Fa cinquanta anys, l’Argentina despertava sota les botes. El cop d’estat del 24 de març de 1976 no va ser només una irrupció militar, sinó que va ser un projecte polític, econòmic i social planificat. Un cop cívic-militar que va comptar amb el suport de sectors empresarials, financers i mediàtics, amb l’objectiu clar de desarticular el moviment obrer i disciplinar tota una societat.
El règim va desplegar un sistema de terror organitzat
i més de 600 centres clandestins de detenció, tortura i extermini repartits
pel país. Espais com - Escuela de Mecánica de la Armada – (ESMA) es
van convertir en símbols de l’horror.
Es calcula que 30.000 persones van ser
desaparegudes. Joves, en la seva majoria, molts d’ells d’entre 15 i 25
anys. Estudiants, sindicalistes, militants polítics, treballadors, i no era
casualitat, sinó que es tractava de destruir el teixit combatiu de la classe
obrera, de sembrar la por per garantir la submissió laboral i social.
Sis províncies van quedar sota el control del Segon
Cos de l’Exèrcit, que actuava com un veritable govern paral·lel, amb
capacitat absoluta per detenir, torturar i assassinar sense cap mena de control
judicial. L’Estat es convertia així en el principal terrorista.
Els nens robats. Una ferida oberta
Un dels crims més cruels va ser l’apropiació
sistemàtica de nadons. Es calcula que uns 500 nens i nenes van ser robats
a mares detingudes desaparegudes. Molts d’ells van ser entregats a famílies
vinculades al règim o a sectors afins.
Gràcies a la lluita incansable de - les Abuelas de
Plaza de Mayo -, s’han pogut recuperar més de 130 identitats, però
encara avui, desenes d’homes i dones viuen sense saber qui són realment.
On són els cossos dels desapareguts?.
Molts van
ser llançats vius al mar en els anomenats “vols de la mort”.
Altres enterrats en fosses comunes, cremats o ocultats en llocs encara
desconeguts. L’absència és una forma de tortura que s’allarga en el temps i
ha no hi ha cos, no hi ha dol complet, no hi ha tancament.
El cop no es pot entendre sense el seu rerefons
econòmic. Va ser un atac directe contra els drets laborals, contra els
sindicats i contra qualsevol forma d’organització popular. L’objectiu era
clar, instaurar un model econòmic
favorable al gran capital, reduint salaris, eliminant drets i reprimint
qualsevol resistència. Empreses i sectors econòmics van col·laborar activament
amb la dictadura, facilitant llistes de treballadors “conflictius”
que posteriorment eren segrestats i desapareguts. El terrorisme d’Estat
es va convertir en una eina per garantir beneficis privats.
L’escut de les Ameriques. La
geopolítica i dominació
En el context de la Guerra Freda, l’Argentina
va ser concebuda com una peça clau dins l’estratègia continental dels Estats
Units. “L’escut de les Ameriques” no era altra cosa que un
dispositiu de control militar i ideològic per evitar qualsevol avanç de
moviments populars o d’esquerres i el resultat, es clar: dictadures
coordinades, repressió massiva i una generació sencera marcada per la por i
la desaparició.
Cinquanta anys després, la lluita continua.
Els judicis per delictes de lesa humanitat han permès condemnar molts
responsables, però la memòria no és només judicial, és política, social i
col·lectiva i les Madres de Plaza de Mayo continuen caminant, exigint
veritat i justícia. Cada dijous, cada nom, cada fotografia, és un acte de
resistència, perquè recordar no és només mirar enrere. És denunciar que aquell
terror no va ser un excés, sinó un projecte i és advertir que les estructures
de poder que el van fer possible, en molts casos, encara persisteixen.
50 anys després, l’Argentina no
oblida. Ni ha d’oblidar. Els 30.000 desapareguts no són una xifra, són vides
arrabassades, són històries interrompudes, són lluites que continuen i mentre
no se sàpiga on són tots els cossos, mentre hi hagi identitats robades, mentre
hi hagi impunitat, la democràcia seguirà tenint un deute.
Memòria, veritat i justícia.
Avui i
sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada