La injustícia de les togues.

Cada dia es fa més evident que una part de la justícia a l’Estat espanyol camina d’esquena a la ciutadania i a la voluntat democràtica expressada a les urnes. Les togues, que haurien de ser garants de l’equitat i de la imparcialitat, s’han convertit massa sovint en eines de poder que actuen com a contrapès reaccionari, frenant lleis, retorçant-ne el sentit o imposant criteris polítics sota l’aparença de neutralitat jurídica.

En tenim exemples recents i clamorosos. La Llei de l’Habitatge, aprovada pel Congrés dels Diputats amb l’objectiu de posar fre a l’especulació i protegir el dret a sostre, topa amb un mur judicial cada cop que es pretén aplicar amb rigor. Són massa habituals les sentències que acaben beneficiant grans fons d’inversió o entitats bancàries, mentre milers de famílies són desnonades sense alternativa habitacional.

On queda, doncs, el mandat constitucional de garantir un habitatge digne?

Un altre cas és la Llei d’Amnistia, fruit d’un acord polític i democràtic que, en lloc de ser aplicada amb normalitat institucional, es veu torpedinada per magistrats que actuen més com a activistes polítics que com a servidors públics. L’ús abusiu de les cautelars, les interpretacions restrictives i fins i tot la invenció de delictes “inexistents” posen en evidència que hi ha jutges que pretenen condicionar la vida política i mantenir obertes ferides socials que el legislador ja ha volgut cicatritzar.

I què dir dels grans casos de corrupció o dels litigis contra multinacionals?

Amb massa freqüència, la balança cau del costat del poder econòmic. Les causes s’allarguen fins a la prescripció, les diligències es dilaten quan afecten grans fortunes, i la impunitat esdevé la norma. En canvi, els ciutadans corrents pateixen la rapidesa implacable d’un sistema que no té contemplacions quan es tracta de multes, embargaments o petits delictes.

En aquest context, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan encarregat de vetllar per l’ètica i el funcionament correcte de la magistratura, es mostra incapaç —o potser desinteressat— d’actuar. Fa anys que viu en pròrroga, bloquejat per interessos partidistes, i això li resta tota autoritat moral per sancionar les males praxis i corregir desviacions greus dels seus membres. Mentrestant, els errors judicials continuen destruint vides, les resolucions arbitràries continuen marcant el destí de comunitats senceres, i la desconfiança de la societat envers la justícia no para de créixer.

La justícia hauria de ser la columna vertebral de qualsevol democràcia. Però quan es converteix en un espai corporatiu, opac i impermeable a la crítica social, deixa de complir la seva funció. No és admissible que un poder de l’Estat actuï per damunt del legislador ni que utilitzi la seva posició privilegiada per imposar una agenda ideològica.

La independència judicial no pot ser excusa per a la impunitat judicial.

Avui, més que mai, cal exigir transparència, renovació i rendició de comptes. Perquè sense justícia justa, sense togues al servei del poble i no dels poderosos, la democràcia esdevé una façana buida.