CAZA ES MORT DE GANA I DE SED, I ES OBLIDADA EN SILENCI.

 Gaza no només mor sota les bombes. Mor lentament, de gana, de set, i de desesperació.

Gaza mor abandonada per un món que observa impassible com s’executa un extermini en ple segle XXI. No es tracta només d’un enfrontament bèl·lic. No és, com molts pretenen disfressar, un conflicte amb dues parts equivalents. És una ocupació amb una estratègia clara. Deshumanitzar, debilitar i exterminar un poble mitjançant el setge, la fam i la destrucció de les condicions mínimes de vida. Gaza es mor, i ho fa en silenci. I qui no aixeca la veu, n’és còmplice.

El règim israelià ha convertit totes les necessitats bàsiques en armes de guerra. l’Aigua, el menjar, l’electricitat, la salut. Tot es bloqueja, es bombardeja, s’impedeix. El Programa Mundial d’Aliments de l’ONU ja ha advertit que no queda res als magatzems. El menjar s’ha acabat. Els camions d’ajuda humanitària són bombardejats o interceptats. No es tracta de negligència. És una estratègia de càstig col·lectiu, condemnada pel dret internacional humanitari, però tolerada per les grans potències.

Avui, a Gaza, les famílies s’alimenten amb pinso per a animals, amb un grapat d’arròs o pa elaborat amb farines de baixa qualitat i aigua contaminada. Les mares donen als seus fills aigua estancada, sabent que probablement els posarà malalts. Però no tenen cap altra opció. No hi ha aigua potable. No hi ha electricitat per bombar-la. No hi ha medicaments per tractar les conseqüències.

Als hospitals, la situació és dantesca. Les dones embarassades donen a llum sense anestèsia ni higiene. Els nadons prematurs moren per manca d’incubadores. Les persones amb diabetis moren per falta d’insulina. Les infeccions més comunes —gastroenteritis, pneumònia, ferides infectades— esdevenen mortals, no pas perquè no tinguin cura, sinó perquè l’accés a la salut ha estat convertit en un objectiu militar.

La fam a Gaza no és una conseqüència col·lateral. És un instrument deliberat. És un crim de guerra. I el silenci dels governs europeus, entre ells l’espanyol, no és una postura neutral, sinó una col·laboració encoberta. Perquè mentre moren nens per falta de pa i aigua, mentre moren avis sense rebre medicació bàsica, mentre l’ONU admet que no pot alimentar més de dos milions de persones, els ministeris de defensa europeus segueixen comprant armes a qui imposa el setge.

Es manté la cooperació militar, econòmica i diplomàtica amb el règim que bloqueja Gaza. Es tanquen acords comercials, s'intercanvien tecnologies i es fan reunions oficials, com si no hi hagués una neteja ètnica en marxa.

No estem parlant d’un conflicte. Estem parlant d’un genocidi. La fam és una de les seves formes més silencioses i brutals. No esclata com una bomba. No es veu en un titular curt. Però mata igual, o pitjor. I la responsabilitat és política. No es pot limitar a fer crides a l’alto el foc. Cal aixecar el setge. Cal imposar sancions. Cal suspendre tota relació amb l’agressor fins que cessi el càstig a la població civil.

Els pobles no poden callar quan els seus governs participen, activament o per omissió, en crims contra la humanitat. No podem acceptar la normalització d’un extermini. No podem permetre que la fam esdevingui una eina militar del segle XXI. I no podem tolerar que les institucions internacionals emetin informes d’alarma sense que cap actor polític n’assumeixi responsabilitats concretes.

Permetrem que Gaza es mori amb el segell de les Nacions Unides estampat en el seu certificat de defunció?

Gaza ens interpel·la. No com una tragèdia llunyana, sinó com un mirall de la nostra pròpia decadència moral. La humanitat fracassa quan permet que la fam es converteixi en una arma. I fracassa doblement quan, davant d’això, es limita a mirar cap a una altra banda.

Cridem alt i clar. La fam a Gaza és una pistola de guerra, i qui no la denuncia, l’apunta.