Les tres cares de l’extrema dreta en un mateix mirall.

 Hi ha moments en la història en què la política deixa de presentar-se amb una sola cara, es transforma, i es vesteix amb llenguatges diferents, adoptan tons aparentment moderats o gestos de confrontació oberta, però rere la superfície pot acabar compartint una mateixa direcció estratègica i des d'una mirada crítica d'esquerres, hi ha qui interpreta que una part de la dreta espanyola actual es presenta amb tres rostres diferents: 

Alberto Núñez Feijóo, Santiago Abascal i Isabel Díaz Ayuso. 

Per alguns representen sensibilitats diverses, per altres, tres velocitats d’un mateix projecte. Una versió més institucional, una altra més agressiva i una tercera més mediàtica i combativa, però la crítica que emergeix des dels sectors progressistes i transformadors sosté que, darrere dels matisos, hi ha una agenda compartida, amb una reducció del paper públic, concentració de poder econòmic, debilitament de drets socials conquistats durant dècades i construcció d’un relat basat en la confrontació permanent.

La història espanyola ens ha ensenyat que les desigualtats no apareixen de cop, arriben lentament. Primer es qüestiona la necessitat de reforçar els serveis públics, després es presenta la privatització com a eficient i més tard es converteixen els drets en privilegis i els problemes socials en culpabilitats individuals i quan la Sanitat Pública es debilita, quan l’Habitatge es converteix en una mercaderia inaccessible o quan el Treball perd estabilitat i drets, els grans poders econòmics rarament són els perjudicats.

També hi ha una altra característica d’aquest temps i es la política de la por. La por a l'altre, la por al diferent, la por a la Immigració, la por als Moviments Socials, la por a qualsevol transformació que qüestioni estructures de poder històriques. La por és una eina antiga i quan una societat té por, deixa de mirar cap amunt, cap als qui acumulen riquesa i influència, i comença a mirar lateralment, buscant enemics entre els seus iguals, però els grans avenços socials mai van néixer de la por, van néixer de la unió.

El sufragi universal, els Drets Laborals, les Pensions Públiques, la Sanitat, l'Educació Pública, la jornada de vuit hores o les llibertats democràtiques van arribar perquè moltes persones diferents van entendre que soles eren febles, però juntes podien transformar la realitat.

La paraula "barbàrie" pot semblar excessiva, però la barbàrie no sempre arriba amb uniformes o discursos grandiloqüents, a vegades arriba en forma de normalització de la desigualtat, d'insensibilitat davant la pobresa o de la idea que alguns drets són prescindibles, tambè arriba quan es deixa de considerar la societat com un projecte compartit i es converteix en una competició entre individus i per això, des d’una opinió situada clarament a l’esquerra, la resposta no hauria de ser només electoral, sinó que hauria de ser social i col·lectiva.

Els Sindicats, Moviments Veïnals, Entitats Culturals, Associacions, Joves, Pensionistes, Treballadors i Treballadores junts amb una ciutadania activa capaç de recordar que la democràcia no consisteix només a votar cada quatre anys, sinó a construir comunitat cada dia.

Davant dels discursos que divideixen, hi ha una altra possibilitat, la de la solidaritat i davant de l'individualisme, la de la fraternitat, i davant de qualsevol temptació autoritària, una idea senzilla però poderosa:

Els drets que avui semblen garantits, però van ser conquestes d'ahir, i només continuaran existint si la societat decideix defensar-los.