En els darrers anys, sota el paraigua del “diàleg social”, els sindicats de classe de l’Estat espanyol han acceptat i pactat amb la patronal la implantació dels anomenats Plans de Pensions d’Ocupació o d’Empresa en nombrosos convenis col·lectius, especialment a les grans empreses. Aquests acords, presentats sovint com una millora social o un complement salarial diferit, obren però un debat de fons que interpel·la directament el paper històric dels sindicats, la sostenibilitat del Sistema Públic de Pensions i el model social que es vol defensar.
Els sindicats de classe neixen per representar el
conjunt de la classe treballadora, no només una part privilegiada
d’aquesta. Tanmateix, els Plans de Pensions d’Empresa beneficien
principalment els treballadors amb ocupacions estables, salaris mitjans o alts
i trajectòries laborals contínues, deixant fora milions de persones amb feines
precàries, temporals, subcontractades o directament expulsades del mercat
laboral.
Quan els sindicats signen aquests acords, no
representen realment tothom, sinó que contribueixen a aprofundir una
fractura interna dins la classe treballadora entre qui pot accedir a una
previsió privada i qui queda exclusivament dependent d’un Sistema Públic que,
paradoxalment, es debilita amb aquests mateixos acords.
La normativa espanyola
ofereix a les empreses potents incentius fiscals i de cotització per
implantar Plans de Pensions d’Empresa, fet que converteix aquesta eina
en un negoci rodó per a la patronal amb deduccions a l’Impost de Societats
i a les aportacions empresarials al pla es poden deduir íntegrament de la base
imposable amb una Deducció addicional del 10% per a aportacions
imputades a treballadors amb salaris inferiors a 27.000 euros anuals, i
proporcionalment per a salaris superiors, i també amb Reduccions de
cotització a la Seguretat Social on les aportacions empresarials al pla no
cotitzen fins a un límit aproximat de 115 € mensuals per treballador
(1.380 € anuals), cosa que suposa un estalvi directe per a l’empresa.
Aquestes quantitats que deixen de cotitzar no
alimenten la caixa comuna de la Seguretat Social, ni contribueixen
al finançament immediat de les Pensions Públiques, la Sanitat, l’Educació o les
Polítiques Socials.
Un atac estructural al Sistema Públic
de Pensions
Els Plans de Pensions d’Empresa no són neutres, i formen
part d’una estratègia neoliberal conscient per desplaçar el centre de
gravetat del Sistema de Protecció Social cap a la Previsió Privada. Cada
euro que no cotitza és un euro menys per sostenir un sistema públic basat en la
solidaritat intergeneracional.
Amb aquest model actual, es debilita
la Seguretat Social, i es redueix la capacitat recaptatòria de l’Estat,
justifica els discursos alarmistes sobre la “insostenibilitat” de les
Pensions Públiques i obre la porta a noves retallades i privatitzacions.
Auest model es un cercle pervers que no aporta al Sistema Públic i
després s’assenyala com a inviable.
Diversos partits polítics, alineats
amb el pensament neoliberal i capitalista, avalen aquest model amb l’argument
que cal “complementar” les Pensions Públiques. Però aquest
relat amaga una realitat incòmoda, hi ha que no es tracta de complementar,
sinó de substituir progressivament.
La promoció activa de la previsió
privada respon als interessos del sector financer, les asseguradores i les
grans corporacions, no a l’interès general. La suposada llibertat d’elecció
individual es converteix, en la pràctica, en una obligació per a qui pot
pagar-la i en una condemna a pensions insuficients per a la resta.
