En els darrers deu anys, l’Estat espanyol ha viscut una contradicció profunda, mentre la precarietat s’ha estès i les desigualtats s’han accentuat, el sindicalisme (la principal eina històrica de defensa col·lectiva) ha estat progressivament qüestionat, limitat i, en alguns casos, directament criminalitzat.
Aquest Primer de Maig no arriba en un
context de fortalesa obrera, sinó en un escenari on la mobilització social
sovint percebuda com una amenaça i no com un dret democràtic fonamental.
La dinàmica de concertació
social ha anat substituint la confrontació, i això ha tingut un cost, com la
desmobilització d’una part de la classe treballadora i la percepció que els
sindicats majoritaris han perdut capacitat de pressió real en sectors com l’ensenyament,
la sanitat o el transport, mentre les vagues dels darrers anys han
estat constants, però sovint fragmentades i amb dificultats per aconseguir
victòries estructurals i només cal recordar les vagues del professorat a
Catalunya contra la precarietat i la manca de recursos, les mobilitzacions
sanitàries arreu de l’Estat en defensa de la Sanitat Pública, les protestes del
sector del Metall a Cadis o a Galícia, o les lluites de Riders, Treballadores
de la Llar, Las Kellys (col·lectiu format per cambreres de
pisos) i altres sectors invisibilitzats on aquestes
lluites mostren que el conflicte laboral no ha desaparegut, sinó simplement
s’ha desplaçat cap a formes més precàries i menys protegides.
El cas de “les 6 de La Suiza”
Hi ha un cas que simbolitza
millor aquesta deriva és el de les conegudes com “les 6 de La Suiza”, sis
sindicalistes de la CNT que van ser condemnades a tres anys i mig de
presó per participar en protestes laborals en defensa d’una treballadora
embarassada que denunciava abusos i en que en qualsevol democràcia hauria de
ser considerat acció sindical legítima -piquets, concentracions, pressió
col·lectiva- va ser reinterpretat com a delicte de coaccions greus i
obstrucció a la justícia i la desproporció és evident amb condemnes de presó
efectiva, indemnitzacions econòmiques elevadíssimes, i un llarg procés judicial
de vuit anys i tot plegat, malgrat que hi havia indicis que el negoci ja es
trobava en dificultats abans del conflicte laboral.
Amb l’ingrés a presó el juliol de
2025 i l’indult posterior el març de 2026 no resolen la qüestió de fons com han
assenyalar diversos col·lectius, I el problema no és només la condemna, sinó el
precedent que es pot anar a la presó per fer sindicalisme i aquest cas no és una
anècdota, és un advertiment.
La crítica que emergeix des
de sectors sindicals i socials és clara on el sistema judicial no és neutral i
menys quan es tracta de conflictes laborals, la balança tendeix a inclinar-se
cap als interessos empresarials i això s’ha demostrat en el cas de La Suiza al estar qualificat per
organitzacions sindicals com una expressió d’una justícia “classista i
antisindical”, on es confon deliberadament el dret de protesta amb la
coacció i amb aquest biaix no només es manifesta en condemnes com aquesta, sinó
també en l’ús de la Llei Mordassa contra mobilitzacions, sancions
administratives als piquets informatius, i la persecució de formes a la
protesta col·lectiva.
Navantia i la doble vara de mesurar
En paral·lel, casos com els treballadors de Navantia
posen sobre la taula una altra contradicció quan el conflicte afecta empreses
públiques, la resposta repressiva no desapareix, a Navantia, com a
empresa estatal, hauria de ser exemple de bones pràctiques laborals, però les
mobilitzacions dels seus treballadors -especialment en sectors com el naval-
han estat sovint respostes amb processos judicials i pressió institucional i la
paradoxa és evident, l’Estat actua com a empresari i com a jutge i massa
sovint, ho fa en contra dels seus propis treballadors.
El dret a vaga, reconegut
formalment, ha estat progressivament limitat en la pràctica amb uns serveis
mínims abusius, amb la judicialització de conflictes, i la criminalització
mediàtica de les protestes i això ha generat un clima de por i autocensura i no
és casualitat que moltes lluites laborals siguin avui més locals, més
fragmentades i menys visibles.
Un Primer de Maig per recuperar el
sentit
Aquest Primer de Maig arriba, doncs, en un
moment clau i no es tracta només de reivindicar millores salarials o laborals,
sinó de defensar quelcom més profund, el dret a organitzar-se, a protestar i a
lluitar perquè quan fer sindicalisme pot comportar presó, ja no estem només
davant d’un conflicte laboral, sinó que estem davant d’un problema democràtic.
El moviment obrer ha conquerit drets al llarg
de dècades, con la jornada de 8 hores, convenis col·lectius, protecció social gràcies a
la mobilització i al conflicte i sense això, aquests drets no haurien existit
mai, i avui, la pregunta és clara:
Volem un sindicalisme domesticat o un
sindicalisme capaç de plantar cara?
En els darrers deu anys s'ha demostrat que el sindicalisme continua
sent necessari, però també que està sota pressió entre la institucionalització
i la repressió i el marge d’acció s’ha reduït. Casos com el de les 6 de La
Suiza no són només una injustícia concreta són un símbol d’una deriva
preocupant.
Aquest 1 de maig no hauria de ser
només una commemoració, sinó que hauria de ser un punt d’inflexió, perquè sense
drets sindicals reals, no hi ha democràcia real.
VISCA L'1 DE MAIG
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada