Des de la Guerra Civil a l’oligarquia financera de l’actual Banca, el Poder Econòmic i l’herència del franquisme.

Quan el cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 va destruir la República espanyola, no només hi havia generals conspiradors, sinó també hi havia banquers, grans empresaris i famílies financeres que veien en la República una amenaça als seus privilegis. Des del primer moment de la guerra, una part important de l’elit financera espanyola va donar suport econòmic, logístic i institucional al bàndol franquista, que finalment es convertiria en el règim de la dictadura de Francisco Franco i aquella aliança entre capital financer, grans empreses i poder polític autoritari no només va ajudar a guanyar la guerra, sinó que va definir l’estructura del poder econòmic a Espanya durant dècades. Moltes de les grans entitats bancàries actuals són hereves directes d’aquell sistema colpista.

Logo del Banco Hispano Amerciano del 1974 al 1982

Durant la guerra civil, les grans famílies financeres i bancàries van donar suport al bàndol franquista per por a les reformes socials republicanes, per la por a la reforma agrària, la por a la nacionalització d’indústries i per la defensa dels interessos de les grans fortunes. Entre les entitats que van mantenir i facilitar relacions amb el bàndol franquista hi havia bancs com el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya, el Banco Hispano Americano, el Banco Central i el Banco Urquijo i la Banca March. Aquestes entitats estaven vinculades a les grans famílies financeres de l’època com la família Ybarra, la família Urquijo, la família March i la família Oriol.

Un dels noms més coneguts és el de Juan March Ordinal, un dels grans financers del segle XX a Espanya. March va finançar directament el cop d’estat militar, aportant milions de pessetes per comprar armament i assegurar suport internacional al bàndol franquista, i de fet, diversos historiadors consideren que la contribució de March va ser clau per al triomf del cop militar. (dels March s'ha escrit un llibre " EL ULTIMO PIRATA DEL MEDITERRANEO", que relata la seva participació a la guerra civil i procedència de la seva fortuna).

Després de la victòria franquista del 1939, el règim va establir un sistema econòmic corporatiu en el qual la banca privada va gaudir d’una enorme protecció de l’Estat i durant la dictadura el sistema bancari estava altament regulat i els grans bancs tenien llicències limitades (protecció contra competència), mentre que la banca participava en grans conglomerats industrials.

Els grans bancs es van convertir en pilar del desenvolupament industrial franquista, participant en empreses d’Energia, Siderúrgia, Construcció i Telecomunicacions i els principals bancs durant el franquisme van ser, el Banco Santander, Banco Central, Banco Hispano Americano, Banca March, Banco de Bilbao, Banco de Vizcaya i el Banco Urquijo. Molts directius d’aquests bancs tenien relacions estretes amb el règim franquista i amb el sistema polític corporatiu de la dictadura.

Amb la mort de Francisco Franco el 1975 i l’inici de la Transició, el sistema bancari no va experimentar una ruptura profunda i “la nova democràcia” els va mantenir pràcticament intactes amb les seves estructures del poder financer, de les grans famílies bancàries i de els vincles entre banca i política. Durant els anys 80 i 90, amb la liberalització financera i l’entrada a la Comunitat Europea, es va produir una concentració bancària enorme.

Les fusions van crear els grans bancs actuals com el BBVA (fusió del Banco de Bilbao i Banco de Vizcaya), Banco Santander (absorció de múltiples entitats i entre elles el Banc Hispano Americà i el Banc Central) i CaixaBank (fruit de la transformació de La Caixa i absorció d’altres Caixes). Entre les figures més poderoses de la banca espanyola contemporània destaquen, Emilio Botín, Ana Patricia Botín, Francisco González Rodríguez i Isidro Fainé. Aquestes figures representen la continuïtat del poder financer en mans d’un nombre molt reduït de famílies i executius. 

El col·lapse de les Caixes d’Estalvi

Un dels episodis més importants de la història recent del sistema financer espanyol és la desaparició de la majoria de Caixes d’Estalvi. Les Caixes havien nascut al segle XIX amb una funció social per fomentar l’estalvi popular, finançar projectes locals i invertir en obra social i entre les més importants hi havia La Caixa, la Caja Madrid, la Caja Castilla-La Mancha, la CAM i Novacaixagalicia, però amb el temps, les Caixes van quedar fortament polititzades i els seus consells d’administració estaven integrats per polítics, sindicalistes, empresaris i representants institucionals. Un dels casos més escandalosos va ser el de Bankia, dirigida per l’exministre i exdirector del FMI, Rodrigo Rato.

L’any 2012, Bankia va haver de ser rescatada amb més de 22.424 milions d’euros de diners públics. Altres directius implicats en escàndols van ser en Miguel Blesa (Caja Madrid) i en José Luis Olivas (Bancaja). Aquestes entitats havien estat implicades en la bombolla immobiliària, amb préstecs irresponsables i amb una gran especulació financera i ens van portar a una gran crisi financera del 2008 va demostrar la fragilitat del sistema bancari espanyol.

Entre 2009 i 2014, l’Estat espanyol va destinar més de 64.000 milions d’euros públics al rescat bancari, però la paradoxa és que els bancs van ser rescatats amb diners públics però el control públic del sistema financer no es va reforçar i moltes entitats rescatades van acabar integrades en grans bancs privats, que avui guanyen i han guanyat grans beneficis i fins ara sense tornar els diners prestats per l'Estat, sent com sempre que les pèrdues són socialitzades a càrrec de l'erri públic i els beneficis repartits per als propietaris.

* Segons dades recents del FROB els diners recuperats fins ara, son 6.922 milions d'euros i això representa aproximadament l'11,8% dels diners públics injectats directament en bancs. La recuperació prové principalment de la venda de bancs intervinguts, de la devolució d'ajudes financeres i dels dividends i participacions (com la participació pública a CaixaBank després de l'absorció de Bankia).

Avui el sistema financer espanyol està dominat per molt poques entitats, el Banco Santander, el BBVA, CaixaBank i el Banco Sabadell. Aquestes quatre entitats concentren la major part del crèdit, l’estalvi i les hipoteques del país i aquesta concentració genera diversos problemes per ser menys la competència, amb més poder financer i enys control democràtic

La necessitat d’un gran Banc Públic

Davant aquesta situació, cada vegada més economistes i sectors socials proposem la creació d’un gran Banc Públic Estatal. Un model que existeix en diversos països europeus i amb uns objectius clars d’un banc públic que podrien Finançar els Serveis Públics (crèdit per a sanitat, educació i infraestructures), Donar suport a l’economia productiva especialment a pimes, cooperatives i economia social, i evitar l’exclusió financera per garantint serveis bancaris bàsics a tota la ciutadania i Canalitzar l’estalvi cap a projectes socials com l’Habitatge Públic, Transició Energètica o Desenvolupament Local.

Amb aquesta nova Banca Publica, es podria recuperar la banca com a servei públic i a que la crisi financera i la desaparició de les Caixes han obert un debat que abans semblava impossible però que per a molts sectors socials, la resposta és clara. Quan els bancs tenen beneficis, aquests es privatitzen.
Quan tenen pèrdues, les assumeix la ciutadania.

 La història de la banca espanyola no es pot separar de la història política del país, que des del suport d’una part de l’elit financera al cop d’estat de 1936 fins al rescat bancari del segle XXI, existeix una continuïtat de poder econòmic concentrat en molt poques mans i per això, el debat sobre la creació d’un gran Banc Públic Estatal no és només una qüestió econòmica, sinó que és, sobretot, una qüestió de democràcia i sobirania econòmica.