Del Movimiento Nacional a la dreta actual.

Des de Alianza Popular, Fuerza Nueva i Falange, aquets son els fils polítics que connecten amb el franquisme i amb la dreta espanyola. Hi ha una part de la història política d'Espanya que encara incomoda, és la història dels homes i dones i de les organitzacions que, després de quaranta anys de dictadura franquista, no van desaparèixer amb la mort del dictador, sinó que van intentar adaptar-se al nou escenari polític i per entendre una part de la  dreta espanyola actual cal mirar enrere.

Fuerza Nueva es crea el 1966 i el 1976 com a partit polític, liderat per Blas Piñar, procurador a les Corts franquistes i defensor radical del règim.

Cal mirar el Movimiento Nacional, les Corts franquistes, les associacions polítiques autoritzades pel règim, els ministres de Franco, Alianza Popular, Fuerza Nueva i les diferents branques de Falange Española i no perquè es pugui afirmar que el Partit Popular actual sigui simplement «el franquisme amb un altre nom», ni perquè tots els seus militants o dirigents siguin franquistes. Això seria històricament incorrecte, però sí perquè existeix una genealogia política documentada que va del franquisme a una part de la dreta de la Transició i, a través d'Alianza Popular, fins al Partit Popular, pero també existeix una altra genealogia, més radical, que passa pels neofranquistes, de Fuerza Nueva i Falange i que avui es troba continuïtats polítiques, culturals o personals en sectors de l'extrema dreta.

El franquisme no va desaparèixer el 20 de novembre de 1975 quan Franco va morir, el sistema polític que havia construït durant quatre dècades no va desaparèixer automàticament. El Movimiento Nacional continuava sent l'estructura política del règim. Les Corts franquistes continuaven existint. Els governadors civils, els alts funcionaris, els militars, els responsables polítics i bona part de l'aparell administratiu continuaven ocupant les seves posicions.

La Transició va ser, per tant, un procés de transformació política en què van conviure forces democràtiques procedents de l'oposició antifranquista amb sectors procedents del mateix règim, i aquí apareix una qüestió fonamental: 

què van fer els polítics franquistes quan van comprendre que la dictadura ja no podia continuar com abans?

Una part va defensar la continuïtat, una altra va defensar una reforma controlada i una altra va intentar adaptar-se al nou sistema democràtic i és en aquest tercer espai on apareix la història d'Alianza Popular.

Les associacions polítiques que en el règim franquista es vàrem autoritzar a partir de 1974, eran unes limitades «associacions polítiques», no eren partits democràtics com els entenem avui i la seva activitat havia de desenvolupar-se dins de la comunitat política del Movimiento Nacional i sota els Principis del Movimiento i les Lleis Fonamentals del règim i per tant, aquella obertura no significava encara reconèixer el pluralisme polític, la sobirania popular ni la llibertat de partits. Era, sobretot, un intent del franquisme de controlar la seva pròpia evolució.

Però aquelles associacions acabarien proporcionant part de l'estructura política sobre la qual es construirien les noves organitzacions de la dreta durant la Transició.

Les Corts franquistes tampoc no eren un parlament democràtic. Els procuradors representaven els diferents estaments i institucions del sistema polític franquista, no una ciutadania que pogués escollir lliurement entre diferents projectes polítics i entre aquests procuradors hi havia persones que posteriorment tindrien un paper destacat en la política democràtica.

Aquesta continuïtat personal és un dels elements més importants per comprendre la Transició, i a que una part dels dirigents de la nova dreta no provenia de l'oposició antifranquista, sino que provenia del mateix règim que s'estava transformant. Alianza Popular, la gran operació política de la dreta franquista reformista i avui el mateix Partit Popular reconeix avui que els seus orígens es remunten a aquella formació i que Manuel Fraga va ser el principal impulsor del projecte, però hi ha una dada històrica que no es pot amagar darrere del llenguatge actual del Partit Popular.