Llei de Regularització d’Immigrants, una nova estafa al Poble Sahrauí

El desistiment de l’Estat espanyol en la nova Llei de Regularització d’Immigrants és una nova pàgina de vergonya política que no pot passar desapercebuda. Deixar fora el poble sahrauí tractant-lo, de facto, com un col·lectiu apàtrida sense drets no és només una injustícia administrativa i és la continuïtat d’una traïció històrica.

Parlem de persones que, no fa tant, eren formalment ciutadans d’una província espanyola. El Sàhara Occidental no és una abstracció jurídica, és un territori que l’Estat va abandonar de manera irresponsable després dels Acords de Madrid de 1975 i deixant la població sahrauí a mercè de l’ocupació i la repressió. Des d’aleshores, l’Estat espanyol ha preferit mirar cap a una altra banda, amagant-se darrere d’ambigüitats diplomàtiques mentre el dret internacional continua reconeixent el dret d’autodeterminació del poble sahrauí.

La decisió d’excloure’ls dels processos de regularització és, per tant, profundament cínica. No es tracta només d’una qüestió migratòria, sinó d’una responsabilitat històrica que Espanya es nega a assumir. És inadmissible que persones amb vincles damb l’administració espanyola, amb una memòria compartida i amb drets morals evidens, siguin avui condemnades a la precarietat legal i social i aquí és on la crítica ha de ser clara i sense matisos. El govern de Pedro Sánchez no només ha perpetuat aquesta injustícia, sinó que l’ha institucionalitzat. Sota una retòrica progressista, s’ha consolidat una política migratòria selectiva, que decideix qui és digne de drets i qui queda fora i el que és més greu és amb la complicitat activa de SUMAR, que lluny de plantar cara, ha acceptat aquesta exclusió amb un silenci que la fa corresponsable.

No podem desvincular aquesta decisió de la subordinació creixent de la política exterior espanyola als interessos del règim marroquí. El gir sobre el Sàhara Occidental, alineant-se amb les tesis de Mohammed VI, no és només una qüestió geopolítica sinó que té conseqüències directes sobre la vida de milers de persones, i quan es blanqueja una monarquia autoritària i es prioritzen acords migratoris o comercials, el preu el paguen els més vulnerables.

El poble sahrauí torna a quedar atrapat en un buit legal i polític. Primer, abandonats com a ciutadans, i ara, exclosos com a migrants. Aquesta doble negació és una forma de violència institucional que deslegitima qualsevol discurs de drets humans que el govern espanyol pretengui defensar.

Cal dir-ho clar, no és només una mala llei, és una decisió política conscient, i com a tal, té responsables. La regularització sense el poble sahrauí no és una regularització justa, és una regularització mutilada, condicionada per interessos externs i per una manca absoluta de valentia política.

Si l’Estat espanyol vol recuperar un mínim de credibilitat, hauria de començar per reconèixer el que és evident i que el poble sahrauí no és aliè, no és extern, no és prescindible. És part d’una història compartida que no es pot esborrar amb un decret ni amb un silenci còmplice i mentre això no passi, cada nova llei que els exclogui serà una nova forma de colonització.