La detenció i posterior posada en llibertat de l’activista de PODEMOS, Serigne Mbayé i sis persones més a Madrid no pot ser llegida com un episodi puntual. És, en realitat, la punta visible d’un iceberg molt més profund, el racisme estructural que travessa les institucions de l’Estat.
Aquest tipus d’actuacions no són anomalies. Formen
part d’una dinàmica sostinguda en el temps en què determinats cossos -especialment
els racialitzats- són percebuts com a sospitosos per defecte. La
detenció d’activistes migrants, especialment aquells vinculats a moviments
socials o forces polítiques d’esquerres, respon també a una voluntat de
desactivació política.
Quan un migrant organitzat alça la veu, incomoda. Quan denuncia, molesta. I quan ho fa des d’una estructura política, es converteix en objectiu.
Ahir, a Madrid, la detenció i posterior posada en
llibertat de l’activista de PODEMOS, Serigne Mbayé i sis persones més no és un
fet aïllat, és en realitat, el reflex d’un sistema que continua criminalitzant
la pobresa, la migració i la dissidència política quan aquesta qüestiona els
privilegis establerts.
El racisme avui no es presenta només amb insults o
agressions evidents. És més subtil, més perillós, més estructural. Es troba en
les lleis, en les pràctiques policials, en els discursos polítics i en la
normalització mediàtica de la sospita permanent sobre determinats cossos. És el
racisme que permet que una persona negra sigui identificada pel seu color de
pell abans que pel seu comportament. És el racisme que converteix barris
sencers en espais sota vigilància.
Quan parlem del racisme dels partits de dreta, no
parlem només de declaracions incendiàries. Parlem d’una arquitectura política
basada en la por. Formacions com Vox o sectors del Partido Popular
han construït un relat en què la immigració és presentada com una amenaça: a la
seguretat, a la identitat, a l’economia. Però aquesta narrativa ignora
deliberadament una realitat incòmoda: sense la població migrant, molts sectors
econòmics col·lapsarien.
Qui cuida les persones grans? Qui
sosté el treball domèstic invisibilitzat? Qui treballa en la neteja, en
l’hostaleria precària, en el camp?
La resposta és clara i milers de persones migrants,
moltes d’elles sense papers, que sostenen amb el seu esforç una part essencial
del sistema de benestar que després se’ls nega.
La negativa sistemàtica a la regularització
d’estrangers no és només una decisió administrativa, és una forma de violència
estructural. Manté persones en una situació de vulnerabilitat extrema,
exposades a l’explotació laboral, sense drets plens, sense veu. És una eina de
control. És una manera de dir: “et necessitem, però no et reconeixem”, i
en aquest context, el racisme policial esdevé la cara visible d’aquest
engranatge. Les identificacions per perfil ètnic, les detencions arbitràries,
les actuacions desproporcionades no són errors puntuals: responen a una lògica.
La lògica de la sospita sobre el cos migrant. La lògica del control social
sobre els més febles.
El cas de Serigne Mbayé no és només el d’un activista
detingut. És el d’una veu incòmoda que denuncia aquestes injustícies. És el
d’una persona que ha posat nom i rostre a una lluita col·lectiva: la de milers
de migrants que exigeixen drets, dignitat i reconeixement.
I aquí rau la contradicció més gran del nostre temps:
una societat que es vol democràtica, però que tolera pràctiques
discriminatoris; que es declara garant dels drets humans, però que els
administra segons l’origen; que necessita la immigració, però la rebutja
políticament.
El racisme no és només una actitud individual. És una
estructura. I com a tal, només pot ser combatut amb polítiques valentes:
regularització, igualtat de drets, fi de les pràctiques policials
discriminatòries i un canvi radical en el discurs polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada