Una trobada amb l’amistat dels anys viscuts a La Salle de Girona

Hi ha trobades que van molt més enllà d’un dinar o d’una reunió d’amics. Són cites amb la nostra pròpia història, amb els records d’una adolescència i joventut que el pas del temps ha convertit en un tresor compartit i així són les trobades anuals dels antics alumnes del col·legi La Salle de Girona, una tradició que ens permet retrobar-nos, any rere any, amb aquells companys amb qui vam compartir pupitres, classes, jocs, il·lusions i una part fonamental de les nostres vides. 

Ahir, 23 d’octubre, ens vam tornar a reunir i com passa cada any, les converses van començar amb les preguntes inevitables:

com estàs?, com et trobes?, com portes la jubilació?.

Parlem de la salut, de la família, dels fills i dels nets, de com ens tracta la vida després de tants anys de feina. També recordem amb emoció aquells companys que ja no són entre nosaltres, però que continuen presents en la nostra memòria. Perquè, quan ens reunim, els absents també hi tenen un lloc. Els seus noms, les seves anècdotes i els moments viscuts plegats tornen a formar part de la conversa.

Però el més entranyable d’aquestes trobades és que, gairebé sense adonar-nos-en, deixem de ser jubilats amb una llarga trajectòria al darrere i tornem a ser aquells nois que compartien aula als passadissos de La Salle entre els anys 50 i 60.

Dels primers anys, del parvulari al pati de l’escola

Molts de nosaltres vam començar el nostre recorregut escolar al parvulari, sota l’atenta mirada del germà Tomàs. D’aquells primers anys potser en conservem records fragmentats, imatges difuses i sensacions que el temps ha anat suavitzant. Tanmateix, constitueixen l’inici d’una etapa que ens va marcar profundament.

Després van arribar les classes, les lliçons, els deures, les amistats i, sobretot, les estones del pati. Per a molts, l’esport va ser una part essencial d’aquella vida escolar. El futbol ocupava un lloc destacat, i el germà Guillermo és un dels noms que molts recordem quan parlem d’aquells anys.

El pati es convertia en un petit camp de batalla esportiu, on apreníem a competir, a treballar en equip, a guanyar i a perdre, les discussions per una jugada, els gols celebrats, les rivalitats entre equips i les bromes entre companys formen part d’aquell univers de vivències que avui, explicades de nou, ens fan somriure i cadascú conserva les seves pròpies històries, però hi ha una cosa que ens uneix: tots vam formar part d’aquella mateixa comunitat escolar.

Els germans i els professors que ens van deixar empremta

Quan els antics alumnes de La Salle ens posem a recordar, inevitablement apareixen els noms d’aquells germans i professors que van formar part de la nostra educació.

El germà Tomàs, el germà Guillermo, el germà Lluís, el germà Ramon i el germà Procurador són alguns dels referents que tornen a sortir en les nostres converses, i com oblidar el germà que anomenàvem familiarment «el germà Bombeta», un sobrenom que ha sobreviscut al pas dels anys i que, quan apareix en una conversa, ens retorna a aquella època amb una familiaritat extraordinària.

També recordem els professors que ens van acompanyar en el nostre aprenentatge com els senyors Angelats, Matilla, en Vazquez i Lluís Comamala, així com els germans Garcia, entre d’altres. Cadascun tenia el seu caràcter, la seva manera d’ensenyar i les seves particularitats. D’alguns recordem les lliçons, d’altres, les anècdotes, les expressions, les exigències o les situacions que aleshores ens podien semblar quotidianes, però que avui han adquirit un valor especial.

Amb els anys, aquells mestres deixen de ser únicament els adults que teníem al davant de la classe, i es converteixen en personatges de la nostra història personal, figures que ens ajuden a reconstruir una etapa de la vida que, malgrat el temps transcorregut, continua molt viva.

I les històries que no apareixen als llibres

El més interessant d’aquestes trobades és que no necessitem cap document ni cap llibre d’història per començar a recordar, i n’hi ha prou que algú esmenti un nom, una anècdota o una situació viscuda perquè s’obri la porta dels records.

Te’n recordes, d’aquell dia?. Recordes què ens va passar a classe?. I aquell company que sempre feia alguna entremaliadura?

Aleshores comencen les rialles, les versions diferents d’una mateixa història i els detalls que cadascú ha conservat a la seva manera. De vegades, un record que semblava oblidat reapareix gràcies a la memòria d’un company, in d’altres, descobrim que una situació que un recordava com una gran aventura havia estat viscuda d’una manera completament diferent per un altre.

Aquesta és la riquesa de la memòria compartida que cadascú aporta una peça al trencaclosques i, entre tots, reconstruïm una part del nostre passat. No parlem només de l’escola. Parlem també de la Girona d’aquells anys, dels carrers, dels costums, de les famílies, de les transformacions de la ciutat i d’una societat que ha canviat profundament, i sense proposar-nos-ho, les nostres converses es converteixen en una petita crònica de la vida gironina i de diverses generacions que han viscut transformacions socials, culturals i econòmiques extraordinàries.

Ara compartim una altra realitat,  la jubilació, el pas dels anys i la necessitat de cuidar-nos. Les converses sobre la salut formen part de les trobades, perquè el temps no passa però també hi ha ganes de viure, de mantenir les amistats, de sortir de casa i de continuar sent part d’un grup amb el qual ens uneix una història comuna.

Per a nosaltres, La Salle de Girona no és simplement el nom d’un col·legi on vam estudiar, és un espai de la memòria, un punt de partida i un lloc simbòlic on continuen trobant-se moltes de les nostres experiències compartides.

I mentre continuem celebrant aquestes trobades anuals, mantindrem oberta una finestra al passat, no pas per quedar-nos-hi atrapats, sinó per reconèixer d’on venim, valorar el que hem viscut i agrair que encara puguem compartir aquests moments.

Perquè els anys passen, els cabells emblanqueixen, les obligacions desapareixen i els records es barregen, però hi ha coses que resisteixen el temps: els noms dels companys, les anècdotes del pati, els professors que ens van ensenyar i aquella complicitat que només entenen els qui van compartir una mateixa aula.

La Salle de Girona continua formant part de nosaltres. I cada trobada és una nova pàgina d’aquesta història col·lectiva que escrivim des de fa dècades, amb la memòria del passat, l'amistat del present i l'esperança de poder-nos retrobar l'any vinent.

Per molts anys més de trobades, companys, i que no ens falti mai la salut, la memòria i les ganes de continuar explicant-nos les nostres històries.