Ara resulta que el Partit Popular, amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant, pretén donar lliçons sobre la sostenibilitat de les pensions. La dreta intenta presentar-se com la defensora de la gent gran després d'anys impulsant polítiques que van posar en risc el sistema públic. La memòria, però, és tossuda.
Quan Mariano Rajoy va arribar al Govern,
el Fons de Reserva de la Seguretat Social, conegut popularment com la guardiola
de les pensions, acumulava desenes de milers de milions d'euros. Durant els
seus anys de mandat, aquell fons va ser pràcticament esgotat. Avui, els
mateixos responsables polítics d'aquella etapa pretenen presentar-se com a
salvadors del sistema mentre acusen els altres dels problemes que ells mateixos
van contribuir a agreujar.
Núnez Feijóo és l'hereu
polític d'aquell projecte i per això sorprèn escoltar-lo descriure una situació
catastròfica de les pensions com si el Partit Popular no tingués cap
responsabilitat històrica. És una estratègia coneguda, la de generar alarma,
sembrar dubtes sobre la viabilitat del sistema públic i obrir la porta a
fórmules que beneficien els grans interessos financers i asseguradors.
Encara més reveladores són les
declaracions d'alguns referents ideològics de la dreta espanyola, que plantegen
allargar cada vegada més la vida laboral. Quan es proposa que els treballadors
continuïn actius més enllà dels setanta anys, cal preguntar-se de quin treball
s'està parlant. Del d'un paleta carregant sacs de ciment? Del d'una
infermera fent torns de nit? Del d'un transportista passant hores al volant?
Del d'una treballadora de neteja amb problemes d'esquena acumulats després de
dècades de feina?
Aquestes propostes solen néixer lluny
dels centres de treball, de les fàbriques, dels hospitals i dels magatzems, sovint
provenen de despatxos on les dureses físiques de la feina són desconegudes, i per
això transmeten una profunda desconnexió amb la realitat quotidiana de milions
de persones que arriben a l'edat de jubilació després de tota una vida
esforçant-se per tirar endavant les seves famílies.
En el cas de Vox, el problema és encara
més greu. El partit de l'extrema dreta combina un discurs aparentment protector amb
receptes econòmiques inspirades en el neoliberalisme més agressiu, defensen
grans rebaixes fiscals que reduirien els ingressos públics necessaris per
sostenir serveis bàsics, incloses les pensions. És la contradicció permanent
amb la prometre més protecció social mentre es debiliten els instruments que la
fan possible.
Les Pensions Públiques no són una
concessió dels governs ni una almoina de l'Estat, són el resultat de dècades de
lluites obreres, conquestes socials i cotitzacions acumulades per milions de
treballadors. Darrere de cada pensió hi ha una vida sencera de feina,
sacrificis i aportacions a la societat.
Per això el debat no hauria de girar
entorn de retallades, privatitzacions encobertes o ampliacions indefinides de
l'edat de jubilació. La qüestió fonamental és quina societat volem
construir. Una societat que garanteixi una vellesa digna després de tota
una vida de treball o una societat que consideri les persones grans una càrrega
i no un col·lectiu amb drets.
Quan el Partit Popular i Vox
parlen de Pensions, convé escoltar no només el que diuen, sinó també el
que han fet i el que proposen. La història ens ensenya que, massa sovint,
darrere de les seves paraules sobre responsabilitat i sostenibilitat s'amaga
una idea molt simple i que la majoria treballi més, durant més temps, per
cobrar menys, mentre uns pocs continuen acumulant privilegis.
Defensar les Pensions Públiques és
defensar la dignitat de les persones que han construït aquest país. I aquesta
és una causa que no admet amnèsies interessades ni lliçons de qui, quan va
tenir l'oportunitat de protegir-les, va optar per altres prioritats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada