En un món que es proclama modern, interconnectat i democràtic, resulta paradoxal que la guerra continuï sent l’eina preferida de moltes potències per resoldre conflictes polítics, econòmics o geoestratègics. La diplomàcia que hauria de ser el mecanisme central de relació entre els pobles queda massa sovint relegada a un paper secundari, subordinada als interessos militars, als negocis armamentístics i a les lluites pel control dels recursos naturals.
Des d’una mirada crítica i
d’esquerres,
és inevitable denunciar aquesta deriva. La diplomàcia no és una feblesa.
La diplomàcia és, precisament, l’expressió més elevada de la política. El
diàleg entre pobles, la negociació, la recerca de solucions compartides.
Parlar, escoltar, negociar. Parlar encara més quan el conflicte sembla
impossible de resoldre. Aquesta ha estat sempre una de les consignes defensades
per l’espai polític de PODEMOS abans de qualsevol guerra, més
diplomàcia.
Els conflictes actuals mostren fins a quin punt la
diplomàcia ha estat abandonada. El GENOCIDI que pateix el poble palestí
a Gaza sota el govern de Benjamin Netanyahu, amb el suport
polític i militar dels Estats Units, és un dels exemples més dramàtics
de la incapacitat o de la falta de voluntat de la comunitat internacional per
imposar el diàleg i el respecte al dret internacional.
Al mateix temps, la guerra iniciada per Vladimir
Putin amb la invasió d’Ucraïna el 2022 continua devastant
ciutats, economies i vides humanes. Milions de persones desplaçades, milers
de morts i una Europa cada cop més militaritzada són el resultat d’un fracàs
colossal de la diplomàcia internacional.
En paral·lel, l’escalada de tensions amb Iran,
amb accions militars impulsades o avalades per Israel i els Estats
Units, mostra com els equilibris geopolítics poden portar el món a un nou
conflicte de dimensions imprevisibles.
El cinisme de les grans potències. En aquest escenari, resulta
especialment revelador observar els moviments de les grans potències. Líders
com Donald Trump i Vladimir Putin, que durant anys s’han
presentat com a adversaris en l’escena internacional, acaben coincidint en
interessos estratègics vinculats al control dels mercats energètics i del
petroli.
La guerra, en aquest sentit, deixa de ser
només un conflicte ideològic o territorial i es converteix en un instrument
econòmic. El petroli, el gas, les rutes comercials i la influència
geopolítica pesen més que les vides humanes. Els pobles pateixen les
conseqüències mentre les grans potències negocien el repartiment dels
beneficis.
Aquest és el gran drama del nostre temps mentre es
parla de seguretat, defensa i aliances militars, rarament es parla de la
seguretat real de la gent. La seguretat de poder viure sense bombes, sense fam,
sense exili forçat.
La diplomàcia com a alternativa real.
La diplomàcia activa, sincera i permanent podria haver evitat molts dels conflictes que avui sacsegen el món. Negociacions multilaterals reals, mediacions internacionals independents, Conferències de Pau amb participació de totes les parts implicades i amb garanties per als pobles afectats haurien pogut frenar moltes de les guerres actuals però això exigeix voluntat política, i exigeix que els governs posin la vida de les persones per davant dels interessos econòmics o militars. La diplomàcia no és només reunir-se en cimeres o fer declaracions solemnes. És construir ponts, reconèixer les legítimes aspiracions dels pobles, entendre les causes profundes dels conflictes i buscar solucions que no humiliïn ningú.
La història ha demostrat que cap guerra resol
realment els conflictes. Les guerres només generen noves guerres,
noves rancúnies i noves injustícies. Els morts no tornen, les ciutats
destruïdes triguen dècades a reconstruir-se i les ferides socials romanen
durant generacions i per això, des d’una perspectiva progressista i pacifista,
cal reivindicar amb força una idea tan senzilla com revolucionària que es la
diplomàcia ha de tornar a ser l’eina central de la política internacional.
Parlar, parlar i parlar i negociar fins a l’últim
moment. Buscar acords encara que siguin difícils i apostar per la mediació
internacional abans que per les armes perquè, al cap i a la fi, la humanitat
només té dues opcions: la diplomàcia o la barbàrie i davant d’aquesta
disjuntiva, la resposta hauria de ser clara i contundent
Diplomàcia SÍ. Guerra NO.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada