El 16 d'abril. Dia Internacional contra l'esclavatge, contra Infància robada, i contra l’esclavitud invisible que sosté el sistema.

 El 16 d'abril és el Dia Internacional contra l'esclavatge infantil, una efemèride impulsada en un primer moment per l'anomenat Moviment Cultural Cristià, i recolzat després per moltes organitzacions que treballen pels drets dels infants. Potser sembla impossible imaginar-se que en aquests temps hi hagi esclavitud infantil, però lamentablement és una realitat que afecta més de 200 milions de nens a nivell mundial.

L'esclavatge infantil es manifesta a través de diferents formes de sotmetiment, entre elles, el Treball forçós, la Tracta infantil, l’Esclavatge domèstic, el Matrimoni forçat, el Reclutament per ser soldats i combatents, o l’Explotació sexual.

En ple Segle XXI, mentre Europa es reivindica com a referent mundial en drets humans, hi ha una realitat que incomoda i que sovint queda fora del relat oficial i milions d’infants arreu del món continuen treballant en condicions que, sense eufemismes, són d’explotació i esclavitud i no es tracta d’un problema llunyà ni anecdòtic, és estructural.

Segons dades d’organismes internacionals, més de 200 milions de nens i nenes treballen actualment al món, molts d’ells en feines perilloses, sense accés a l’educació i sotmesos a jornades extenuants i lluny de disminuir, aquest fenomen s’ha cronificat en el marc d’un sistema econòmic global que prioritza el benefici per damunt de la vida.

El discurs dominant acostuma a presentar el treball infantil com una conseqüència inevitable de la pobresa, però aquesta lectura és, com a mínim, incompleta. La pobresa no és una fatalitat, és el resultat d’un model econòmic que genera desigualtat de manera sistemàtica i en aquest model, la mà d’obra infantil barata, vulnerable i invisible continua sent funcional.

Europa, sovint, es mira al mirall amb una certa autocomplaença i les xifres oficials indiquen que el treball infantil és residual al continent però aquesta dada amaga una veritat incòmoda i Europa no ha eliminat l’explotació infantil, l’ha internalitzat. Importem productes fabricats en condicions indignes mentre mantenim intacta la nostra imatge de societat avançada, i a més, dins les nostres pròpies fronteres, la realitat tampoc és tan idíl·lica com voldríem pensar. 

No veurem nens treballant en fàbriques als nostres barris i carrers però sí que veiem infants que creixen en entorns de precarietat, amb menys oportunitats educatives i amb un futur condicionat des del primer moment, i això, encara que no ho vulguem anomenar així, també és una forma de violència estructural i des d’una perspectiva d’esquerres, aquesta situació no es pot abordar amb pedaços ni amb discursos benintencionats i cal una intervenció decidida.

La infància explotada no és una anomalia del sistema, és una de les seves conseqüències més crues i davant d’això, la neutralitat no és una opció. O es defensa una societat que posi la vida de la gent al centre, o es continua sostenint un model que condemna milions d’infants a perdre-la abans d’hora.