La llarga ombra del franquisme en les institucions de l’Estat.

A punt de fer vuitanta set anys, després de la fi de la Guerra Civil espanyola ( 1 d'abril de 1939) i gairebé cinquanta anys després de la mort del dictador Francisco Franco (20 de novembre de 1975), la societat espanyola continua arrossegant una realitat que sovint s’intenta ignorar o minimitzar amb la persistència d’estructures de poder que tenen l’origen en el bàndol vencedor de la guerra, el règim franquista.

La dictadura no només va ser un sistema polític autoritari, també va construir una xarxa de poder que va integrar sectors dels Militars, Poder Judicial, Policials, Econòmics i Empresarials. Aquella arquitectura institucional i social va consolidar privilegis, carreres professionals i fortunes que en molts casos han arribat fins als nostres dies a través de Famílies, Xarxes Corporatives i Tradicions Ideològiques.

Amb la mort de Franco el 1975, l’Estat espanyol va iniciar un procés de transició política que culminaria amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 (6 de desembre de 1978), i aquell procés va permetre l’arribada de les llibertats democràtiques i la legalització de Partits Polítics i Sindicats, però també es va construir sobre un pacte implícit i evitar una ruptura profunda amb les estructures de l’antic règim.

A diferència del que va passar en altres països europeus després de dictadures o règims autoritaris, a Espanya no es va produir una depuració real dels aparells de l’Estat, molts Funcionaris, Jutges, Militars o comandaments Policials formats durant el franquisme van continuar ocupant posicions clau dins de les institucions, i encara avui, el debat sobre el funcionament d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que reflecteix tensions profundes sobre el paper del Poder Judicial i la seva orientació ideològica i amb la dificultat recurrent per renovar aquest organisme i amb conflictes entre blocs polítics mostren fins a quin punt la judicatura espanyola continua sent un espai de gran poder corporatiu.

En l’àmbit de la seguretat de l’Estat, cossos històrics com la Guàrdia Civil o la Policia Nacional també han viscut processos d’adaptació a la democràcia, però mantenen una cultura institucional fortament marcada per la seva història i de la mateixa manera determinats sectors de l’Exèrcit Espanyol han protagonitzat polèmiques en els darrers anys amb manifestos o declaracions que revelen la persistència d’una visió ultraconservadora de la política i de la història.

En el terreny polític, la dreta espanyola actual, representada principalment pel Partit Popular i reforçada en els darrers anys per l’ascens de l’extrema dreta de Vox, sovint ha mostrat una gran incomoditat davant el debat sobre la Memòria Històrica. En molts casos s’ha intentat presentar la revisió del passat com una voluntat de “reobrir ferides”, quan en realitat es tracta d’afrontar un deute pendent amb la història i amb les víctimes de la repressió.

El poder econòmic tampoc ha estat aliè a aquesta continuïtat històrica. Moltes grans empreses i grups financers que avui dominen sectors clau de l’economia espanyola -energia, infraestructures, banca o construcció- es van consolidar durant la dictadura gràcies a concessions, monopolis o contractes públics vinculats al règim i amb aquestes relacions entre poder polític i poder econòmic han generat una estructura d’influència que sovint es manifesta en fenòmens com les portes giratòries entre governs i consells d’administració a així, antics ministres o alts càrrecs acaben ocupant llocs destacats en grans empreses, reforçant una cultura política on les elits econòmiques i institucionals es retroalimenten.

En els darrers anys, algunes iniciatives institucionals han intentat abordar aquesta herència. La llei de Memòria Històrica, la retirada de símbols franquistes o la transformació del Valle de los Caídos (amb l'avui Valle de Cuelgamuros) en un Espai de Memòria han obert un debat necessari sobre el passat, però tanmateix, aquests passos encara són insuficients davant la magnitud del llegat històric de la dictadura.

Espanya continua sent un dels països europeus amb més fosses comunes de desapareguts de la Guerra Civil i la repressió posterior, i encara milers de famílies continuen buscant els seus morts, reclamant veritat, justícia i reparació, però la qüestió no és viure ancorats en el passat, sinó entendre que una democràcia madura necessita mirar la seva història amb honestedat. Sense aquest exercici crític, les estructures de poder heretades poden continuar condicionant el funcionament real de les institucions i per això, el debat sobre la continuïtat de les elits procedents del franquisme no és només una discussió històrica, és sobretot, una reflexió sobre la qualitat democràtica de l’Estat i sobre la necessitat de construir institucions més transparents, més plurals i més compromeses amb els valors democràtics.

La història desapareix amb el pas del temps si no es revisa críticament i mentre no es faci aquest exercici col·lectiu de memòria i responsabilitat, la llarga ombra del franquisme continuarà projectant-se sobre la democràcia espanyola.