El pont directe entre el franquisme i la dreta actual del Movimiento Nacional al Partit Popular actual.

Alianza Popular (AP) es funda el 9 d’octubre de 1976 com una federació de set Associacions Polítiques. Sis d’aquestes estaven dirigides per exministres de Franco, coneguts com els set magnífics.

Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme. Cruz Martínez Esteruelas, ministre d’Educació. Federico Silva Muñoz, ministre d’Obres Públiques. Licinio de la Fuente, ministre de Treball. Laureano López Rodó, ministre de Planificació i Afers Exteriors. Gonzalo Fernández de la Mora, ideòleg del “franquismo sociológico”, i Enrique Thomas de Carranza, va ser procurador de les Corts franquistes entre 1971 i 1977 i també vocal de la Germandat Nacional d'Alferes Provisionals.

Alianza Popular neix com el partit que vol preservar l’ordre franquista en el nou sistema democràtic, oposant-se a la ruptura i defensant una reforma limitada. La ideologia de Alianza Popular era principalment de carácter Nacionalcatolicisme moderat, en defensa de la unitat d’Espanya com a principi sagrat. Rebuig de l’autogovern català i basc i continuïtat de les elits franquistes en l’administració, judicatura i exèrcit.

El 1989, Alianza Popular es transforma en el Partit Popular (PP). Tot i modernitzar el discurs, el Alianza Popular mai ha fet una condemna explícita del franquisme, i manté vincles biogràfics i ideològics amb el règim a través de dirigents hereus de Manuel Fraga, famílies franquistes, sectors ultracatòlics, i discursos contra la memòria democràtica i una representació de dirigents actuals amb arrelament franquista o connexions ultres   basada en fonts periodístiques i acadèmiques i que no implica que tots siguin franquistes, sinó que tenen vincles biogràfics, familiars o militants amb el franquisme o amb organitzacions ultres com en el Partit Popular (PP), d’avui amb, Alberto Núñez Feijóo, hereu polític de Manuel Fraga. Isabel Díaz Ayuso, que ha blanquejat públicament el franquisme en declaracions. José María Aznar, família franquista i amb el discurs de “franquismo sociológico”. Rafael Hernando, declaracions reivindicatives del règim i Jorge Fernández Díaz,  vinculat a cercles ultracatòlics i del OPUS DEI i proper a Fuerza Nueva.

De la dictadura, a la dreta democràtica

La dreta espanyola va iniciar una transformació d’una part dels antics franquistes va evolucionar cap a posicions democràtiques i agrupant diversos sectors conservadors procedents del franquisme i aquí trobem una de les grans continuïtats polítiques de la història espanyola contemporània. La transformació d'una part de les elits del franquisme en una dreta parlamentària democràtica, i això no significa que el Partit Popular sigui franquista. Significa que una part dels seus fundadors i dirigents inicials provenien directament de les estructures polítiques de la dictadura i la democràcia va canviar les regles del joc, però moltes persones van conservar poder, patrimoni, relacions i influència.

Manuel Fraga, de ministre de Franco a pare fundador del Partit Popular i aquest cas de cambi de chaqueta és probablement el més emblemàtic. Fraga Ibarne, havia estat ministre d'Informació i Turisme de Franco i posteriorment va convertir-se en un dels principals protagonistes de la Transició, va fundar Reforma Democràtica i, el 1976, va impulsar Alianza Popular.

La seva trajectòria representa perfectament aquella dreta que no volia una ruptura revolucionària amb el passat, sinó una reforma controlada del sistema i en el mateix programa fundacional d'Alianza Popular es parlava de construir una «democràcia plena», però simultàniament defensava la via de la reforma i rebutjava la ruptura i aquesta diferència entre reforma i ruptura va ser una de les grans batalles polítiques de la Transició.

Alianza Popular i Fuerza Nueva, dues dretes diferents, però amb un passat comú i aquí cal fer una distinció important. Alianza Popular i Fuerza Nueva no eren la mateixa organització. Fuerza Nueva representava una dreta molt més radical, ultranacionalista, catòlica integrista i directament neofranquista i el seu dirigent indiscutible va ser Blas Piñar i defensava la continuïtat dels principis fonamentals del règim franquista.

La recerca històrica de la Universitat Autònoma de Barcelona ha estudiat precisament Alianza Popular i Fuerza Nueva com dues de les principals forces de la dreta neofranquista durant la Transició. Segons aquest estudi, totes dues defensaven diferents graus d'obertura, però sense plantejar inicialment una ruptura amb les legitimitats del franquisme.

La diferència era fonamental. Manue Fraga volia reformar el sistema mentre que Blas Piñar volia preservar-ne l'essència però tots dos formaven part d'un espai polític que provenia de la dreta del franquisme. Blas Piñar no va voler amagar mai el seu passat polític i reivindicava obertament la memòria franquista, el nacionalcatolicisme i una concepció autoritària de l'Estat.

Mentre Alianza Popular intentava construir una dreta electoral capaç d'adaptar-se al nou sistema, mentre que Fuerza Nueva va representar el sector que considerava la Transició una renúncia als principis del 18 de juliol, i la seva cultura política no ha desapescut englobant-se en altres formacions de la l’extrema dreta.

De la camisa blava al vestit parlamentari

La política actual i els hereus del franquisme i avui en el Partit Popular amb continuïtat institucional i surten noms de Dirigents amb vincles documentats i que apareixen en informacions periodístiques per vincles familiars, ideològics o biogràfics amb el franquisme o amb l’extrema dreta.

Alberto Núñez Feijóo, hereu polític de Fraga. Isabel Díaz Ayuso, ha blanquejat públicament el franquisme en declaracions. José María Aznar, família franquista, discurs de “franquismo sociológico”. Rafael Hernando, declaracions reivindicatives del règim, i Jorge Fernández Díaz,  vinculat a cercles ultracatòlics propers a Fuerza Nueva

Alianza Popular i l’avui Partit Popular han tingut i te una influència decisiva en els nomenaments del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), en la promoció de magistrats conservadors, i amb la consolidació del bloc judicial que s’oposa a reformes territorials i de memòria democràtica.

La Llei de Memòria Democràtica ha trobat resistència en sectors del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que han bloquejat exhumacions, han qüestionat la nul·litat de judicis franquistes, han defensat la “legalitat” del règim i han impedit la retirada de títols nobiliaris franquistes i això mostra que la influència del franquisme no és només biogràfica, sinó estructural

Una pregunta incòmoda que ens hauríem de fer i no és si sería aquesta:

Espanya va tenir una Transició?

La pregunta és fins a quin punt aquella Transició va significar una ruptura real amb les estructures i les cultures polítiques del franquisme, perquè mentre una part de la societat lluitava clandestinament per la llibertat, la democràcia, els drets laborals i les llibertats nacionals, una altra part dels dirigents del règim preparava la seva adaptació al nou temps.

Van passar del Ministeri al partit.Del Movimiento a Alianza Popular. D'Alianza Popular al Partit Popular i  en una altra branca de la dreta radical, del vell nacionalisme franquista i falangista a Vox.

No tots els camins són iguals. No tots els protagonistes són iguals, però existeix una genealogia política que no es pot esborrar canviant unes sigles i la història no desapareix perquè canviï el nom del partit i aquesta és precisament una de les grans tasques de la memòria democràtica. Recordar d'on venim per poder entendre millor cap on anem, perquè una democràcia madura no té por de mirar el seu passat.

El que una democràcia no pot permetre és que el passat dictatorial sigui blanquejat, convertit en nostàlgia o presentat com si mai hagués existit.

El franquisme i la Constitució de 1978. El silenci que no es va trencar.

La Constitució del 78 va ser redactada amb participació directa de exministres franquistes, procuradors reciclats, juristes del Movimiento i això explica la presència de un nacionalisme espanyol centralista, un poder judicial fort i poc controlat, un paper limitat de les autonomies.

Adolfo Suárez amb el grup parlamentari de la UCD, desprès d'aprovar la Constitució.

La Transició espanyola sovint es presenta com un pacte exemplar, un pont entre la dictadura i la democràcia, però aquest relat, repetit fins a la sacietat, oculta una veritat incòmoda. El franquisme no va desaparèixer, va mutar i els mateixos poders econòmics, les mateixes famílies, els mateixos aparells de l’Estat van conservar posicions clau. La ruptura mai va ser ruptura, sino que va ser una negociació per preservar l’ordre existent.

Aquest silenci fundacional amb la renúncia a jutjar crims, en depurar estructures, a revisar privilegis és el que explica bona part de la política espanyola contemporània. No és un passat tancat, sinó que és un present que encara respira.

Les estructures que van sobreviure al “règim del 78”, sovint es fa amb un to abstracte, però la continuïtat és material i concreta amb les estructures que van sobreviure com L’aparell judicial. Magistrats formats durant la dictadura, oposicions dissenyades per reproduir perfils ideològics, una cultura jurídica profundament conservadora.

Les forces de seguretat, amb comandaments que van jurar lleialtat a Franco i que van continuar exercint sense depuració. L’oligarquia econòmica, amb famílies com els March, els Koplowitz, els Entrecanales, que van consolidar fortunes sota el franquisme i van entrar a la democràcia amb posicions reforçades i la premsa hegemònica amb mitjans de comunicació que van néixer o créixer sota la tutela del règim i que van mantenir línies editorials alineades amb l’ordre establert i avui mot subvencionats pels actual dirigents del Partit Popular.

I no es pot entendre la política espanyola actual sense entendre la continuïtat del franquisme. La judicialització de la política. L’estratègia de la dreta mediàtica. La connexió internacional amb moviments ultraconservadors i els casos judicials que actuen com a mecanismes de control com reacció contra qualsevol projecte emancipador.

També la premsa del Movimiento con els diarios com Arriba, Pueblo o El Alcázar van continuar influint en la dreta mediàtica i molts periodistes franquistes van passar als diaris ABC, La Razón, la COPE, o Intereconomía i aquest ecosistema mediàtic és clau per entendre la narrativa de la dreta actual.

L'Església conservadora i l’Opus Dei, el poder tecnocràtic i econòmic del franquisme a la Transició democràcia.

L'Església i l’Opus Dei en el franquisme va ser el grup tecnocràtic que va modernitzar l’economia franquista. Ministres com Laureano López Rodó, ministre sense cartera i promotor dels Plans de desenvolupament, Alberto Ullastres, ministre de Comerç, i Mariano Navarro Rubio, com ministre d'Hisenda van ser clau en el desenvolupament econòmic i segons investigacions periodístiques, l'Opus Dei va influir en la redacció de la Constitució del 78, i va mantenir poder en la judicatura, i va controlar sectors de la banca i la universitat, pero avui encara té influència en magistrats, en les universitats, en empreses importants i del IBEX i en varis cercles polítics conservadors.

però va ser l’Opus Dei qui va governar Espanya?

Aquesta afirmació, formulada així, seria massa simplista, pero el mateix Opus Dei rebutja la idea d'haver funcionat com un partit polític i sosté que els seus membres actuaven individualment en qüestions polítiques i econòmiques, però això no elimina la importància històrica de la seva presència.

Segons la documentació publicada per la mateixa institució, vuit dels 116 ministres nomenats per Franco entre 1939 i 1975 eren membres de l’Opus Dei: Mariano Navarro Rubio, Alberto Ullastres, Gregorio López Bravo, Juan José Espinosa, Faustino García Moncó, Laureano López Rodó, Vicente Mortes i Fernando Herrero Tejedor.

Per tant, més que parlar d’un «Govern de l’Opus Dei», és més rigorós parlar de l’ascens d’una determinada cultura tecnocràtica, catòlica, professional i econòmicament liberal dins de l’aparell franquista, amb una presència destacada de membres de l’Opus Dei, i això és políticament rellevant perquè aquell canvi va ajudar a substituir una part del vell nacionalisme econòmic falangista per una concepció més oberta al capital, al mercat i a la integració internacional.

La influència de l’Opus Dei després del franquisme no es pot mesurar simplement pel nombre de ministres i la seva importància històrica també s’ha relacionat amb la formació d’elits professionals, universitàries i empresarials. La seva presència en universitats, col·legis, residències, professions liberals, empreses i xarxes socials ha contribuït a crear espais d’influència cultural i professional.

I també l'Església va començar a canviar i dins de l'Església també es produïa una transformació. El Concili Vaticà II va obrir les portes a una nova concepció de la relació entre Església i l’Estat i alguns sectors catòlics van començar a defensar els drets dels treballadors, la llibertat, la democràcia i la dignitat humana.

A les parròquies es reunien moviments obrers amb alguns capellans que protegien militants perseguits i en determinats territoris, especialment al País Basc i Catalunya, sectors de l’Església també van adoptar posicions crítiques amb el centralisme i la repressió franquista i així, aquella Església que havia estat un dels pilars ideològics del règim començava a convertir-se, en alguns sectors, en un espai de contestació. Aquesta contradicció és essencial per entendre la Transició.

I així es reparteixen el poder de les elits

Aquesta és probablement la qüestió més important que el poder no sempre apareix en una urna i també existeix en les universitats que formen les futures elits, en els despatxos professionals, en els consells d’administració, en els mitjans de comunicació, en les fundacions, en les escoles, en les relacions personals i en les xarxes econòmiques, pero l’Opus Dei no és només una de les institucions que han participat en la trajectòria durant el franquisme i fins avui, sinó que es mostra perfectament com una organització religiosa pot adquirir una enorme capacitat d’influència social sense convertir-se formalment en partit polític.

Del Movimiento Nacional a la dreta actual.

Des de Alianza Popular, Fuerza Nueva i Falange, aquets son els fils polítics que connecten amb el franquisme i amb la dreta espanyola. Hi ha una part de la història política d'Espanya que encara incomoda, és la història dels homes i dones i de les organitzacions que, després de quaranta anys de dictadura franquista, no van desaparèixer amb la mort del dictador, sinó que van intentar adaptar-se al nou escenari polític i per entendre una part de la  dreta espanyola actual cal mirar enrere.

Fuerza Nueva es crea el 1966 i el 1976 com a partit polític, liderat per Blas Piñar, procurador a les Corts franquistes i defensor radical del règim.

Cal mirar el Movimiento Nacional, les Corts franquistes, les associacions polítiques autoritzades pel règim, els ministres de Franco, Alianza Popular, Fuerza Nueva i les diferents branques de Falange Española i no perquè es pugui afirmar que el Partit Popular actual sigui simplement «el franquisme amb un altre nom», ni perquè tots els seus militants o dirigents siguin franquistes. Això seria històricament incorrecte, però sí perquè existeix una genealogia política documentada que va del franquisme a una part de la dreta de la Transició i, a través d'Alianza Popular, fins al Partit Popular, pero també existeix una altra genealogia, més radical, que passa pels neofranquistes, de Fuerza Nueva i Falange i que avui es troba continuïtats polítiques, culturals o personals en sectors de l'extrema dreta.

El franquisme no va desaparèixer el 20 de novembre de 1975 quan Franco va morir, el sistema polític que havia construït durant quatre dècades no va desaparèixer automàticament. El Movimiento Nacional continuava sent l'estructura política del règim. Les Corts franquistes continuaven existint. Els governadors civils, els alts funcionaris, els militars, els responsables polítics i bona part de l'aparell administratiu continuaven ocupant les seves posicions.

La Transició va ser, per tant, un procés de transformació política en què van conviure forces democràtiques procedents de l'oposició antifranquista amb sectors procedents del mateix règim, i aquí apareix una qüestió fonamental: 

què van fer els polítics franquistes quan van comprendre que la dictadura ja no podia continuar com abans?

Una part va defensar la continuïtat, una altra va defensar una reforma controlada i una altra va intentar adaptar-se al nou sistema democràtic i és en aquest tercer espai on apareix la història d'Alianza Popular.

Les associacions polítiques que en el règim franquista es vàrem autoritzar a partir de 1974, eran unes limitades «associacions polítiques», no eren partits democràtics com els entenem avui i la seva activitat havia de desenvolupar-se dins de la comunitat política del Movimiento Nacional i sota els Principis del Movimiento i les Lleis Fonamentals del règim i per tant, aquella obertura no significava encara reconèixer el pluralisme polític, la sobirania popular ni la llibertat de partits. Era, sobretot, un intent del franquisme de controlar la seva pròpia evolució.

Però aquelles associacions acabarien proporcionant part de l'estructura política sobre la qual es construirien les noves organitzacions de la dreta durant la Transició.

Les Corts franquistes tampoc no eren un parlament democràtic. Els procuradors representaven els diferents estaments i institucions del sistema polític franquista, no una ciutadania que pogués escollir lliurement entre diferents projectes polítics i entre aquests procuradors hi havia persones que posteriorment tindrien un paper destacat en la política democràtica.

Aquesta continuïtat personal és un dels elements més importants per comprendre la Transició, i a que una part dels dirigents de la nova dreta no provenia de l'oposició antifranquista, sino que provenia del mateix règim que s'estava transformant. Alianza Popular, la gran operació política de la dreta franquista reformista i avui el mateix Partit Popular reconeix avui que els seus orígens es remunten a aquella formació i que Manuel Fraga va ser el principal impulsor del projecte, però hi ha una dada històrica que no es pot amagar darrere del llenguatge actual del Partit Popular. 

ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE.

 Avui vull presentar-vos (en edició restringida i en capítols) un resum del lliure que publicare en el 2027 sobre la política espanyola. Un llibre que estic escrivint, pero que si vull compartirlo ara amb els meus lectors, i te com a títol: 

ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE.

En el llibre m'endinso en la política espanyola des de la transició fins als nostres dies, amb anàlisis propis sobre assumptes que a tots no ens poden impressionar, vista la situació actual i en el moment en què vivim en política. Espero que sigui del vostre interès.

Portada provisional del llibre

La narrativa oficial que se ens presenta de la Transició com una obra mestra del consens, aquest relat és una construcció política interessada, una realitat que les elits franquistes van negociar la seva pròpia supervivència, i ho van fer amb una habilitat que encara avui determina el funcionament de l’Estat.

La renúncia a la ruptura no va ser un accident, sinó que va ser una estratègia de les forces que havien sostingut la dictadura , estructuras econòmiques, judicials, policials i mediàtiques les quals varen imposar un marc de canvi limitat, controlat, i dissenyat per evitar qualsevol redistribució del poder real. La democràcia espanyola va neixa, així, amb un pecat original, peo molt greu. La impunitat com a fonament.

Aquest és el punt de partida imprescindible per entendre per què, dècades després, Espanya continua reaccionant amb hostilitat davant qualsevol projecte emancipador.

Quan el franquisme va entrar en la seva fase terminal (1973–1975), el règim intenta controlar la transició amb una reforma “des de dins” i per això, el 1974 s’autoritza la creació d’Associacions Polítiques dins del Moviment Nacional, com l’únic marc legal permès. Aquestes associacions no eren partits democràtics, sinó fraccions del franquisme.

Tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei, falangistes ortodoxos, monàrquics juancarlistes, immobilistes del búnker, i procuradors de les Corts franquistes que volien conservar poder en la nova etapa.

Els procuradors (designats per Franco, mai elegits) van ser els principals promotors d’aquestes associacions. Molts d’ells acabarien fundant Alianza Popular, el partit que va representar la continuïtat política del franquisme sociològic.

La Transició espanyola pactada és sovint presentada com un èxit modèlic i anatomia d’un acord que va salvar el vell ordre. Documents, testimonis i decisions polítiques mostren una realitat més complexa el que va ser una transició pactada amb els hereus del franquisme que van conservar poder en la judicatura, l’exèrcit, la policia, els mitjans de comunicació, les estructures econòmiques.

Segons arxius desclassificats, entre 1975 i 1977 es van celebrar reunions entre dirigents del Movimiento, representants de la monarquia, alts càrrecs de l’exèrcit, i líders de l’oposició moderada per “La estabilidad del Estado exige la continuidad de las estructuras fundamentales.” (Manifest en un document del 1976), i amb aquest principi es va guiar tota la Transició.

La llei d’Amnistia va alliberar presos polítics, però també va blindar els crims del franquisme, i això va impedir de jutjar torturadors, revisar judicis polítics, depurar jutges i policies, investigar desaparicions. La Transició tambe va instaurar una cultura política basada en la por, amb la por a la ruptura, por a la memòria, por a la justícia, aquesta por va ser útil per a les elits, perquè convertia qualsevol demanda de democratització real en una amenaça.

Això explica per què les víctimes del franquisme continuen sense reparació, les institucions reaccionen amb agressivitat davant moviments emancipadors, la dreta pot reivindicar elements del passat autoritari sense conseqüències, i la memòria democràtica avança amb una lentitud desesperant, perquè la por és el mecanisme que garanteix la continuïtat del vell ordre sota aparença democràtica. 

Les continuïtats franquistes en la política, la judicatura i l’extrema dreta espanyola”

Quan Franco va morir el 20 de novembre de 1975, Espanya va iniciar una Transició que, segons la narrativa oficial, havia de portar el país cap a la democràcia, però sota aquesta superfície, segons múltiples investigacions, hi havia una realitat més complexa. Les estructures del franquisme no van desaparèixer, sinó que es van reciclar.

Per poder documentarme per aquest llibre he contactad, amb testimonis directes de persones que van viure la Transició des de dins. He visitat bibliotecas y arxius per visibilitzar documents originals del Movimiento. He llegit biografies dels procuradors que van fundar Alianza Popular i he pogut indagar en casos judicials concrets que mostren continuïtat ideològica, i la influència de VOX en la judicatura.

Un dels testimonis directes i veu des de dins del règim i de la Transició. “La mayoría de nosotros sabíamos que el Régimen se acababa, pero también sabíamos que nadie nos iba a echar. Teníamos contactos, teníamos poder, y la nueva democracia necesitaba estabilidad. Eso nos salvó.”

Aquest testimoni confirma el que molts historiadors han documentat i que els procuradors franquistes van negociar la seva supervivència política.

Testimoni d’un magistrat retirat. “En los ochenta, muchos jueces que ascendían venían de familias del Régimen. No era ideología, era cultura institucional. La unidad de España era un dogma.”

Aquest magistrat descriu la continuïtat cultural que encara avui es percep en el Tribunal Suprem.

Testimoni d’un militant de Fuerza Nueva. “La democracia fue una traición. Nosotros defendíamos la España de siempre. Muchos compañeros acabaron en partidos nuevos, otros en asociaciones católicas, otros en la judicatura.”

Aquest testimoni és clau i mostra com antics militants ultres van infiltrar-se en estructures institucionals.

Documents e Informes interns del Movimiento Nacional. Aquí un fragment citat per historiadors. “La continuidad del espíritu del Régimen debe garantizarse en la nueva etapa.”

Aquest document és fonamental i mostra que el franquisme va planificar la seva pròpia supervivència.

Circular 12/1974 sobre Associacions Polítiques. “Las asociaciones deberán mantener los principios fundamentales del Movimiento.”, és a dir que els partits polítics del final del franquisme havien de ser franquistes.

I per finalitzar en informes i testimonis, l’Informe del Ministeri de Justícia de 1977. “La depuración de la judicatura no se considera necesaria para la estabilidad del proceso político.” I en aquest document explica per què la judicatura franquista va continuar intacta.

Amb aquest primer capítol, he volgut donar una explicació resumida del que avui i a actualment d'escletxes del franquisme a la nostra societat.

Amèrica Llatina davant l'ombra dels Estats Units.

 Durant dècades, els Estats Units han projectat la seva ombra sobre Llatinoamèrica, una ombra que no sempre ha estat de cooperació, sinó sovint de sospita, ingerència i control. Quan un país de la regió decideix caminar pel seu propi camí sigui Veneçuela, Colòmbia, Brasil o Mèxic i adopta polítiques progressistes, Washington activa un vell mecanisme de convertir-los en “estats narcotraficants”, “riscos per a la seguretat” o “dictadures”, segons el relat que més convé al moment.

El patró és conegut. Quan un govern llatinoamericà decideix nacionalitzar recursos, reduir la dependència dels Estats Units, establir aliances amb altres potències, o simplement governar sense obeir dictats externs, llavors apareixen les etiquetes de sempre: narcotràfic, terrorisme, comunistes, règims il·legítims, dictadura, estat fallit, amenaça per a la seguretat o enemic dels Estats Units i aquest guió ha estat aplicat a Veneçuela, a Bolívia, i ara a a Brasil i Mèxic, quan el govern decideix prioritzar sobirania per sobre d’obediència

Aquesta mateixa setmana, el secretari de Defensa, Pete Hegseth, ha anunciat que la nova Colòmbia governada per Abelardo de la Espriella autoritza operacions militars conjuntes amb els Estats Units contra grups qualificats de “narcoterroristes” i la  pregunta és inevitable:

Quan la lluita contra el narcotràfic deixa de ser una política de seguretat i es converteix en una eina de control geopolític?

Trump i Rubio, el retorn de la doctrina  Monroe.

Tant Donald Trump com Marco Rubio representen avui una concepció de les relacions internacionals basada en la força, la pressió econòmica, el poder militar i la defensa dels interessos estratègics nord-americans.

La mateixa administració parla ara d’una renovació de la doctrina Monroe, fins al punt que alguns dels seus responsables han popularitzat irònicament el terme “Donroe”, en referència a Donald Trump, però els pobles llatinoamericans no són el pati del darrere de ningú, ni de Washington, ni de Pequín, ni de Moscou, ni de cap altra potència.

Donald Trump, el magnat que ha convertir la geopolítica en un espectacle i per la seva banda, esta utilitzat Llatinoamèrica com a escenari per reforçar la seva imatge de duresa. Segons els seus crítics, el seu discurs contra governs progressistes respon a de la necessitat de consolidar suport entre sectors conservadors, la voluntat de desviar l’atenció de escàndols personals, i l’aliança amb grups de poder econòmic, militar i geopolític.

La seva retòrica  presenta als països sencers com a “narcostats”, “amenaces” o “fallits”, sovint sense matisos i això ha reforçat un clima de confrontació que dificulta el diàleg i alimenta la polarització.

Marco Rubio i la obsessió de Cuba, una historia que cal explicar sense manipulacions.

Marco Rubio és, sens dubte, un dels polítics nord-americans més durs contra Cuba, Veneçuela i altres governs que Washington considera adversaris, però també cal separar els fets de la propaganda.

Els seus pares van emigrar de Cuba l’any 1956, és a dir, abans de la Revolució de 1959. Aquesta dada està documentada i va ser investigada, entre d'altres, pel Washington Post. La narrativa segons la qual els seus pares havien fugit de Cuba després de l’arribada de Fidel Castro no correspon a la cronologia documentada, i això no converteix automàticament la família Rubio en partidària de Batista ni permet afirmar, sense proves, que Marco Rubio fos “reclutat per la CIA”.

 Veneçuela, el laboratori de la pressió.

Veneçuela és probablement l’exemple més evident. Durant anys, el govern bolivarià ha estat sotmès a sancions, pressions diplomàtiques i econòmiques i una permanent campanya internacional de deslegitimació. Washington ha presentat el país com una amenaça i ha relacionat les seves autoritats amb el narcotràfic i el crim organitzat.

Però Veneçuela també té una característica que no podem ignorar: és un país amb enormes reserves de petroli i amb una política exterior que ha intentat escapar de l’òrbita tradicional dels Estats Units.

I ara, Colombia

Colòmbia representa un canvi especialment significatiu. El país que durant dècades ha estat un dels principals aliats militars de Washington a Amèrica Llatina ha viscut també una etapa de distanciament amb les polítiques nord-americanes durant el govern de Gustavo Petro.

Ara, amb el nou govern conservador, aquesta relació torna a acostar-se ràpidament a Washington. Els Estats Units han anunciat una ampliació de la cooperació militar i antidroga i han incorporat Colòmbia a l’anomenat “Escut de les Ameriques”, i aquí apareix una contradicció que mereix ser denunciada:

Si Washington considera imprescindible intervenir militarment contra el narcotràfic, per què durant dècades ha mantingut una relació privilegiada amb governs colombians mentre el narcotràfic continuava sent un problema estructural?

Brasil i Mèxic: la Sobirania incomoda.

Brasil i Mèxic són dues peces massa grans per ignorar-les. El Brasil de Lula representa una esquerra institucional que defensa els BRICS, una política exterior més autònoma i un món multipolar. Mèxic, sota la seva actual direcció política, també ha reivindicat una política exterior basada en la sobirania nacional i en la no-intervenció i no són països subordinats políticament a Washington.

I precisament per això, qualsevol intent d'utilitzar la qüestió del narcotràfic, la immigració o la seguretat per condicionar les seves decisions sobiranes ha de ser observat amb màxima preocupació.

No es tracta de negar que el narcotràfic sigui un problema gravíssim, que ho és, però una cosa és combatre les xarxes criminals i una altra molt diferent és convertir la lluita contra les drogues en una doctrina permanent d’intervenció sobre els pobles llatinoamericans.

 

 

Veneçuela i Colòmbia. Quan una catàstrofe natural posa al descobert les mancances d’un Estat, i quan la Terra tremola, també tremola el model de la Societat.

 (Aquesta informació la faig en un to crític, en el social i d'esquerres en el polític, però diferenciant entre els fets documentats i la interpretació política dels fets.).

Amb aquesta informació que ofereixo, he contrastat la situació amb informació recent, i hi ham una base sòlida per fer un relat crític. En el cas de Veneçuela, especialment, Reuters ha informat que les ordres retardades, la confusió en la cadena de comandament i la manca d’equipament bàsic van dificultar la resposta dels equips de rescat.

En el cas de Colòmbia, el terratrèmol de magnitud 7,4 del 10 d’agost continua provocant un balanç provisional que creix ràpidament. Fonts consultades avui situen les víctimes mortals per sobre de les 250, amb milers de ferits i desapareguts, mentre continuen les operacions de rescat.

Un terratrèmol no és de dretes ni d’esquerres. La terra no pregunta a qui votes, quants diners tens ni de quin barri vens. Quan tremola, tremola per a tothom, però les conseqüències d’un terratrèmol sí que tenen una dimensió social i política, perquè no és el mateix patir un sisme en un país que disposa d’un sistema públic d’emergències preparat, amb bombers suficients, hospitals equipats, protecció civil, infraestructures resistents, serveis sanitaris potents i plans d’evacuació, que patir-lo en societats on els serveis públics han estat debilitats durant anys i això és el que ens obliguen a mirar els terratrèmols que han colpejat Veneçuela i, ara, Colòmbia.

Veneçuela. Una tragèdia que no acaba amb el terratrèmol.

El 24 de juny de 2026, dos terratrèmols molt potents van sacsejar Veneçuela. La magnitud de la catàstrofe va superar ràpidament la capacitat ordinària del país.

Les dades han anat augmentant amb els dies. A principis de juliol, les autoritats veneçolanes situaven la xifra de morts en 3.685 i gairebé 18.000 persones havien quedat sense llar i altres organismes humanitaris han ofert posteriorment balanços encara més elevats. Metges Sense Fronteres parlava de més de 3.500 morts i més de 16.700 ferits, mentre que la Creu Roja assenyalava que desenes d'hospitals i nombrosos centres d'atenció primària havien quedat afectats, pero al darrere de cada número hi ha una persona. Un pare, una mare o un fill. Una família que ha perdut la casa, una persona que encara espera trobar un familiar i en definitiva una vida que no tornarà.

Però hi ha una altra dada que resulta especialment preocupant: segons informacions de Reuters, els retards en les ordres militars, la confusió en la cadena de comandament i la manca d'equipament bàsic van dificultar la resposta davant els terratrèmols i això no és simplement una qüestió tècnica, és una qüestió d'Estat.

Per què no hi ha prou recursos quan arriba la catàstrofe?

Calen gossos de rescat, càmeres de localització, equips d'escolta, grues, maquinària pesada, ambulàncies, helicòpters, hospitals de campanya, medicaments, comunicacions, generadors elèctrics, aigua potable i centenars de professionals especialitzats i no es poden improvisar el dia després i quan un edifici cau, les primeres hores són decisives, cada minut pot significar la diferència entre trobar una persona viva o trobar-ne el cos.

Per això resulta tan greu comprovar que, en una emergència d'aquestes dimensions, siguin els voluntaris, els veïns, els bombers i l'ajuda internacional els qui hagin d'assumir una part enorme de la resposta. Els equips de rescat es preparen abans del desastre, no després. La solidaritat popular és admirable, però la solidaritat popular no pot substituir l'Estat i Colòmbia torna a posar-nos davant del mateix mirall.

Un terratrèmol no és de dretes ni d’esquerres. La terra no pregunta a qui votes, quants diners tens ni de quin barri vens. Quan tremola, tremola per a tothom, però les conseqüències d’un terratrèmol sí que tenen una dimensió social i política, perquè no és el mateix patir un sisme en un país que disposa d’un sistema públic d’emergències preparat, amb bombers suficients, hospitals equipats, protecció civil, infraestructures resistents, serveis sanitaris potents i plans d’evacuació, que patir-lo en societats on els serveis públics han estat debilitats durant anys i això és el que ens obliguen a mirar els terratrèmols que han colpejat Veneçuela i, ara, Colòmbia.

I quan encara no s'havia tancat la ferida veneçolana, la terra ha tornat a tremolar, el 10 d'agost, un terratrèmol de magnitud 7,4 va sacsejar l'oest de Colòmbia, amb epicentre al departament del Chocó. El balanç encara és provisional i continua augmentant. Les informacions publicades el 12 d'agost situen ja les víctimes mortals per sobre dels dos centenars, amb centenars o milers de ferits i un nombre molt elevat de persones desaparegudes.

Cali, Pereira, Manizales, Quibdó i altres zones han patit danys importants i s'han esfondrat edificis, s'han produït danys en hospitals i infraestructures i diversos aeroports han patit afectacions, i  una vegada més apareix la mateixa pregunta:

Estaven realment preparats els serveis públics per respondre a una catàstrofe d'aquestes dimensions?

Els equips de rescat treballen contra rellotge, els bombers busquen supervivents entre les runes, els voluntaris ajuden a retirar runa, els hospitals treballen sota una enorme pressió, i la Creu Roja colombiana ha mobilitzat voluntaris i equips per participar en les tasques de recerca, rescat i avaluació dels danys, però quan una societat arriba al moment de la tragèdia i descobreix que necessita desesperadament més recursos dels que té, ja és massa tard per preguntar-se què ha passat.

I la pregunta incòmoda és quant costa mantenir un Estat preparat?

Aquí és on la discussió deixa de ser exclusivament sismològica i es converteix en política que durant dècades, bona part de l'Amèrica Llatina ha estat sotmesa a polítiques que han presentat la despesa pública com un problema i la privatització com una solució.

Ens han repetit que cal reduir l'Estat, que cal aprimar les administracions, que el sector privat és més eficient, que la despesa social és excessiva i que cal contenir els pressupostos, però hi ha una pregunta que gairebé mai no apareix en aquests discursos:

Qui salva la gent quan arriba una catàstrofe?. El mercat?. Una empresa privada?. Un fons d'inversió? O Una asseguradora?

No. Quan cau un edifici, qui entra a la runa són els bombers, quan hi ha ferits, qui obre les portes són els hospitals, quan desapareixen persones, qui les busca són els equips d'emergència, quan falta aigua, qui ha de garantir-la és l'administració pública i quan una família ho perd tot, és l'Estat qui ha d'estar al seu costat. No es pot estalviar en allò que salva vides.

La inversió pública en emergències no és una despesa. És una assegurança col·lectiva, en Invertir en bombers és salvar vides, i invertir en hospitals públics és salvar vides, invertir en protecció civil és salvar vides, invertir en habitatge segur és salvar vides, invertir en infraestructures resistents és salvar vides, invertir en formació i equips de rescat és salvar vides i invertir en serveis públics és també reduir les desigualtats davant d'una catàstrofe, perquè els rics sempre tenen més possibilitats de protegir-se, pero els pobres, no.

Nota sobre les xifres: els balanços són molt canviants. En Veneçuela, les fonts humanitàries i periodístiques han donat xifres diferents a mesura que avançava el recompte; per això he evitat presentar una única xifra definitiva. En Colòmbia, el recompte del terratrèmol del 10 d'agost també continuava augmentant avui, 12 d'agost.

12 d’agost. Dia Internacional de la Joventut. Per un present i futur d’una societat millor.

Avui la joventut alça la veu i no per demanar permís, sino per reclamar el lloc que li correspon en la construcció d’un país més just, més democràtic i més digne. Els joves son una generació que ha crescut enmig de crisis econòmiques, emergències i climàtiques, desigualtats socials i transformacions tecnològiques i malgrat tot, no s’han rendit. La joventut és, i sempre ha estat, el motor que fa avançar una societat i avui com el Dia Internacional de la Joventut ens recorda que aquest motor no només impulsa el futur, sinó que ja està transformant el present.

Els joves no són únicament les persones que algun dia hauran de prendre el nostra relleu, sinó que avui ja participen, treballen, estudien, lluiten, proposen i construeixen la societat en què vivim. En aquest Dia Internacional de la Joventut, cal reivindicar el paper imprescindible de les noves generacions davant dels grans desafiaments que tenim al davant, una joventut que no vol limitar-se a contemplar el món, sinó que vol participar-hi i transformar-lo.

El joven és una força que no es pot contenir i cada dia desafia el que sembla impossible, en cada mirada que busca horitzons nous, en cada gest que trenca la indiferència. A les entitats socials, els joves impulsen projectes que donen veu a qui no en té, que construeixen comunitats més fortes i que recorden que la solidaritat és una eina poderosa. Als partits polítics, porten idees fresques, debats valents i una voluntat ferma de renovar les estructures que ja no serveixen. Als sindicats, defensen drets laborals que no són només reivindicacions, sinó condicions de dignitat. A les universitats, investiguen, creen, discuteixen i imaginen solucions que encara no existeixen. A la indústria, innoven, emprenen i transformen sectors sencers amb una creativitat que no té por del risc.

A la Girona d'avui, amb la seva història de resistència, cultura i identitat, troba en la joventut un far que apunta cap a una administració més transparent, més participativa i més humana. Joves que volen una ciutat que escolti, que protegeixi, que impulsi. Una ciutat que no tingui por de reinventar-se i més enllà de les fronteres, hi ha joves que viatgen per descobrir, per aprendre, per connectar. Altres que s’endinsen en la Cooperació Internacional, convençuts que el món només avança quan ho fa unit I per això, avui, 12 d’agost, hem de celebrar els joves, però també escoltar-los.

Perquè una societat que confia en la seva joventut és una societat que confia en ella mateixa perquè no te  por de dir que el sistema actual no funciona. No tenem por de denunciar desigualtats que alguns volen invisibilizar i no tenem por de reclamar el que és seu: un futur digne.

La joventut és rebel perquè la realitat ens ha obligat a ser-ho. És radical perquè la moderació no ha resolt res. És valenta perquè el futur depèn de nosaltres, pero no som el futur, som la ruptura necessària del present, no som una promesa, som una força política organitzada i no som una generació perduda, es una generació que no pensa rendir-se i està disposada a transformar aquesta societat sense permís.

VISCA EL 12 D'AGOST.

VISCA LA JOVENTUT.

La ultradreta no avança sola. Li estem regalant el terreny.

Les darreres enquestes electorals dibuixen un escenari que hauria de fer saltar totes les alarmes, amb la possibilitat que les forces d’ultradreta i la dreta puguin assolir una majoria absoluta en unes properes eleccions generals a l’Estat espanyol.

Diverses veus crítiques assenyalem que aquest ascens no s’explica tant per la potència del seu discurs basat en el ressentiment, la xenofòbia i la simplificació de problemes complexos, sino per la incapacitat de la socialdemocràcia i de l’esquerra institucional per oferir una alternativa sòlida a la classe treballadora. Per a la classe treballadora i per a les forces d’esquerres, seria una autèntica tragèdia i  hem de tenir el coratge de dir una cosa que sovint costa molt d’escoltar:  la ultradreta no avança només per la força del seu discurs d’odi, les seves mentides o els seus bulos, sinó que avança també perquè una part de l’esquerra institucional li està deixant el camí obert.

Durant anys, molts ciutadans hem votat i participat amb  l’esquerra esperant poguer defensar els nostres drets, els salaris, les pensions, la sanitat pública, l’habitatge, els serveis socials i unes condicions de vida dignes, però quan les promeses electorals no es compleixen, quan els anuncis espectaculars acaben convertits en propaganda, quan els treballadors continuen perdent poder adquisitiu i quan l'administració es converteix en un laberint burocràtic per a les persones més vulnerables, la frustració creix i aquesta frustració té conseqüències polítiques.

Amb una dècada de renúncies divers analistes han denunciat que, durant anys, les forces que es presentem com a representants de la classe treballadora hem acumulat renúncies que hem erosionat la confiança del nostra propi electorat amb promeses que no es compleixen, mesures anunciades amb grans titulars però que després resulten insuficients, i una pèrdua continuada de poder adquisitiu han alimentat la frustració i amb aquest context, la ultradreta no necessita convèncer ningú, li basta amb assenyalar el desencís i presentar-se com l’única veu que “diu les coses clares”.

Una part de la crítica se centra en el rol que jugant el PSOE i SUMAR amb el beneplàcit  de CCOO i UGT, sindicats que, segons aquesta visió, han actuat sovint com a gestors de la derrota obrera i quan aquests aparells avalen polítiques que afecten negativament els treballadors com les mesures de control de baixes mèdiques o la pressió sobre professionals de la sanitat per reduir despesa es genera un buit de representació que la ultradreta aprofita per canalitzar la indignació.

I quan la decepció es converteix en ràbia, la classe treballadora no necessita discursos grandiloqüents, necessita arribar a final de mes, necessita una sanitat pública que funcioni, un habitatge assequible, unes pensions dignes,  uns salaris suficients, i uns serveis socials, educació pública i unes administracions que ajudin en lloc de posar obstacles i quan aquestes necessitats no són ateses, apareix la decepció i quan la decepció es converteix en desesperança, la ràbia busca una sortida i és aquí on entra la ultradreta.

El seu discurs és senzill i pervers, assenyalar l'immigrant, el pobre, el funcionari, les feministes, els sindicats o qualsevol col·lectiu vulnerable com a responsable dels problemes socials i la ultradreta no necessita tenir les solucions, li n'hi ha prou amb aprofitar el malestar provocat per un sistema que no dona respostes i per una esquerra que massa sovint hem deixat de parlar des de la realitat de la gent.

 No els regalem el futur,  construim una alternativa real i recuperen la política de classe.

Per frenar l’ascens de la ultradreta no passa per imitar el seu discurs ni per gestionar millor les seves categories, sinó per reconstruir una alternativa de classe que torni a donar sentit a la política i això implica en: Defensar la Sanitat Pública sense incentius que distorsionin la pràctica mèdica, en Garantir Prestacions Dignes sense laberints burocràtics que desgasten els més vulnerables i Restituint la Confiança que la classe treballadora ha perdut en els projectes que es presenten com a progressistes. Sense aquesta reconstrucció, la ultradreta continuarà ocupant el buit deixat per altres. I les enquestes, més que una sorpresa, seran la conseqüència lògica d’un procés llarg d’abandonament i desencís.

Si realment volem aturar la ultradreta, no podem limitar-nos a copiar-ne el llenguatge ni a intentar gestionar millor els seus marcs ideològics, cal fer exactament el contrari, cal recuperar una política de classe, una política que torni a parlar de salaris, pensions, habitatge, sanitat, educació, serveis públics i drets laborals, una política que no tingui por d'enfrontar-se als grans interessos econòmics, una política que defensi la redistribució de la riquesa i faci pagar més als qui més tenen, una política que recuperi els serveis públics privatitzats i que impedeixi que drets fonamentals es converteixin en negocis i una política que torni a dir clarament que un Treballador no és una mercaderia, una Pensió no és una despesa, una Persona malalta no és un número i una Llar no és simplement un actiu immobiliari.

Per això, davant l'amenaça de la ultradreta, no n'hi ha prou amb demanar el Vot útil. Cal Recuperar la Confiança. Cal Recuperar la Dignitat i cal Recuperar la Lluita Social i sobretot, cal Tornar a Construir una Esquerra que no administri la derrota de la Classe Treballadora, sinó que estigui disposada a lluitar per la victòria.

Moltes vegades som nosaltres mateixos qui, amb les nostres renúncies, li estem regalant el terreny i si no reaccionem, demà no podrem lamentar-nos de les enquestes.

9 d’agost, Dia dels Pobles Indígenes. Set dies per aprendre a mirar, aprendre a escoltar el mar, allà on la terra recorda.

El 2019, mentre el món avançava com si fos un dia qualsevol, jo caminava per un indret on el temps tenia un altre ritme. A Panamà, entre les comunitats Guna i Emberá, el Dia dels Pobles Indígenes no era una data marcada en un calendari, sinó que era un record viu, una promesa, una celebració de resistència.

 A la costa de Guna Yala, el mar semblava respirar amb ells. Les dones, amb les seves molas acolorides, em van explicar que cada dibuix és una història, un fragment de món que es preserva perquè ningú el pugui esborrar i una setmana després, immers em la comunitat Emberá, la selva em va parlar amb una veu diferent. El riu serpentejava com si volgués explicar històries, i els tambors, a la nit, feien vibrar el terra sota els meus peus.

L'any 2019 vaig tenir l'oportunitat de conviure durant una setmana amb les comunitats indigenas dels Guna i Emberá a Panamà. Va ser una experiència que em va marcar, no va ser simplement un viatge, va ser una experiència humana que encara avui recordo amb molta intensitat. Aquells dies em van permetre conèixer una manera d'entendre la vida molt vinculada a la comunitat, al territori i a la natura.

El bosc, els rius, els animals i la terra no eren simplement recursos que es poden explotar, en formaven part de la seva vida i de la seva identitat i vaig comprendre una diferència fonamental entre la nostra societat i moltes comunitats indígenes. Nosaltres parlem de posseir la terra. Ells entenen que formem part de la terra, és una manera de pensar que pot semblar senzilla, però que conté una profunda lliçó per a la humanitat.

Massa sovint parlem dels pobles indígenes com si fossin cultures del passat, com si fossin només una fotografia folklòrica d'altres temps i no és així. Els Guna, els Emberá i els milers de pobles indígenes del món són pobles vius. Tenen llengües pròpies, cultura,  social, coneixements i, sobretot, dret a decidir sobre les seves terres i el seu futur i avui, quan el planeta pateix una crisi climàtica cada vegada més greu, potser hauríem d'escoltar-los més.

Durant molt de temps hem qualificat moltes d'aquestes societats d'endarrerides, mentre nosaltres destruíem boscos, contaminàvem rius i convertíem la natura en un negoci i ara descobrim que molts dels seus coneixements sobre la terra, l'aigua i els ecosistemes poden ser essencials per afrontar el futur.

El 9 d'agost no és només una celebració, i per  això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de quedar reduït a discursos institucionals, fotografies o actes simbòlics. Ha de ser un dia per reivindicar els seus drets, territoris, cultures, llengües i llibertat i per recordar que cap poble hauria de ser expulsat de la seva terra en nom del "progrés", i també per entendre que la diversitat cultural és una de les grans riqueses de la humanitat.

Avui, quan recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá, penso que vaig tornar de Panamà amb alguna cosa més que fotografies i records. Vaig tornar amb una pregunta:

Qui té realment més coses per ensenyar a qui?

Potser els pobles que durant segles hem considerat "endarrerits" són els que ens poden ajudar a entendre una cosa que nosaltres hem oblidat: Que la terra no és nostra. Nosaltres som part de la terra.

Per això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de ser només una celebració. Ha de ser també un compromís amb els seus drets, les seves terres, les seves cultures i la seva llibertat i amb aixo, avui recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá amb respecte i gratitud.

Reflexió sobre la creació d’una Plataforma de Pensionistes per participar a les Eleccions Generals.

La idea central és simple però poderosa. 

Per què els PENSIONISTES no ens presentem a les Eleccions Generals, tant al Congrés dels Diputats com al Senat, per defensar directament els nostres drets i garantir la protecció del Sistema Públic de Pensions?

En un context on les amenaces especialment provinents de sectors de la dreta i l’extrema dreta es repeteixen amb insistència, la creació d’una plataforma pròpia podria ser una via democràtica, legítima i necessària per blindar allò que hem construït durant dècades de treball i contribució.

La necessitat d’una veu pròpia al Parlament ja que avui la societat espanyola ha canviat profundament en les darreres dècades. El col·lectiu de Pensionistes és avui:

Un grup massiu, amb més de 10 milions de persones, uns grups organitzats, amb Associacions, Plataformes i Moviments territorials molt actius i un grup políticament conscient, que ha defensat al carrer les pensions, la sanitat i els serveis públics.

I tot i això, no tenim representació directa al Congrés ni al Senat. Les nostres reivindicacions depenen de la voluntat dels partits existents, que sovint utilitzen les Pensions com a moneda electoral o com a instrument de pressió pressupostària i la pregunta és legítima.

Per què no crear una força política pròpia, transversal, centrada en la defensa dels drets dels pensionistes i del sistema públic de benestar?

Una plataforma electoral podria estructurar-se al voltant d’un programa clar, concís i orientat a la defensa del col·lectiu i els seus eixos principals podrien ser aquest set:

1.- Blindatge de les pensions, convertir les pensions en un dret constitucional.

2.- Garantir l’actualització anual segons l’IPC real.

3.- Impedir qualsevol privatització parcial o total del sistema públic.

4.- Accés Universal i gratuït a la Sanitat, Reducció de llistes d’espera i Especial atenció a malalties cròniques i dependència.

5.- Desenvolupar un sistema de Cures digne, Públic i accessible amb la professionalització i regulació del sector de la Dependència i donan suport a cuidadors familiars.

6.- Increment de places en les Residències Públiques i Control estricte de les residències privades i  millorar els Estàndards de qualitat i inspeccions freqüents.

7.- Reforç de la Sanitat Publica, defensar l’Educació Publica i Millora del Transport Públic i l’Accessibilitat.

La creació d’aquesta plataforma (Una eina per defensar drets i garantir el futur), no seria un caprici ni un gest simbòlic. Seria una eina política real, capaç de poder Influir en la legislació, Condicionar pactes i pressupostos, Impedir retrocessos en drets socials i Blindar les pensions governi qui governi.

En un moment en què les amenaces sobre el Sistema Públic de Pensions es repeteixen, la participació directa dels pensionistes en les institucions podria ser el mecanisme més efectiu per assegurar-ne la protecció.

La proposta d’una Plataforma de Pensionistes és, en essència, una crida a la responsabilitat col·lectiva. No es tracta de dividir, sinó de sumar. No es tracta de competir amb altres moviments socials, sinó de representar-nos a nosaltres mateixos amb dignitat i força democràtica.

Els Pensionistes hem estat i som un pilar fonamental de la societat i potser ha arribat el moment de ser també un pilar fonamental de la política institucional.

Quan Washington obre una porta a les aspiracions del Marroc sobre Ceuta i Melilla.

Hi ha decisions que, sense modificar oficialment la política d'un país, envien un missatge polític de gran transcendència, i això és precisament el que ha succeït amb el recent informe del Comitè d'Apropiacions de la Cambra de Representants dels Estats Units, que introdueix un llenguatge inèdit sobre Ceuta i Melilla i reforça, almenys políticament, la posició del Regne del Marroc. Segons fonts del Comitè de Relacions Exteriors, aquests fons inclouen suport directe a unitats de l’exèrcit marroquí que, en els darrers dies, haurien facilitat l’entrada massiva de ciutadans marroquins a Ceuta.

https://www.congress.gov/119/bills/hr8595/BILLS-119hr8595eh.pdf

El document recorda l'antiga amistat entre Washington i Rabat, iniciada amb el Tractat de Pau i Amistat de 1786, i afirma que Ceuta i Melilla són ciutats administrades per Espanya però situades en territori marroquí. Paral·lelament, proposa destinar un mínim de 40 milions de dòlars en programes de cooperació en seguretat i assistència militar al Marroc, alhora que anima el Departament d'Estat a promoure el diàleg entre els governs espanyol i marroquí.

Es tracta d'un text que no té efectes jurídics directes ni altera, per si mateix, la posició oficial dels Estats Units. Però la política internacional també es construeix amb símbols, gestos i missatges. I aquest missatge difícilment passarà desapercebut ni a Rabat ni a Madrid.

Des d'una perspectiva crítica, aquest moviment planteja interrogants profunds. Quin paper han de jugar les grans potències en disputes territorials que afecten tercers estats? És coherent apel·lar al dret internacional en alguns conflictes i, al mateix temps, adoptar formulacions que poden ser interpretades com un suport a les reivindicacions d'una de les parts en altres?

La credibilitat de qualsevol ordre internacional depèn de la coherència i quan els criteris canvien segons els interessos estratègics, la confiança en les institucions internacionals es debilita. Els Estats Units mantenen una estreta relació amb el Marroc per motius geopolítics, militars i econòmics. És una realitat, però aquesta aliança no hauria de traduir-se en gestos que incrementin la tensió sobre una qüestió tan sensible com la sobirania de Ceuta i Melilla.

També és imprescindible actuar amb rigor informatiu. Els episodis recents de pressió migratòria sobre Ceuta han generat inquietud i debat polític, ara bé, a dia d'avui no hi ha proves públiques que permetin afirmar que els fons previstos en aquest informe hagin estat destinats a facilitar aquestes entrades. La crítica política només és sòlida quan es fonamenta en fets contrastats i precisament per això, cal reclamar transparència sobre la destinació de qualsevol ajuda militar, exigir el respecte als drets humans en les polítiques migratòries i defensar que les diferències territorials només poden abordar-se mitjançant el diàleg, la diplomàcia i el dret internacional.

Europa tampoc no pot mirar cap a una altra banda, si Ceuta i Melilla formen part de la frontera exterior de la Unió Europea, qualsevol posicionament d'una potència aliada que afecti aquestes ciutats mereix una resposta política clara. El silenci, en diplomàcia, també comunica.

Des de l'esquerra, la resposta no pot ser alimentar el nacionalisme ni la confrontació entre pobles. El repte és defensar una política internacional basada en la Pau la Cooperació, la Igualtat entre estats i el Respecte al dret internacional, rebutjant tant les imposicions de les grans potències com qualsevol deriva militarista.

El futur de la Mediterrània no es construirà amb més pressió geopolítica ni amb disputes alimentades des de l'exterior. Es construirà amb cooperació, respecte mutu i voluntat de trobar solucions compartides. Quan les grans potències anteposen els seus interessos estratègics als principis que diuen defensar, la primera víctima és sempre la credibilitat del dret internacional. I aquesta és una pèrdua que acaba afectant tots els pobles, sense excepció.