80 anys del final del nazisme, y una mirada des de Catalunya i Espanya als 100 dies de Donald Trump.

 Reflexions sobre la memòria històrica, la vigència del feixisme i la geopolítica contemporània

Del 1945 al 2025. La memòria com a trinxera

Fa vuit dècades que les forces aliades derrotaren el règim nazi a Alemanya. El 8 de maig de 1945, amb la rendició incondicional del Tercer Reich, s’aturava —en part— la barbàrie feixista que havia devastat Europa. Però la llavor del totalitarisme, del supremacisme i del racisme institucionalitzat no va desaparèixer, es va transformar, es va ocultar, es va mimetitzar dins els nous poders estatals i els aparells de la guerra freda. L'Holocaust i la Segona Guerra Mundial van significar una ruptura civilitzatòria i, a partir d’aleshores, Europa va intentar construir-se sobre els pilars de la pau, la democràcia i els drets humans.

A l’Estat espanyol, la fi del nazisme no va significar el final del franquisme. Mentre Europa reconstruïa els seus fonaments democràtics, Espanya vivia sota una dictadura que compartia amb el nazisme trets ideològics essencials, el nacionalcatolicisme, la repressió política i cultural, el racisme estructural i l’aniquilació de la dissidència. El franquisme no només va sobreviure a la derrota del nazisme, va ser tolerat per les potències occidentals en nom de l’anticomunisme i l’estabilitat geoestratègica.

Tanmateix, 80 anys després, el món torna a veure com discursos d’odi, supremacisme i autoritarisme es normalitzen als parlaments i mitjans. La memòria històrica s’esvaeix, la banalització del feixisme avança, i el consens antifeixista es dilueix, fins i tot a l’Estat espanyol, on mai no s’ha fet una veritable depuració del franquisme.

Aquesta paradoxa històrica ens obliga, com a catalans i com a espanyols, a reflexionar críticament sobre el significat del feixisme avui, a 80 anys de la seva derrota formal i als 100 dies d’un retorn inquietant: el de Donald Trump a la presidència dels EUA.

Els 100 primers dies de Trump. Un cop d’estat per les urnes. 100 dies de guerra cultural, repressió i ingerència

Després d’un primer mandat marcat pel negacionisme climàtic, el supremacisme blanc, la persecució migratòria i el menyspreu a les institucions, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca l’any 2025 s’ha caracteritzat per un redoblament de l’agressivitat política i internacional.

El retorn de Donald Trump al poder, amb un segon mandat iniciat el gener de 2025, representa una nova fase en la deriva autoritària global. Els seus primers 100 dies han estat marcats per la consolidació d’un projecte ultraconservador, populista i revengista, amb mesures que han trencat els equilibris institucionals dels EUA i han tensionat l’escena internacional.

En aquests primers 100 dies, Trump ha inclòs a la seva agenda:

• Eliminat programes d’ajuda internacional centrats en drets humans.
• Aprofundit la ruptura amb organismes multilaterals com l’ONU i la UNESCO.
• Encoratjat governs autoritaris, com els d'Orban (Hongria) o Netanyahu (Israel), en les seves polítiques repressives.
• Tornat a una retòrica de “l’Amèrica primer” amb tints clarament bel·licistes i nativistes.
• La desregulació ambiental accelerada, trencant compromisos internacionals contra el canvi climàtic.
• Una purga de funcionaris, jutges i càrrecs crítics amb la seva figura.
• La repressió contra els moviments socials i les minories, amb discursos incendiaris i polítiques discriminatòries.
• El reforç de la indústria militar i les aliances amb règims autoritaris com l’Aràbia Saudita, Israel o l’Índia de Modi.

Tot plegat projecta una ombra d’autoritarisme sobre un món en crisi, en què l’exemple dels EUA serveix de legitimització per a altres projectes reaccionaris arreu del planeta.

Trump no governa només amb decrets, governa amb un relat. Un relat construït des del ressentiment, la por i l’enemic intern. Un relat que deshumanitza, que divideix, que promet grandesa nacional a canvi de submissió. Aquest relat connecta perfectament amb el que promogueren en el seu moment Mussolini, Hitler o Franco.

L’onada ultradretana. De Washington a Madrid, i de Brussel·les a Barcelona

El retorn de Trump s’insereix en un context global d’auge de l’extrema dreta. A Catalunya i a l’Estat espanyol, l’aparició de formacions com VOX, la radicalització del PP i els discursos mediàtics que criminalitzen l’independentisme, el feminisme, l’ecologisme o l’antifeixisme han normalitzat la intolerància.

A l’Estat espanyol, el 2023-2025 ha vist un auge sense precedents de l’extrema dreta. Vox s’ha consolidat com a força estatal amb influència clara en governs autonòmics i pactes municipals, mentre que el Partit Popular ha assumit part de la seva agenda. La recent Llei de Memòria Democràtica és atacada frontalment, i la censura cultural i educativa s’estén com una taca d’oli a través de conselleries governades per la dreta extrema.

Les eleccions generals de 2023 a Espanya i les europees de 2024 han consolidat una tendència, una part important de la població vota opció autoritària com a reacció als canvis socials i econòmics, empesa per la por, la desafecció i la manipulació informativa.

A Catalunya, la situació és paradoxal. Malgrat que Vox i l’extrema dreta espanyolista tenen menys força que a altres territoris, hi ha un augment de discursos xenòfobs disfressats de “seguretat” o “cohesió social”, i el debat migratori ha entrat en la política institucional amb una virulència que recorda el populisme dretà europeu.

A Catalunya, l’extrema dreta ha trobat un nou nínxol amb partits que combinen nacionalisme espanyol, anticatalanisme i una agenda social ultraconservadora. A més, determinades plataformes digitals i influencers han contribuït a escampar discursos de l’odi, fent servir les xarxes com a cavall de Troia cultural.

A més, la repressió de l’independentisme i la manca d’un projecte democràtic espanyol de futur han generat desafecció i espai per a opcions antipolítiques i autoritàries. El perill, doncs, no només prové de la ultradreta explícita, sinó també de l’autoritarisme sistèmic.

Les eleccions recents a Italia, els Països Baixos, Finlàndia i Alemanya han evidenciat l’ascens de l’extrema dreta a Europa. A França, Le Pen podria assolir la presidència el 2027. A Polònia i Hongria, els valors il·liberals són norma.

Aquest creixement es fonamenta en el control mediàtic, la criminalització de la dissidència, la por a la immigració i el descrèdit de la democràcia liberal. L’extrema dreta ja no porta camisa blava o braç alçat, vesteix corbata i defensa la "llibertat d’expressió" per justificar discursos d’odi.

Mentrestant, les forces progressistes europees no han sabut respondre amb fermesa ni amb una alternativa clara. Les polítiques d’austeritat, la complicitat amb l’OTAN i la crisi climàtica gestionada des de la lògica del capital han deixat orfes milions de ciutadans.

A escala europea, les victòries o bons resultats de partits d’extrema dreta a França (Le Pen), Itàlia (Meloni), Alemanya (AfD) i altres països de l’Est han creat una geometria política preocupant. L’antifeixisme institucional es debilita mentre els discursos de “llei i ordre” i “identitat nacional” guanyen legitimitat.

La complicitat dels Estats Units. Una democràcia en crisi

Els EUA, lluny de ser un bastió de la democràcia, han estat sovint promotors de règims autoritaris arreu del món. Trump, en particular, ha redefinit la relació exterior del país en clau d’interessos corporatius i personalistes. L’aliança amb el petroli, les armes i el capital financer marca la seva política exterior.

En aquests 100 dies de segon mandat, Trump ha:

• Retirat el suport a l’ONU en diversos àmbits.
• Intensificat la pressió contra governs progressistes de l’Amèrica Llatina, com Colòmbia, Xile o Bolívia.
• Donat carta blanca a l’expansionisme israelià a Palestina.
• Provocat tensions amb la Xina i Rússia, tot i mantenir contactes opacs amb oligarquies i lobbies transnacionals.

La ingerència dels EUA al món —i especialment a Europa i la Mediterrània— passa també per la promoció de think tanks, finançament a mitjans afins i la infiltració en l’àmbit judicial i tecnològic. Catalunya no és immune a això, els conflictes de lawfare, l’estratègia repressiva contra el moviment independentista i la vinculació d’alguns aparells de l’Estat amb agències d’intel·ligència estrangeres en són un indici.

El perill de la banalització. Democràcia o Barbàrie

Una de les grans lliçons del nazisme és la importància de la memòria i la resistència. Però avui, 80 anys després, aquesta memòria es veu erosionada per una banalització perillosa, comparacions fora de lloc, trivialització del feixisme i ús electoralista del passat. A l’Estat espanyol, la Llei de Memòria Democràtica és constantment atacada per sectors conservadors que neguen el caràcter criminal del franquisme.

Mentrestant, la societat viu una despolitització accelerada, alimentada pel cansament, la precarietat i la propaganda. Sense memòria activa, sense pedagogia crítica, la democràcia esdevé una carcassa buida, susceptible de ser ocupada per projectes autoritaris.

Catalunya i l’antifeixisme. Reptes per una Esquerra Transformadora

Catalunya té una llarga tradició de resistència al feixisme, des de la guerra civil fins a l’antifranquisme, passant pels moviments socials contemporanis. Però l’actual fragmentació política, l’erosió dels valors republicans i la crisi de representació deixen espai per a discursos identitaris excloents.

Cal una resposta democràtica i popular al creixement de l’extrema dreta:

• Recuperar l’espai públic com a lloc de participació i no de confrontació.
• Enfortir els vincles comunitaris, amb una agenda basada en la justícia social, els drets humans i la defensa del territori.
• Combatre el feixisme cultural, als mitjans, a les xarxes, a les escoles.
• Establir aliances internacionals amb moviments progressistes i democràtics que lluiten contra el trumpisme global.

Des de Catalunya, és possible articular una resposta republicana, feminista, antifeixista i ecologista que serveixi d’exemple en un món que sembla retrocedir cap a les tenebres del segle XX.

Conclusions. 80 anys després, el futur és responsabilitat nostra i cal  combatre el feixisme avui

Des de Catalunya, és urgent construir una resistència democràtica i antifeixista que superi la nostàlgia i el tacticisme. Cal una aliança de les forces socials, sindicals, culturals i polítiques compromeses amb la memòria històrica, els drets socials i la sobirania popular.

A 80 anys del final del nazisme, els fantasmes del passat tornen a caminar per Europa i el món. Però ara ho fan disfressats de demòcrates, de patriotes i fins i tot de defensors de la llibertat. Davant d’aquest perill, no n’hi ha prou amb la denúncia moral, cal una resposta política, social i cultural valenta, que defensi el dret a una vida digna i lliure per a totes les persones.

Sobretot, cal no oblidar que el feixisme no sorgeix del no-res, és fruit del fracàs de la democràcia i del capitalisme salvatge. I només el poble organitzat el podrà derrotar.

La coincidència simbòlica entre els 80 anys del final del nazisme i els 100 dies de Donald Trump ens obliga a escollir, repetir la història o aprendre’n. El feixisme no torna com abans, torna amb noves formes, nous canals, nous rostres. Però el fons és el mateix, odi, desigualtat, autoritarisme i extermini simbòlic o real de l’altre.

Només una ciutadania crítica, mobilitzada i solidària pot frenar aquesta onada. Catalunya, Espanya, Europa i el món tenen encara l’oportunitat de redreçar el rumb. Però cal fer-ho ara. Demà pot ser massa tard.