Crònica d’una dependència que persisteix i d’un clam que no s’apaga. OTAN NO, BASES FORA.

 El crit ressona des de fa dècades: “OTAN NO, bases fora!”. No és una consigna nova ni una nostàlgia dels anys vuitanta. És una ferida oberta en la memòria col·lectiva d’un país que, des de l’adhesió a l’OTAN el 1982, viu en una contradicció permanent entre sobirania proclamada i subordinació real.

L’Estat espanyol va entrar a l´Organització del Tractat de l´Atlàntic Nord (l’OTAN) sota el govern de la UCD, i es va convertir en el 16è membre de l'OTAN el 30 de maig del 1982, però fou amb el referèndum de 1986, impulsat pel govern de Felipe González, quan es va consolidar la permanència amb tres condicions: no integració en l’estructura militar integrada, prohibició d’armes nuclears i reducció progressiva de la presència militar nord-americana. Quaranta anys després, aquelles condicions són paper mullat, i Espanya es va incorporar a l’estructura militar integrada el 1999. L‘OTAN avui és plenament  en el territori espanyol, i la seva transparència sobre armament és nul·la i les bases nord-americanes no només no han desaparegut, sinó que han reforçat el seu paper estratègic.

A la Base Naval de Rota (Cadis), els destructors nord-americans del sistema Aegis formen part de l’escut antimíssils de l’OTAN. A la base aèria de Morón de la Frontera (Sevilla), opera una força de resposta ràpida dels Estats Units preparada per intervenir a l’Àfrica o al Pròxim Orient. Aquestes instal·lacions no són simples espais logístics. Són plataformes des d’on es projecten operacions militars que sovint no han estat debatudes ni aprovades per la ciutadania espanyola. La presència nord-americana, reforçada mitjançant convenis bilaterals amb Estats Units, situa l’Estat espanyol com a peça subordinada dins l’estratègia global de Washington.

Des de sectors de l’esquerra social i política es denuncia que aquestes bases converteixen el territori en objectiu potencial en cas d’escalada bèl·lica. A més, es qüestiona el model econòmic associat, dependència laboral local d’una activitat militar que no genera desenvolupament sostenible sinó precarietat i subordinació.

Les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq el 2003, les protestes contra la intervenció a Líbia o les actuals concentracions per la pau a Ucraïna i Palestina mostren un fil conductor: la majoria social rebutja la participació en guerres que percep com a alienes als seus interessos.

A ciutats com Girona, Barcelona o Madrid, col·lectius pacifistes i moviments socials continuen exigint la sortida de l’OTAN i el tancament de les bases. Argumenten que la despesa militar (en augment constant) es fa a costa de drets socials, habitatge, sanitat i educació. La crítica és clara. l’OTAN no és una estructura defensiva neutral, sinó una aliança militar al servei dels interessos estratègics dels Estats Units, amb una expansió cap a l’est que ha contribuït a tensions globals.

Defensa europea. Alternativa o nova militarització?

Davant la dependència estructural, emergeix un debat. Pot Europa articular una defensa pròpia desvinculada de l’hegemonia nord-americana?

La idea d’un exèrcit europeu, impulsada des de sectors de la Unió Europea, planteja una arquitectura militar autònoma. Però des d’una perspectiva d’esquerres, el debat no pot limitar-se a qui comanda les armes, sinó a quin model de seguretat es vol construir, una defensa europea podria significar sobirania estratègica, però també pot convertir-se en una simple duplicació de l’OTAN amb segell comunitari. La clau, segons els moviments pacifistes, seria vincular qualsevol estructura defensiva a una política exterior basada en la diplomàcia, la desescalada i la cooperació internacional, no en la cursa armamentista.

El crit “OTAN NO, bases fora” no és només una consigna antimilitarista. És una reivindicació de sobirania popular. Significa reclamar que les decisions sobre la Guerra i la Pau no siguin preses en despatxos llunyans ni condicionades per aliances asimètriques.

 En un context de rearmament europeu i tensions globals creixents, el debat sobre les bases de Rota i Morón torna amb força i la pregunta de fons és política i moral.

Pot un país que es declara compromès amb la Pau continuar allotjant infraestructures clau d’una potència militar global?

Des de les places fins als parlaments, la resposta continua dividint la societat. Però el clam persisteix, generació rere generació, com una memòria viva de resistència.

– OTAN NO, BASES FORA –

I SI ES POT