El franquisme i la Constitució de 1978. El silenci que no es va trencar.

La Constitució del 78 va ser redactada amb participació directa de exministres franquistes, procuradors reciclats, juristes del Movimiento i això explica la presència de un nacionalisme espanyol centralista, un poder judicial fort i poc controlat, un paper limitat de les autonomies.

Adolfo Suárez amb el grup parlamentari de la UCD, desprès d'aprovar la Constitució.

La Transició espanyola sovint es presenta com un pacte exemplar, un pont entre la dictadura i la democràcia, però aquest relat, repetit fins a la sacietat, oculta una veritat incòmoda. El franquisme no va desaparèixer, va mutar i els mateixos poders econòmics, les mateixes famílies, els mateixos aparells de l’Estat van conservar posicions clau. La ruptura mai va ser ruptura, sino que va ser una negociació per preservar l’ordre existent.

Aquest silenci fundacional amb la renúncia a jutjar crims, en depurar estructures, a revisar privilegis és el que explica bona part de la política espanyola contemporània. No és un passat tancat, sinó que és un present que encara respira.

Les estructures que van sobreviure al “règim del 78”, sovint es fa amb un to abstracte, però la continuïtat és material i concreta amb les estructures que van sobreviure com L’aparell judicial. Magistrats formats durant la dictadura, oposicions dissenyades per reproduir perfils ideològics, una cultura jurídica profundament conservadora.

Les forces de seguretat, amb comandaments que van jurar lleialtat a Franco i que van continuar exercint sense depuració. L’oligarquia econòmica, amb famílies com els March, els Koplowitz, els Entrecanales, que van consolidar fortunes sota el franquisme i van entrar a la democràcia amb posicions reforçades i la premsa hegemònica amb mitjans de comunicació que van néixer o créixer sota la tutela del règim i que van mantenir línies editorials alineades amb l’ordre establert i avui mot subvencionats pels actual dirigents del Partit Popular.

I no es pot entendre la política espanyola actual sense entendre la continuïtat del franquisme. La judicialització de la política. L’estratègia de la dreta mediàtica. La connexió internacional amb moviments ultraconservadors i els casos judicials que actuen com a mecanismes de control com reacció contra qualsevol projecte emancipador.

També la premsa del Movimiento con els diarios com Arriba, Pueblo o El Alcázar van continuar influint en la dreta mediàtica i molts periodistes franquistes van passar als diaris ABC, La Razón, la COPE, o Intereconomía i aquest ecosistema mediàtic és clau per entendre la narrativa de la dreta actual.

L'Església conservadora i l’Opus Dei, el poder tecnocràtic i econòmic del franquisme a la Transició democràcia.

L'Església i l’Opus Dei en el franquisme va ser el grup tecnocràtic que va modernitzar l’economia franquista. Ministres com Laureano López Rodó, ministre sense cartera i promotor dels Plans de desenvolupament, Alberto Ullastres, ministre de Comerç, i Mariano Navarro Rubio, com ministre d'Hisenda van ser clau en el desenvolupament econòmic i segons investigacions periodístiques, l'Opus Dei va influir en la redacció de la Constitució del 78, i va mantenir poder en la judicatura, i va controlar sectors de la banca i la universitat, pero avui encara té influència en magistrats, en les universitats, en empreses importants i del IBEX i en varis cercles polítics conservadors.

però va ser l’Opus Dei qui va governar Espanya?

Aquesta afirmació, formulada així, seria massa simplista, pero el mateix Opus Dei rebutja la idea d'haver funcionat com un partit polític i sosté que els seus membres actuaven individualment en qüestions polítiques i econòmiques, però això no elimina la importància històrica de la seva presència.

Segons la documentació publicada per la mateixa institució, vuit dels 116 ministres nomenats per Franco entre 1939 i 1975 eren membres de l’Opus Dei: Mariano Navarro Rubio, Alberto Ullastres, Gregorio López Bravo, Juan José Espinosa, Faustino García Moncó, Laureano López Rodó, Vicente Mortes i Fernando Herrero Tejedor.

Per tant, més que parlar d’un «Govern de l’Opus Dei», és més rigorós parlar de l’ascens d’una determinada cultura tecnocràtica, catòlica, professional i econòmicament liberal dins de l’aparell franquista, amb una presència destacada de membres de l’Opus Dei, i això és políticament rellevant perquè aquell canvi va ajudar a substituir una part del vell nacionalisme econòmic falangista per una concepció més oberta al capital, al mercat i a la integració internacional.

La influència de l’Opus Dei després del franquisme no es pot mesurar simplement pel nombre de ministres i la seva importància històrica també s’ha relacionat amb la formació d’elits professionals, universitàries i empresarials. La seva presència en universitats, col·legis, residències, professions liberals, empreses i xarxes socials ha contribuït a crear espais d’influència cultural i professional.

I també l'Església va començar a canviar i dins de l'Església també es produïa una transformació. El Concili Vaticà II va obrir les portes a una nova concepció de la relació entre Església i l’Estat i alguns sectors catòlics van començar a defensar els drets dels treballadors, la llibertat, la democràcia i la dignitat humana.

A les parròquies es reunien moviments obrers amb alguns capellans que protegien militants perseguits i en determinats territoris, especialment al País Basc i Catalunya, sectors de l’Església també van adoptar posicions crítiques amb el centralisme i la repressió franquista i així, aquella Església que havia estat un dels pilars ideològics del règim començava a convertir-se, en alguns sectors, en un espai de contestació. Aquesta contradicció és essencial per entendre la Transició.

I així es reparteixen el poder de les elits

Aquesta és probablement la qüestió més important que el poder no sempre apareix en una urna i també existeix en les universitats que formen les futures elits, en els despatxos professionals, en els consells d’administració, en els mitjans de comunicació, en les fundacions, en les escoles, en les relacions personals i en les xarxes econòmiques, pero l’Opus Dei no és només una de les institucions que han participat en la trajectòria durant el franquisme i fins avui, sinó que es mostra perfectament com una organització religiosa pot adquirir una enorme capacitat d’influència social sense convertir-se formalment en partit polític.