37,5 hores. Una proposta malbaratada per la manca de diàleg

El Consell de Ministres va aprovar el passat 6 de maig una mesura que, a priori, podia haver significat un pas endavant en la lluita per la conciliació laboral i la millora de les condicions de vida de la classe treballadora. La reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals sense reducció salarial. Tanmateix, la proposta ha topat amb una barrera que es repeteix massa sovint en la política espanyola. La manca de diàleg real i efectiu amb les parts implicades.

Aquest debat, que hauria de girar al voltant de com millorar l’organització del temps de treball en una societat que pretén avançar cap al benestar, s’ha convertit en un camp de batalla estèril. Ni la patronal –representada per la CEOE, Cepyme, Foment del Treball i Cecot– ni el Ministeri de Treball, encapçalat per Yolanda Díaz, han mostrat voluntat d’escoltar, negociar o cedir. Les declaracions creuades i les posicions rígides han convertit el debat en una mera confrontació simbòlica sense voluntat transformadora.

Les patronals s’hi oposen frontalment, tot acusant el govern de menystenir l’impacte econòmic de la mesura i de no haver comptat amb elles en el procés d’elaboració. Des del seu punt de vista, la proposta respon més a interessos electoralistes que a una voluntat de reforma estructural consensuada. Però el rebuig també prové d’un sector parlamentari ampli, PP, Vox i Junts per Catalunya que actuen com a corretja de transmissió de les exigències del gran capital, posant en dubte la legitimitat de la mesura i bloquejant-ne el debat parlamentari.

Ara bé, el problema de fons no és només l’oposició conservadora o empresarial. També cal assenyalar l’error estratègic del Ministeri de Treball, que no ha sabut construir les aliances socials i polítiques necessàries per dur a terme una reforma d’aquesta envergadura. La ministra Yolanda Díaz, tot i la seva trajectòria en favor dels drets laborals, ha comès en aquest cas un greu error al excloure del diàleg real a les organitzacions empresarials i, sobretot, no donar espai a les propostes dels grups parlamentaris que podrien haver actuat com a aliats crítics.

Una reforma laboral d’aquesta magnitud no pot ser imposada de dalt a baix. Cal que neixi del consens, del debat ampli i sincer, i de la corresponsabilitat entre els diferents actors socials i polítics. Sense aquest diàleg, la proposta queda exposada a la fragilitat institucional i, com estem veient, al bloqueig legislatiu.

La jornada de 37,5 hores podria ser un símbol de modernització i justícia social. Però sense diàleg, només serà una oportunitat perduda més en el camí cap a un mercat de treball més humà, equilibrat i just.