Les converses del Pla de Pau a Colòmbia. Memòria d’una guerra.

Durant més de mig segle, la guerra interna de Colòmbia ha sigut una de les més llargues i doloroses d’Amèrica Llatina. El conflicte armat, iniciat formalment el 1964, va implicar l’Estat colombià, les guerrilles marxistes com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC-EP), la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), diversos grups paramilitars i actors vinculats al narcotràfic. Aquesta guerra ha deixat centenars de milers de morts i milions de desplaçats, amb la població civil com a principal víctima, però, després de dècades de combats, massacres i persecucions polítiques, la idea de la pau ha tornar a obrir-se camí. 

Els intents de negociació no van començar al segle XXI. Ja a finals dels anys noranta, el president Andrés Pastrana va intentar negociar amb les FARC entre 1998 i 2002. Les converses es van celebrar a la zona desmilitaritzada de San Vicente del Caguán, al departament del Caquetá. Aquell procés, però, va fracassar. El govern acusava la guerrilla d’aprofitar el territori per reforçar-se militarment, mentre les FARC denunciaven que l’Estat continuava la guerra de manera encoberta, i finalment, el 2002, les negociacions es van trencar i el país va entrar en una nova etapa de guerra total. Aquella ruptura va facilitar l’ascens polític d’un home que marcaria profundament la història del conflicte, l’ex-president Álvaro Uribe Vélez.

Álvaro Uribe va arribar al poder amb un discurs de “seguretat democràtica”, que es basava en la derrota militar de les guerrilles. Durant el seu mandat del 2002 al 2010, l’exèrcit va intensificar les operacions militars, però també van aparèixer greus denúncies de violacions dels drets humans, com els anomenats “falsos positius”, civils assassinats per militars i presentats com a guerrillers morts en combat, però per a molts sectors socials i de l’esquerra llatinoamericana, aquell període va representar la consolidació d’una aliança entre poder militar, elits econòmiques i paramilitarisme.

El gran gir de les converses modernes de pau va arribar amb el govern del president Juan Manuel Santos tot haver estat ministre de Defensa d’Uribe, Santos va iniciar una estratègia diferent i va negociar el final del conflicte. Les primeres reunions secretes es van celebrar el 2011 prop de la frontera amb Veneçuela. Posteriorment, les converses es van traslladar a la Havana (Cuba), i les La negociacions varen  tenir suport internacional de, Cuba, Noruega, Xile i Veneçuela. Aquesta arquitectura diplomàtica era clau i va permetre generar confiança entre dos enemics que s’havien combatut durant mes de cinquanta anys.

Els interlocutors de la negociació per part del Govern colombià entre altres hi havia com representants destacats, Humberto de la Calle, com cap de l'equip negociador del Govern amb les FARC-EP.  Sergio Jaramillo, i Frank Pearl, com Alts Comissionats per a la Pau de Colòmbia, mentre que per part ee la Guerrilla de les FARC, els principals negociadors eren dirigents històrics com, Rodrigo Londoño (conegut per Timochenko), comandant en cap de l'Estat Major de les extintes Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble (FARC-EP), i actual  president del partit polític Força Alternativa Revolucionària (actualment anomenat Comunes), Jesús Santrich, conegut per l'àlie de Jesús, va ser un guerriller i polític colombià, també va ser cap de les FARC-EP, de les seves dissidències Segona Marquetalia i integrant de la Cambra de Representants de Colòmbia amb el partit Comunes i Iván Márquez, comandant de la Segona Marquetalia particip en política amb el partit Comunes i retornat a la guerrilla amb les Disidencias de les FARC-E., tots ells antics comandants guerrillers que portaven dècades en la lluita armada.

L’acord històric de 2016

Després de quatre anys de negociacions, el 24 d’agost de 2016 es va anunciar l’acord final de pau a l’Havana i el 26 de setembre de 2016, es va signar solemnement a Cartagena de Indias amb els punts principals sobre la Reforma rural i redistribució de terres, la Participació política de l’antiga guerrilla, la Fi de les hostilitats i desarmament, la Substitució dels cultius de coca i un Sistema de veritat, justícia i reparació. Aquest sistema va donar lloc a la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), encarregada d’investigar crims de guerra comesos per guerrilles, paramilitars i també per l’exèrcit.

El conflicte colombià havia deixat una ferida profunda. Entre 1958 i 2012, més de 218.000 persones van morir, dels quals un  81% eren civils i milions de persones van ser desplaçades de les seves terres. A les morts de combatents s’hi afegien els líders sindicals assassinats, els activistes socials perseguits i les comunitats indígenes i Afrodescendents atacades.

Després de l’acord de pau, un nou drama va aparèixer. L’assassinat sistemàtic de líders socials en zones rurals on la guerrilla s’havia retirat. Investigacions acadèmiques mostren que aquestes morts van augmentar després de 2016, especialment entre dirigents comunitaris i defensors de drets humans en moltes de les zones rurals que ja havien patit especialment el conflicte siguem els Departaments més afectats els de Caquetá, Putumayo, Guaviare, Meta, Nariño i el Chocó. En ciutats i municipis varen esdevenir escenaris de combats, segrestos, massacres i operacions militars.

Una de les grans polèmiques del procés de pau va ser l’oposició frontal de l’expresident Álvaro Uribe Vélez. Uribe va denunciar els acords com una “rendició davant el terrorisme”. Però els sectors socials i progressistes van respondre amb una altra lectura - Uribe representava l’oligarquia agrària, les estructures militars i els interessos vinculats al narcotràfic i al paramilitarisme que s’havien beneficiat durant anys de la guerra-, i la seva oposició va contribuir a la derrota del referèndum de pau del 2 d’octubre de 2016, que va rebutjar l’acord per un marge mínim. Posteriorment el govern va renegociar el text i el Congrés el va aprovar pro la pau avui es una pau incompleta tot el desarmament de les FARC el 2017, el conflicte no va desaparèixer del tot i alguns factors que han mantingut la violència com les dissidències guerrilleres, el narcotràfic, els paramilitars i els assassinat de líders socials. El conflicte colombià ha provocat més de 450.000 morts en sis dècades, segons estimacions recents. 

Fins avui amb el govern progressista de Gustavo Petro les perspectives de futur ha intentat impulsar una nova estratègia anomenada “Pau Total”, negociant també amb altres grups armats. La gran pregunta del futur és si Colòmbia serà capaç de transformar el model agrari, de reduir la desigualtat rural, de protegir els líders socials i de trencar el poder del narcotràfic que sense aquestes transformacions estructurals, molts analistes d’esquerres adverteixen que la pau pot quedar reduïda a un simple silenci d’armes.

El procés de pau colombià no ha sigut només una negociació entre guerrilla i govern, sinó que es també una lluita contra un sistema internacional que durant dècades havia tolerat la guerra com a instrument de control territorial, econòmic i geopolític. 

La història d’aquest procés ens deixa una lliçó profunda en que la pau no es construeix només amb signatures diplomàtiques, sinó amb:

 justícia social, reforma agrària i democràcia real.