Crònica dels genocidis actuals al món. Una ombra persistent sobre la humanitat. (II i Final).

Els genocidis d’avui no són errors ni tragèdies naturals i no es fan en silenci,  són el resultat de decisions polítiques, de jerarquies racials, d’interessos econòmics i d’un silenci còmplice. Són coneguts, documentats i, sovint, emesos en directe. Però la inacció global, la hipocresia diplomàtica i la submissió als interessos econòmics permeten que aquestes atrocitats continuïn. Ja no podem dir que no ho sabíem.

Xinjiang (Xina). Repressió sistemàtica  Genocidi cultural contra els uigurs. A la regió autònoma de Xinjiang, més d’un milió d’uigurs –minoria turcòfona i musulmana–, el govern xinès ha implementat i  han estat internats en camps de “formació” o “reeducació”, segons informes independents, des de 2017.

Hi ha proves creixents i denúncies que inclouen el treball forçat, esterilitzacions forçades amb la prohibició de la llengua i cultura pròpia, i separació de nens i famílies, en definitiva amb la destrucció cultural sistemática, i tant el Parlament del Canadà, el Congrés dels EUA i diverses organitzacions jurídiques han declarat que es tracta d’un genocidi en termes legals i culturals. La Xina ho nega tot i reprimeix durament qualsevol denúncia interna o externa. 

Etiòpia. Tigray i altres ètnies, el genocidi invisible. Des del 2020, el conflicte a Tigray ha deixat desenes de milers de morts, tot i que el govern etíop i el Front d’Alliberament de Tigray van signar un acord de pau a Pretòria el 2022.  Tot i la pau signada el 2022, el conflicte ha deixat denúncies de neteges ètniques per part de les forces federals etíops i aliats eritreus.

Les hostilitats han continuat en altres zones, com Amhara i Oròmia, on el govern de Abiy Ahmed duu a terme repressió i persecució de grups opositors. Més de 3 milions de persones viuen en crisi alimentària severa i hi ha hagut denúncies d’execucions extrajudicials.

La fam, utilitzada com a arma provocada pel bloqueig, els bombardejos i les violacions sistemàtiques i massives han estat qualificades per diverses ONG's com a actes genocides, indicis d’un genocidi que la Unió Africana ha estat incapaç de frenar.

Una dona encén espelmes al costat del taüt de la líder indígena Carmelina Yule Pavi, assassinada pels membres del personal central del Departament de Cauca (Colombia), el març del 2024.

Casos de risc i genocidis estructurals. Altres situacions a vigilar

A l’Índia els de Kashmir i musulmans. L'ascens del nacionalisme hindutva (hindú) impulsada pel Partit del Poble Indi  (BJP) ha  derivat i provocat un augment de la repressió sistemàtica contra minories religioses de musulmans i cristians i ètniques. Hi ha assalts a barris sencers estenen els discursos d’odi oficials. Diversos analistes alerten sobre una radicalització amb perill genocida.

Colòmbia. Els pobles indígenes, líders socials i activistes ambientals son assassinats amb impunitat. Més de 1.700 líders han estat morts des dels Acords de Pau del 2016. La violència paramilitar continua assassinant en una persecució sistemàtica que, per a molts, té característiques de genocidi polític i ètnic.

Brasil (Amazònia): L’erosió dels drets dels pobles indígenes sota Jair Bolsonaro va portar a una crisi humanitària entre els yanomami i i altres comunitats que  han estat víctimes de la mineria il·legal i l’abandonament estatal. Les morts per desnutrició, contaminació i violència poden configurar un genocidi per omissió. Lula da Silva ha reactivat polítiques de protecció, però el dany ecològic i sanitari fins avui persisteix.

Conclusió:  Trencar el silenci es el repte moral del nostre temps.

Només des de la denúncia, la solidaritat internacionalista i la pressió sobre governs i institucions podrem posar fi a aquesta barbàrie. 

No hi ha pau sense justícia, ni justícia sense memòria.

Cal fer d’aquesta denúncia una eina de resistència, solidaritat i transformació.

Crònica dels genocidis actuals al món. Una ombra persistent sobre la humanitat. (I).

En ple Segle XXI, quan el dret internacional i els compromisos humanitaris haurien de garantir la dignitat i la vida de tots els pobles, el genocidi –aquell crim contra la humanitat que creiem pertànyer al passat del segle XX– continua sent una ferida oberta.

Avui, arreu del món, múltiples comunitats són víctimes d’extermini sistemàtic, neteges ètniques o persecució massiva, i sovint sota la complicitat o indiferència de les grans potències.

 

Gaza. Un genocidi en temps real sota l'impunitat internacional. L’ofensiva israeliana sobre la Franja de Gaza, iniciada després dels atacs de Hamas del 7 d’octubre de 2023 i que van provocar la mort de prop de 1.200 israelians (segons fons oficials), el govern de Netanyahu va declarar una "guerra total" i va ha derivat en una destrucció massiva del territori palestí i una matança de civils sense precedents. Segons les Nacions Unides i organitzacions com Human Rights Watch, Israel ha comès crims que poden ser considerats genocidi, tal com ha denunciat Sud-àfrica davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ). Més de 46.000 persones han perdut la vida —la majoria, dones, infants i ancians—, i prop de 95.000 han quedat ferides, moltes d’elles amb amputacions, cremades greus i traumes irreversibles.

El sistema sanitari, col·lapsat i objectiu directe dels bombardeigs, és incapaç de respondre. Més de 35 hospitals han estat destruïts o fora de servei, i el personal mèdic treballa en condicions inhumanes, sovint sense llum, anestèsia ni aigua potable, i s’imposa un setge total sobre aliments, medicaments i combustible que utilitza la fam com a arma de guerra. És un genocidi televisat, viscut en directe per milions de persones.

Myanmar. Un genocidi reconegut que continua impune, i l’oblit dels rohingyes. Des de 2017, l’exèrcit de Myanmar (antiga Birmània) ha dut a terme una campanya d’extermini contra la minoria musulmana rohingya. A hores d’ara, més de 900.000 persones sobreviuen en camps de refugiats a Bangladesh. El Tribunal Internacional de Justícia (CIJ) va acceptar la denúncia de Gàmbia contra Myanmar per genocidi, però les condemnes internacionals no han aturat la repressió. Els rohingyes viuen sense estat, sense drets, i amb una persecució estructural que continua al marge del focus mediàtic.

El conflicte entre l’exèrcit de Myanmar i la minoria rohingya (musulmana i d’origen bengalí) va esclatar amb força el 2017, quan una operació de “neteja” va provocar l’exili de més de 750.000 persones a Bangladesh. Hi ha informes d’execucions massives, violacions sistemàtiques i crema de pobles sencers.

El govern militar (junta que governa des del cop d’estat del 2021) continua perseguint minories ètniques i opositors. Tot i la denúncia interposada per Gàmbia davant el Tribunal Internacional de Justícia (CIJ), i la pressió de grups com Fortify Rights o Human Rights Watch, no hi ha hagut sancions internacionals efectives ni justícia real per les víctimes.

Condicions actuals. La majoria dels rohingyes viuen en camps insalubres a Cox’s Bazar (Bangladesh), sense ciutadania ni perspectives de retorn. El govern de Bangladesh pressiona per repatriacions forçades.

Els militars a favor del consell militar,  van prendre ràpidament el control de les infraestructures del país, van suspendre la majoria de les emissions de televisió i van cancel·lar tots els vols nacionals i internacionals.

República Democràtica del Congo (Kivu). Una guerra oblidada amb milions de morts. El genocidi silenciat.

La regió de Kivu, a l’est del Congo, viu des de fa dècades una guerra interminable i ha estat escenari d’un conflicte armat que s’allarga des dels anys 90, vinculat a les conseqüències del genocidi de Rwanda de 1994. El conflicte ha provocat la mort de més de 6 milions de persones en tres dècades, i només entre 2022 i 2024, s’estima que hi ha hagut més de 700.000 nous desplaçats.

L’aparició de grups armats com el M23, amb el presumpte suport de Rwanda, ha reactivat la violència amb neteges ètniques, assassinats massius i desplaçaments forçats. perpetren matances i neteges ètniques, especialment contra la població hutu, banyamulenge i altres comunitats. Malgrat la magnitud del desastre, la comunitat internacional ha mirat cap a una altra banda. És un genocidi invisible, perpetuat enmig de l’espoli de coltan i cobalt per a la indústria tecnològica global. La mineria il·legal (coltan, or, cobalt) alimenta el conflicte i involucra empreses multinacionals i governs.

Guerrillers mai-mai

Sudan i Darfur. Un segon genocidi i  neteja ètnica a la regió oest del país. Després de l'esclat de la guerra civil a Darfur,  el 2023 entre l’exèrcit regular d’unitats de l'exèrcit lleials al general Abdel Fattah al-Burhan (SAF) i les Forces de Suport Ràpid (RSF), a Darfur es va denunciar genocidi el 2003. Des de 2023, la lluita ha tornat a ser escenari de massacres contra població civil, i la guerra entre l’exèrcit sudanès i les Forces de Suport Ràpid (RSF) ha reactivat el conflicte a Darfur, assassinat milers de civils, especialment de l’ètnia massalit, en una nova onada de neteja ètnica. Les RSF, hereves de les milícies Janjawid, han perpetrat una campanya de neteja ètnica contra la comunitat massalit i altres grups africans no àrabs. L’ONU ha alertat del perill d’un genocidi en desenvolupament. El silenci informatiu i l’aïllament diplomàtic fan del Sudan un nou escenari de barbàrie impune.

A El Geneina i altres ciutats de Darfur Occidental s’han documentat enterraments en fosses comunes, execucions públiques i destrucció massiva de pobles sencers. Més de 8 milions de persones han estat desplaçades i hi ha fam massiva.

El passat divendres dia 21 de març l’exèrcit de Sudan va assolir el control del Palau Presidencial del país després de dos anys de guerra. L’exèrcit sudanès ha notat un èxit militar i, sobretot, simbòlic, a l’hora de recuperar el Palau Presidencial.

Fonts militars van dir el dia 22  que les seves tropes van aconseguir arrabassar la seu del govern de les Forces de Suport de Fast (RSF), a el grup paramilitar que el va capturar fa dos anys, al començament de la guerra civil que estranya el país africà. 

Mohamed Hamdan Daglo, cap de les forces paramilitars del Sudan.

CRIDA A LA MOBILITZACIÓ. DEFENSEM EL NOSTRE FUTUR CONTRA LES GUERRES

 Ens trobem en un moment crític. La història ens crida, i no podem girar-li l’esquena.

El món s’arma fins a les dents. Les potències militars incrementen els seus pressupostos bèl·lics mentre milions de persones viuen en la pobresa, sense accés a l'aigua, a l’habitatge o a la sanitat. Ens volen fer creure que preparar-se per la guerra és defensar la pau. MENTIDA. El rearmament és la llavor del pròxim conflicte.

Mentrestant, el món crema, les guerres s’escampen com un incendi fora de control, alimentades per interessos geopolítics i econòmics que menyspreen la vida humana, en lloc de construir ponts, aixequen murs i envien armes.

JOVES, AIXEQUEM-VOS! 

CIUTADANIA, ORGANITZEM-NOS!

 ÉS L’HORA DE DIR PROU I RECUPERAR EL QUE ÉS NOSTRE!    NI UN PAS ENRERE. TOT PER CONSTRUIR UN DEMÀ MÉS JUST, MÉS LLIURE, MÉS HUMÀ.

Per tot això, faig una crida ferma i necessària. Es urgent que ens mobilitzen.

És el moment de sortir al carrer, d’organitzar-nos als Barris, als Instituts, a les Universitats, als Centres de Treball, i a les Associacions. És el moment de passar de la indignació a l’acció.

No ens conformem amb sobreviure. Volem viure amb dignitat. Ens mobilitzem pel nostre present i pel futur dels nostres fills, filles i nets, perquè si nosaltres no ho defensem, ningú ho farà per nosaltres.

Mentre parlen de "defensa", ens condemnen a la destrucció.

Milions d’euros en avions de combat, míssils i tanques frontereres, mentre que a l’hora, es retallen hospitals, es privatitzen les escoles i es nega l’habitatge digne. Aquest és el preu del militarisme. POBRESA, SOFRIMENT i SUBMISSIÓ.

Diem prou a la indústria de la guerra. Prou a les bases militars. Prou al comerç d’armes. Prou a les aliances que imposen la llei del més fort.

La joventut no vol matar ni morir. Volem construir-se un futur, volem  viure i estimar. Volem una societat que posi la vida i la pau al centre. On el diàleg substitueixi la destrucció, on la solidaritat sigui més forta que l’odi.

DEFENSEM EL NOSTRE FUTUR!

Vivim temps decisius. Ens volen fer creure que no hi ha alternatives. Ens volen dòcils, desinformats, callats. Però no callarem. No podem. No volem.

Mentrestant, el món crema. Les guerres s’escampen com un incendi fora de control, alimentades per interessos geopolítics i econòmics que menyspreen la vida humana. En lloc de construir ponts, aixequen murs i envien armes.

A casa nostra, l'habitatge s’ha convertit en un luxe. Joves que no poden emancipar-se. Famílies que viuen amb l’ai al cor, pendents d’una pujada del lloguer o d’un desnonament. El dret a un sostre digne està sent trepitjat per l'especulació i la cobdícia.

La sanitat pública s’ofega. Llistes d’espera interminables. Professionals sobreexplotats. Hospitals i CAPs infrafinançats. Ens estan robant el dret a una atenció sanitària universal, pública i de qualitat.

Les pensions estan en risc. El nostre futur està en joc. Volem un sistema just, solidari i blindat davant l’ambició de les asseguradores i bancs.

L’educació i la cultura pública són el cor de qualsevol societat lliure. Però avui, ens condemnen a una educació desigual i una cultura mercantilitzada. Sense educació crítica, no hi ha democràcia real.

No volem una Europa fortalesa.
No volem una joventut reclutada per l’odi.
No volem un futur segrestat per la por i la violència.

És hora de tornar als carrers. De fer sentir la nostra força. No podem esperar més. Cada dia que passa, es forja una nova guerra. I nosaltres volem un futur. No un camp de batalla.

Desobeïm la barbàrie. Defensem la pau. Som més, i som el futur.

MOBILITZACIÓ JA!.

PER LA PAU I LA VIDA. CONTRA LA GUERRA I EL REARMAMENT.

CAZA ES MORT DE GANA I DE SED, I ES OBLIDADA EN SILENCI.

 Gaza no només mor sota les bombes. Mor lentament, de gana, de set, i de desesperació.

Gaza mor abandonada per un món que observa impassible com s’executa un extermini en ple segle XXI. No es tracta només d’un enfrontament bèl·lic. No és, com molts pretenen disfressar, un conflicte amb dues parts equivalents. És una ocupació amb una estratègia clara. Deshumanitzar, debilitar i exterminar un poble mitjançant el setge, la fam i la destrucció de les condicions mínimes de vida. Gaza es mor, i ho fa en silenci. I qui no aixeca la veu, n’és còmplice.

El règim israelià ha convertit totes les necessitats bàsiques en armes de guerra. l’Aigua, el menjar, l’electricitat, la salut. Tot es bloqueja, es bombardeja, s’impedeix. El Programa Mundial d’Aliments de l’ONU ja ha advertit que no queda res als magatzems. El menjar s’ha acabat. Els camions d’ajuda humanitària són bombardejats o interceptats. No es tracta de negligència. És una estratègia de càstig col·lectiu, condemnada pel dret internacional humanitari, però tolerada per les grans potències.

Avui, a Gaza, les famílies s’alimenten amb pinso per a animals, amb un grapat d’arròs o pa elaborat amb farines de baixa qualitat i aigua contaminada. Les mares donen als seus fills aigua estancada, sabent que probablement els posarà malalts. Però no tenen cap altra opció. No hi ha aigua potable. No hi ha electricitat per bombar-la. No hi ha medicaments per tractar les conseqüències.

Als hospitals, la situació és dantesca. Les dones embarassades donen a llum sense anestèsia ni higiene. Els nadons prematurs moren per manca d’incubadores. Les persones amb diabetis moren per falta d’insulina. Les infeccions més comunes —gastroenteritis, pneumònia, ferides infectades— esdevenen mortals, no pas perquè no tinguin cura, sinó perquè l’accés a la salut ha estat convertit en un objectiu militar.

La fam a Gaza no és una conseqüència col·lateral. És un instrument deliberat. És un crim de guerra. I el silenci dels governs europeus, entre ells l’espanyol, no és una postura neutral, sinó una col·laboració encoberta. Perquè mentre moren nens per falta de pa i aigua, mentre moren avis sense rebre medicació bàsica, mentre l’ONU admet que no pot alimentar més de dos milions de persones, els ministeris de defensa europeus segueixen comprant armes a qui imposa el setge.

Es manté la cooperació militar, econòmica i diplomàtica amb el règim que bloqueja Gaza. Es tanquen acords comercials, s'intercanvien tecnologies i es fan reunions oficials, com si no hi hagués una neteja ètnica en marxa.

No estem parlant d’un conflicte. Estem parlant d’un genocidi. La fam és una de les seves formes més silencioses i brutals. No esclata com una bomba. No es veu en un titular curt. Però mata igual, o pitjor. I la responsabilitat és política. No es pot limitar a fer crides a l’alto el foc. Cal aixecar el setge. Cal imposar sancions. Cal suspendre tota relació amb l’agressor fins que cessi el càstig a la població civil.

Els pobles no poden callar quan els seus governs participen, activament o per omissió, en crims contra la humanitat. No podem acceptar la normalització d’un extermini. No podem permetre que la fam esdevingui una eina militar del segle XXI. I no podem tolerar que les institucions internacionals emetin informes d’alarma sense que cap actor polític n’assumeixi responsabilitats concretes.

Permetrem que Gaza es mori amb el segell de les Nacions Unides estampat en el seu certificat de defunció?

Gaza ens interpel·la. No com una tragèdia llunyana, sinó com un mirall de la nostra pròpia decadència moral. La humanitat fracassa quan permet que la fam es converteixi en una arma. I fracassa doblement quan, davant d’això, es limita a mirar cap a una altra banda.

Cridem alt i clar. La fam a Gaza és una pistola de guerra, i qui no la denuncia, l’apunta.

37,5 hores. Una proposta malbaratada per la manca de diàleg

El Consell de Ministres va aprovar el passat 6 de maig una mesura que, a priori, podia haver significat un pas endavant en la lluita per la conciliació laboral i la millora de les condicions de vida de la classe treballadora. La reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals sense reducció salarial. Tanmateix, la proposta ha topat amb una barrera que es repeteix massa sovint en la política espanyola. La manca de diàleg real i efectiu amb les parts implicades.

Aquest debat, que hauria de girar al voltant de com millorar l’organització del temps de treball en una societat que pretén avançar cap al benestar, s’ha convertit en un camp de batalla estèril. Ni la patronal –representada per la CEOE, Cepyme, Foment del Treball i Cecot– ni el Ministeri de Treball, encapçalat per Yolanda Díaz, han mostrat voluntat d’escoltar, negociar o cedir. Les declaracions creuades i les posicions rígides han convertit el debat en una mera confrontació simbòlica sense voluntat transformadora.

Les patronals s’hi oposen frontalment, tot acusant el govern de menystenir l’impacte econòmic de la mesura i de no haver comptat amb elles en el procés d’elaboració. Des del seu punt de vista, la proposta respon més a interessos electoralistes que a una voluntat de reforma estructural consensuada. Però el rebuig també prové d’un sector parlamentari ampli, PP, Vox i Junts per Catalunya que actuen com a corretja de transmissió de les exigències del gran capital, posant en dubte la legitimitat de la mesura i bloquejant-ne el debat parlamentari.

Ara bé, el problema de fons no és només l’oposició conservadora o empresarial. També cal assenyalar l’error estratègic del Ministeri de Treball, que no ha sabut construir les aliances socials i polítiques necessàries per dur a terme una reforma d’aquesta envergadura. La ministra Yolanda Díaz, tot i la seva trajectòria en favor dels drets laborals, ha comès en aquest cas un greu error al excloure del diàleg real a les organitzacions empresarials i, sobretot, no donar espai a les propostes dels grups parlamentaris que podrien haver actuat com a aliats crítics.

Una reforma laboral d’aquesta magnitud no pot ser imposada de dalt a baix. Cal que neixi del consens, del debat ampli i sincer, i de la corresponsabilitat entre els diferents actors socials i polítics. Sense aquest diàleg, la proposta queda exposada a la fragilitat institucional i, com estem veient, al bloqueig legislatiu.

La jornada de 37,5 hores podria ser un símbol de modernització i justícia social. Però sense diàleg, només serà una oportunitat perduda més en el camí cap a un mercat de treball més humà, equilibrat i just.

Israel. De l’autodefensa a la conquesta – una deriva que cal aturar

Ahir, els ministres del gabinet d’extrema dreta del govern israelià van aprovar un pla obertament colonial, la "conquesta" total de la Franja de Gaza.

Herzl Hale. Cap militar israelí.

Aquest anunci es produïa només hores després que el cap de l’estat major de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) Herzl Halevi,  anunciés la mobilització de desenes de milers de reservistes. La maquinària militar s’activa en paral·lel a la propaganda política. El que es presenta com una operació de seguretat no és altra cosa que l’intent d’ocupar i dominar un territori devastat, on més de dos milions de persones viuen en condicions de setge permanent.

Aquesta deriva no és improvisada. És el resultat de la consolidació d’un govern cada cop més alineat amb postulats messiànics, supremacistes i racistes. Un govern que té en els colons radicals, els empresaris de l’apartheid i els ministres com Itamar Ben-Gvir o Bezalel Smotrich els seus pilars ideològics. I no és cap exageració dir que el pla que ara volen executar s’inspira més en l’expulsió que en la convivència, més en el desplaçament forçat que en la pau.

Cal denunciar-ho sense matisos, aquesta no és una resposta proporcional a cap atac. És un projecte de neteja ètnica. És una nova Nakba (‘catàstrofe’ o ‘desastre’), que es cou davant els ulls del món amb la complicitat dels Estats Units i el silenci covard de la Unió Europea. I és també un fracàs moral col·lectiu, en lloc d’apostar per la fi de l’ocupació, pel dret a l’autodeterminació del poble palestí i per un futur compartit, es torna a optar per l’extermini, el càstig col·lectiu i la guerra perpètua.

Com a catalans i com a europeus, no podem romandre impassibles. La nostra memòria històrica, marcada per guerres i dictadures, ens obliga a alçar la veu contra qualsevol forma de colonialisme contemporani. Ens obliga a dir que la seguretat d’un poble no es pot construir sobre les ruïnes d’un altre. I que la pau no vindrà mai per la via de la conquesta.

Exigim als nostres governs i a les institucions europees que deixin de mirar cap a una altra banda. Que suspenguin tota col·laboració militar i comercial amb Israel mentre continuï violant els drets humans. I que reconeguin, d’una vegada per totes, l’Estat de Palestina amb ple dret a existir, a defensar-se i a prosperar.

Gaza no necessita més soldats. Necessita llibertat, reconstrucció i justícia.

 

Governar amb seny és protegir la majoria, no servir l’oligarquia.

 El cas de l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell posa en evidència una greu irresponsabilitat política i una traïció als valors que alguns partits diuen defensar.

La política econòmica no pot ser neutral. Quan es governa o s’exerceix poder institucional, cal prendre decisions clares, especialment quan està en joc el futur d’una entitat arrelada com el Banc Sabadell. L’intent del BBVA d’absorbir-lo mitjançant una OPA hostil ha encès les alarmes entre sectors empresarials, socials i polítics catalans. I amb raó, l’operació amenaça el teixit financer català, l’autonomia econòmica del país i, sobretot, la supervivència del petit i mitjà empresari.

Davant d’aquesta situació, s’esperava una resposta ferma i coherent dels representants catalans a les institucions que tenen capacitat d’influir en aquest tipus d’operacions. Però no ha estat així. El posicionament de Pere Soler Campins,  representant de JUNTS a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha estat decebedor. Lluny de defensar una posició de resistència a l’absorció per part del BBVA, s’ha alineat amb una visió capitalista centralitzadora, pròpia dels interessos de l’IBEX-35 i allunyada de qualsevol defensa real del model econòmic nacional català.

Encara que des de JUNTS s’hagi intentat matisar o desdir-se de la posició inicial, la decisió queda registrada i no admet ambigüitats. És una clara presa de partit per una minoria oligarca que actua a favor de la concentració financera i contra els interessos dels petits i mitjans empresaris, botiguers i emprenedors, els mateixos que JUNTS assegura representar.

El Banc Sabadell no és només una entitat financera, ha estat històricament un dels pocs instruments bancaris de suport a l’economia real catalana. Permetre que el BBVA se l’engoleixi suposa deixar en mans de Madrid una eina clau per al desenvolupament econòmic territorial. És una operació que concentra més poder bancari en menys mans, redueix el pluralisme financer i empetiteix la capacitat d’acció de l’economia productiva catalana.

Governar —o exercir poder institucional— és assumir responsabilitats i prendre partit per la majoria, no parapetar-se darrere d’òrgans tècnics ni delegar decisions clau. Aquesta actitud de JUNTS revela no només una irresponsabilitat greu, sinó una traïció al projecte de país que molts sectors socials encara esperen de les forces nacionalistes.

Aquest episodi demostra que l’anomenat "pragmatisme" sovint amaga una submissió als interessos del capital financer. Però, com s’ha vist massa vegades, quan el nacionalisme es desconnecta de la justícia social i de la defensa del territori i de la gent que hi viu i hi treballa, deixa de ser projecte de país per convertir-se en còmplice de l’statu quo.

La ciutadania, les organitzacions socials i empresarials, i els moviments nacionalistes amb consciència social haurien de prendre nota. No és el moment de silencis ni d’ambigüitats. Cal exigir claredat, responsabilitat i compromís real. I aquest cop, JUNTS no ha estat a l’altura.

80 anys del final del nazisme, y una mirada des de Catalunya i Espanya als 100 dies de Donald Trump.

 Reflexions sobre la memòria històrica, la vigència del feixisme i la geopolítica contemporània

Del 1945 al 2025. La memòria com a trinxera

Fa vuit dècades que les forces aliades derrotaren el règim nazi a Alemanya. El 8 de maig de 1945, amb la rendició incondicional del Tercer Reich, s’aturava —en part— la barbàrie feixista que havia devastat Europa. Però la llavor del totalitarisme, del supremacisme i del racisme institucionalitzat no va desaparèixer, es va transformar, es va ocultar, es va mimetitzar dins els nous poders estatals i els aparells de la guerra freda. L'Holocaust i la Segona Guerra Mundial van significar una ruptura civilitzatòria i, a partir d’aleshores, Europa va intentar construir-se sobre els pilars de la pau, la democràcia i els drets humans.

A l’Estat espanyol, la fi del nazisme no va significar el final del franquisme. Mentre Europa reconstruïa els seus fonaments democràtics, Espanya vivia sota una dictadura que compartia amb el nazisme trets ideològics essencials, el nacionalcatolicisme, la repressió política i cultural, el racisme estructural i l’aniquilació de la dissidència. El franquisme no només va sobreviure a la derrota del nazisme, va ser tolerat per les potències occidentals en nom de l’anticomunisme i l’estabilitat geoestratègica.

Tanmateix, 80 anys després, el món torna a veure com discursos d’odi, supremacisme i autoritarisme es normalitzen als parlaments i mitjans. La memòria històrica s’esvaeix, la banalització del feixisme avança, i el consens antifeixista es dilueix, fins i tot a l’Estat espanyol, on mai no s’ha fet una veritable depuració del franquisme.

Aquesta paradoxa històrica ens obliga, com a catalans i com a espanyols, a reflexionar críticament sobre el significat del feixisme avui, a 80 anys de la seva derrota formal i als 100 dies d’un retorn inquietant: el de Donald Trump a la presidència dels EUA.

Els 100 primers dies de Trump. Un cop d’estat per les urnes. 100 dies de guerra cultural, repressió i ingerència

Després d’un primer mandat marcat pel negacionisme climàtic, el supremacisme blanc, la persecució migratòria i el menyspreu a les institucions, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca l’any 2025 s’ha caracteritzat per un redoblament de l’agressivitat política i internacional.

El retorn de Donald Trump al poder, amb un segon mandat iniciat el gener de 2025, representa una nova fase en la deriva autoritària global. Els seus primers 100 dies han estat marcats per la consolidació d’un projecte ultraconservador, populista i revengista, amb mesures que han trencat els equilibris institucionals dels EUA i han tensionat l’escena internacional.

En aquests primers 100 dies, Trump ha inclòs a la seva agenda:

• Eliminat programes d’ajuda internacional centrats en drets humans.
• Aprofundit la ruptura amb organismes multilaterals com l’ONU i la UNESCO.
• Encoratjat governs autoritaris, com els d'Orban (Hongria) o Netanyahu (Israel), en les seves polítiques repressives.
• Tornat a una retòrica de “l’Amèrica primer” amb tints clarament bel·licistes i nativistes.
• La desregulació ambiental accelerada, trencant compromisos internacionals contra el canvi climàtic.
• Una purga de funcionaris, jutges i càrrecs crítics amb la seva figura.
• La repressió contra els moviments socials i les minories, amb discursos incendiaris i polítiques discriminatòries.
• El reforç de la indústria militar i les aliances amb règims autoritaris com l’Aràbia Saudita, Israel o l’Índia de Modi.

Tot plegat projecta una ombra d’autoritarisme sobre un món en crisi, en què l’exemple dels EUA serveix de legitimització per a altres projectes reaccionaris arreu del planeta.

Trump no governa només amb decrets, governa amb un relat. Un relat construït des del ressentiment, la por i l’enemic intern. Un relat que deshumanitza, que divideix, que promet grandesa nacional a canvi de submissió. Aquest relat connecta perfectament amb el que promogueren en el seu moment Mussolini, Hitler o Franco.

L’onada ultradretana. De Washington a Madrid, i de Brussel·les a Barcelona

El retorn de Trump s’insereix en un context global d’auge de l’extrema dreta. A Catalunya i a l’Estat espanyol, l’aparició de formacions com VOX, la radicalització del PP i els discursos mediàtics que criminalitzen l’independentisme, el feminisme, l’ecologisme o l’antifeixisme han normalitzat la intolerància.

A l’Estat espanyol, el 2023-2025 ha vist un auge sense precedents de l’extrema dreta. Vox s’ha consolidat com a força estatal amb influència clara en governs autonòmics i pactes municipals, mentre que el Partit Popular ha assumit part de la seva agenda. La recent Llei de Memòria Democràtica és atacada frontalment, i la censura cultural i educativa s’estén com una taca d’oli a través de conselleries governades per la dreta extrema.

Les eleccions generals de 2023 a Espanya i les europees de 2024 han consolidat una tendència, una part important de la població vota opció autoritària com a reacció als canvis socials i econòmics, empesa per la por, la desafecció i la manipulació informativa.

A Catalunya, la situació és paradoxal. Malgrat que Vox i l’extrema dreta espanyolista tenen menys força que a altres territoris, hi ha un augment de discursos xenòfobs disfressats de “seguretat” o “cohesió social”, i el debat migratori ha entrat en la política institucional amb una virulència que recorda el populisme dretà europeu.

A Catalunya, l’extrema dreta ha trobat un nou nínxol amb partits que combinen nacionalisme espanyol, anticatalanisme i una agenda social ultraconservadora. A més, determinades plataformes digitals i influencers han contribuït a escampar discursos de l’odi, fent servir les xarxes com a cavall de Troia cultural.

A més, la repressió de l’independentisme i la manca d’un projecte democràtic espanyol de futur han generat desafecció i espai per a opcions antipolítiques i autoritàries. El perill, doncs, no només prové de la ultradreta explícita, sinó també de l’autoritarisme sistèmic.

Les eleccions recents a Italia, els Països Baixos, Finlàndia i Alemanya han evidenciat l’ascens de l’extrema dreta a Europa. A França, Le Pen podria assolir la presidència el 2027. A Polònia i Hongria, els valors il·liberals són norma.

Aquest creixement es fonamenta en el control mediàtic, la criminalització de la dissidència, la por a la immigració i el descrèdit de la democràcia liberal. L’extrema dreta ja no porta camisa blava o braç alçat, vesteix corbata i defensa la "llibertat d’expressió" per justificar discursos d’odi.

Mentrestant, les forces progressistes europees no han sabut respondre amb fermesa ni amb una alternativa clara. Les polítiques d’austeritat, la complicitat amb l’OTAN i la crisi climàtica gestionada des de la lògica del capital han deixat orfes milions de ciutadans.

A escala europea, les victòries o bons resultats de partits d’extrema dreta a França (Le Pen), Itàlia (Meloni), Alemanya (AfD) i altres països de l’Est han creat una geometria política preocupant. L’antifeixisme institucional es debilita mentre els discursos de “llei i ordre” i “identitat nacional” guanyen legitimitat.

La complicitat dels Estats Units. Una democràcia en crisi

Els EUA, lluny de ser un bastió de la democràcia, han estat sovint promotors de règims autoritaris arreu del món. Trump, en particular, ha redefinit la relació exterior del país en clau d’interessos corporatius i personalistes. L’aliança amb el petroli, les armes i el capital financer marca la seva política exterior.

En aquests 100 dies de segon mandat, Trump ha:

• Retirat el suport a l’ONU en diversos àmbits.
• Intensificat la pressió contra governs progressistes de l’Amèrica Llatina, com Colòmbia, Xile o Bolívia.
• Donat carta blanca a l’expansionisme israelià a Palestina.
• Provocat tensions amb la Xina i Rússia, tot i mantenir contactes opacs amb oligarquies i lobbies transnacionals.

La ingerència dels EUA al món —i especialment a Europa i la Mediterrània— passa també per la promoció de think tanks, finançament a mitjans afins i la infiltració en l’àmbit judicial i tecnològic. Catalunya no és immune a això, els conflictes de lawfare, l’estratègia repressiva contra el moviment independentista i la vinculació d’alguns aparells de l’Estat amb agències d’intel·ligència estrangeres en són un indici.

El perill de la banalització. Democràcia o Barbàrie

Una de les grans lliçons del nazisme és la importància de la memòria i la resistència. Però avui, 80 anys després, aquesta memòria es veu erosionada per una banalització perillosa, comparacions fora de lloc, trivialització del feixisme i ús electoralista del passat. A l’Estat espanyol, la Llei de Memòria Democràtica és constantment atacada per sectors conservadors que neguen el caràcter criminal del franquisme.

Mentrestant, la societat viu una despolitització accelerada, alimentada pel cansament, la precarietat i la propaganda. Sense memòria activa, sense pedagogia crítica, la democràcia esdevé una carcassa buida, susceptible de ser ocupada per projectes autoritaris.

Catalunya i l’antifeixisme. Reptes per una Esquerra Transformadora

Catalunya té una llarga tradició de resistència al feixisme, des de la guerra civil fins a l’antifranquisme, passant pels moviments socials contemporanis. Però l’actual fragmentació política, l’erosió dels valors republicans i la crisi de representació deixen espai per a discursos identitaris excloents.

Cal una resposta democràtica i popular al creixement de l’extrema dreta:

• Recuperar l’espai públic com a lloc de participació i no de confrontació.
• Enfortir els vincles comunitaris, amb una agenda basada en la justícia social, els drets humans i la defensa del territori.
• Combatre el feixisme cultural, als mitjans, a les xarxes, a les escoles.
• Establir aliances internacionals amb moviments progressistes i democràtics que lluiten contra el trumpisme global.

Des de Catalunya, és possible articular una resposta republicana, feminista, antifeixista i ecologista que serveixi d’exemple en un món que sembla retrocedir cap a les tenebres del segle XX.

Conclusions. 80 anys després, el futur és responsabilitat nostra i cal  combatre el feixisme avui

Des de Catalunya, és urgent construir una resistència democràtica i antifeixista que superi la nostàlgia i el tacticisme. Cal una aliança de les forces socials, sindicals, culturals i polítiques compromeses amb la memòria històrica, els drets socials i la sobirania popular.

A 80 anys del final del nazisme, els fantasmes del passat tornen a caminar per Europa i el món. Però ara ho fan disfressats de demòcrates, de patriotes i fins i tot de defensors de la llibertat. Davant d’aquest perill, no n’hi ha prou amb la denúncia moral, cal una resposta política, social i cultural valenta, que defensi el dret a una vida digna i lliure per a totes les persones.

Sobretot, cal no oblidar que el feixisme no sorgeix del no-res, és fruit del fracàs de la democràcia i del capitalisme salvatge. I només el poble organitzat el podrà derrotar.

La coincidència simbòlica entre els 80 anys del final del nazisme i els 100 dies de Donald Trump ens obliga a escollir, repetir la història o aprendre’n. El feixisme no torna com abans, torna amb noves formes, nous canals, nous rostres. Però el fons és el mateix, odi, desigualtat, autoritarisme i extermini simbòlic o real de l’altre.

Només una ciutadania crítica, mobilitzada i solidària pot frenar aquesta onada. Catalunya, Espanya, Europa i el món tenen encara l’oportunitat de redreçar el rumb. Però cal fer-ho ara. Demà pot ser massa tard.

Les portes giratòries a la política espanyola i catalana.

Aquí teniu un anàlisi crític sobre les portes giratòries a la política espanyola i catalana, centrada en els casos més rellevants del bipartidisme espanyol (PP-PSOE) i una proposta legislativa per posar-hi fre.

Des d’aquest bloc, i com a ciutadà lliure i compromès amb el bé comú, vull fer una denúncia pública i aportar una anàlisi crítica sobre els casos de portes giratòries protagonitzats per polítics tant de l’Estat espanyol com de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta aportació no és altre que fer evidents les mancances ètiques i legals que permeten que antics càrrecs públics accedeixin a llocs privilegiats en empreses privades, sovint relacionades amb les mateixes àrees de gestió que havien ocupat. Això deteriora greument la confiança ciutadana i fomenta l’opacitat institucional.

Amb aquest text vull instar els nostres representants a les Corts Generals i als parlaments autonòmics a impulsar una Llei de Polítiques de Postmandat, amb vocació clara de:

• Garantir la Independència de l’Acció Pública,
• Blindar la Transparència Institucional, i
• Acabar amb les portes giratòries com a pràctica sistemàtica.

Al llarg d’aquest bloc exposo diversos casos concrets i proposo un conjunt de mesures legislatives valentes, que consideraria fonamentals per fomentar una veritable cultura política orientada al servei públic, la incompatibilitat d’interessos i una millor qualitat democràtica.

Principio del formulario

 

El president de News Corporation,  és Rupert Murdoch i compta amb la presència de José María Aznar en el seu Consell de Direcció, amab seu central a Nova York.

Casos destacats de portes giratòries en la 

Política Espanyola.

Felipe Gonzalez. President del Govern. Gas Natural, Abengoa.

José María Aznar. President del Govern. Endesa. KPMG. NewsCorp.

Narcís Serra. Vicepresident del Govern. Caixa Catalunya.

Rodrigo Rato. Vicepresident. del Govern.  FMI. Bankia. Telefonica. Lazard.

Pedro Solbes. Ministre d'Economia. Barclays.

Elena Salgado. Ministra d'Economia. Chilectra. Albertis.

Jordi Sevilla. Ministre d'Administracions Públiques. RwC. Red Electrica.

Isabel Tocino. Ministra del Mei Ambient. Banco Santander. Enagàs.

Els casos destacats de portes giratòries en la 

Política Catalana.

Encara que amb menys documentats, produeixo els de l'àmbit autonòmic, amb:

Anna Birulés (PP), Ministra de Ciència i Tecnologia. Anteriorment directora del CIDEM i COPCA a la Generalitat. A passat com a Secretària general del Banc Sabadell, Consellera de Retevisión que va ser privatitzada per Josè María Aznar el 1996. Directora de Tres60 Serveis Audiovisuals i Consellera del Banco Mediolanum.

Artur Mas (CiU), Expresident de la Generalitat. Consultoria internacional i vincles amb empreses tecnològiques amb múltiples informes l’han vinculat amb firmes del sector financer.

Joan Hortalà (ERC). Expresident del Parlament de Catalunya i Conseller d’Industria de la Generalitat de Catalunya. Regidor de Barcelona. President de la Borsa de Barcelona. Conseller de FECSA-ENHER, i Conseller-Assessor d’ENDESA a Catalunya.

Josep Piqué (+) (PP). Ministre d’Industria. Vueling, OHL, Amadeus, i va passar per empreses vinculades al Turisme i Infraestructures.

Eduardo Serra (PP). Ministre de Defensa. President d’Everis, empresa amb una divisió dedicada a la Defensa i amb la participació del 50% del Capitaal per NTGS, empresa que el principal client es el Ministeri de l’Interior de l’Aràbia Saudita.

Joan Majó (PSC). Ministre d’Industria. Alcalde de Mataró i Director General de la Corporació Catalana de Radio i Televisió. Assessor d’ENDESA, President d’InOut TV.

Francesc Homs (CiU). Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. Conseller de La CAIXA. President d’Albertis Logística, President de FERSA Energías Renovables i President d’Ineo Corporate.

Josep Grau (CiU). Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. President de les Aigües Segarra Garrigas S.A. (ASG)

Com es pot veure el àmbits principalments afectats son: l'energètic, i el financer, i aquest  fenomen es produeix tant a nivell estatal com autonòmic i local amb riscos associats i pràctiques poden generar conflictes d'interès i minvar la confiança ciutadana en les institucions públiquesFinal del formulario

Proposta de Llei

Amb aquets esborrany de cinc punts, voldria que amb Independència dels grups polítics a les Corts Espanyoles, els partits polítics i associacions ciutadanes en general poguessin participen en la seva elaboració.

Per part meva, proposo aquesta acció legislativa amb els  següents punts:

Article 1. Objecte

Evitar conflictes d'interès per la incorporació d’antics càrrecs públics a empreses privades vinculades a les seves responsabilitats institucionals.

Article 2. Àmbit d’aplicació

Aplica a expresidents, exministres, exconsellers autonòmics, exsecretaris d’Estat, exdirectors generals i alts càrrecs del sector públic estatal i autonòmic.

Article 3. Moratòria d’incompatibilitat

S’estableix un període de 10 anys d’incompatibilitat per ocupar càrrecs directius, d’assessorament o consells d’administració en empreses:

• Regulades o beneficiades per polítiques que haguessin aprovat o impulsat durant el mandat.
• Que hagin contractat amb l’Administració durant el seu mandat.
• Del mateix sector econòmic de responsabilitat.

Article 4. Registre de Transparència Postmandat

Creació d’un registre públic on constin totes les activitats professionals dels exalts càrrecs durant els 10 anys posteriors al seu mandat.

Article 5. Règim sancionador

Les infraccions d’aquesta llei implicaran:

• Prohibició de contractació pública per part de les empreses durant 10 anys.
• Multes econòmiques de fins al 500.000 €.
• Inhabilitació de l’exalt càrrec per a funcions públiques.

5. Conclusió

Les portes giratòries suposen una perversió estructural del sistema democràtic. L’adopció d’una normativa amb una moratòria de 10 anys contribuiria a assegurar que la política es posi realment al servei de la ciutadania i no de les elits econòmiques.

 Anàlisi crítica

Aquest fenomen consolida una oligarquia politicoeconòmica, on les decisions públiques poden estar condicionades per expectatives de beneficis privats futurs. 

Les grans empreses, especialment de l'IBEX 35, absorbeixen ex-polítics com a forma d'influència, generant un capitalisme d’amiguets.