Les eleccions al Senat continuen sent, probablement, una de les grans paradoxes de la política espanyola. Es parla molt del Congrés dels Diputats, dels governs, dels pactes i de les majories parlamentàries, però el Senat queda sovint en un segon pla, com si fos una institució secundària i tanmateix, la seva composició té conseqüències polítiques reals i, precisament per això, potser és el moment d’obrir un debat seriós:

té sentit que les forces progressistes i d’esquerres es presentin separades a les eleccions al Senat? 

L’actual sistema electoral del Senat és diferent del del Congrés. A la majoria de províncies s’escullen quatre senadors i cada ciutadà pot votar fins a tres candidats i aquest model ha beneficiat històricament les grans formacions amb vot més concentrat i ha castigat les opcions que divideixen un mateix espai polític. El resultat ha estat repetidament el mateix, mentre els sectors conservadors han concentrat amb més eficàcia el seu vot, els espais progressistes han acabat dispersant-lo entre diverses candidatures i això ha provocat una situació que molts votants d’esquerres han observat amb frustració durant anys.

Milers i milers de vots progressistes han quedat parcialment desaprofitats perquè s’han repartit entre candidatures diferents que, en essència, compartien objectius socials semblants com la defensa dels serveis públics, ampliació de drets socials, polítiques laborals més protectores o una major redistribució de la riquesa i la divisió ha acabat convertint una suma potencialment guanyadora en una derrota matemàtica.

Una candidatura única d’esquerres al Senat, organitzada per províncies i construïda des del consens, podria convertir-se en una eina electoral de gran eficàcia i aixó no significaria necessàriament dissoldre les identitats polítiques de cadascú ni renunciar als programes propis al Congrés. Es tractaria d’una fórmula específica per a una cambra amb unes normes específiques i si el sistema beneficia la concentració del vot, la resposta política podria ser la concentració de l’esforç.

La història política ofereix exemples de pactes electorals que han funcionat quan s’ha entès que el mecanisme institucional exigia intel·ligència col·lectiva i la dreta espanyola, en diferents moments, ha sabut concentrar espais i generar dinàmiques de vot útil. En canvi, a l’esquerra han aparegut sovint debats sobre sigles, lideratges i diferències estratègiques que, encara que legítims, han acabat debilitant el resultat global.

El debat de fons és si és més important mantenir una diferenciació absoluta entre projectes o aprofitar cada escletxa institucional per impedir que milers de vots acabin sense traducció efectiva, perquè un vot que no es transforma en representació és, en termes pràctics, una oportunitat perduda.

També existeixen riscos. Una candidatura unitària no pot convertir-se en un simple repartiment de cadires o en una operació de despatxos. Hauria de néixer de processos oberts, participatius i transparents. La ciutadania acostuma a detectar ràpidament quan una aliança respon a una voluntat transformadora i quan respon únicament a càlculs electorals.

En un moment de creixement de discursos reaccionaris i d’una fragmentació política cada vegada més accentuada, potser la pregunta no és si les esquerres poden permetre’s anar juntes al Senat, sinó si poden continuar permetent-se anar separades. Quan les normes del joc estan definides, ignorar-les no acostuma a ser una mostra de coherència i de vegades és simplement regalar avantatge a l’adversari.

Potser ha arribat l’hora de pensar menys en les sigles i més en els resultats, perquè hi ha ocasions en què sumar no és només afegir: és multiplicar.