que, més enllà de les diferències
partidistes entre dretes i esquerres, hi hagi un malestar transversal amb la
monarquia. No és tant una qüestió ideològica com una qüestió democràtica. La
ciutadania vol decidir. Vol votar. Voleu triar la forma d'Estat,
i aquest dret, bàsic en qualsevol democràcia madura, continua sent negat.
La divisió dels partits polítics, atrapats en càlculs
electorals i equilibris institucionals, ha impedit fins ara obrir aquest debat
de manera seriosa però la història ens ensenya que quan les institucions deixen
de representar la societat, tard o d'hora són superades per ella.
El 14 d'abril no és pas una nostàlgia. És
una reivindicació. És el recordatori que una altra Espanya va ser
possible, una Espanya que va apostar per l'educació pública, els
drets socials, la igualtat de gènere i la justícia social. Una Espanya que,
malgrat el seu tràgic final, va deixar una empremta inesborrable.
Avui, més que mai, cal reprendre aquest esperit i no
pas com un exercici romàntic, sinó com una exigència democràtica. La
construcció d'una República democràtica i social no és una utopia sinó un deute
històric, perquè la veritable estabilitat no es construeix sobre privilegis
heretats, sinó sobre la sobirania popular. I perquè cap país que aspiri a ser
plenament democràtic no pot acceptar que la seva prefectura de l'Estat
sigui, simplement, qüestió de sang.
El futur no pot continuar lligat al passat, i potser, com el 1931, torni a ser el poble qui marqui el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada