O canviem el sistema de la política de Joventut o el sistema els expulsa.

Hi ha una pregunta que plana sovint sobre qualsevol debat públic.

Per què la joventut no s’implica prou en política?

Però potser la pregunta correcta seria una altra.

Quina política s’està oferint a la joventut?

Perquè no es pot exigir compromís a qui només rep precarietat, salaris baixos, dificultats per emancipar-se i portes tancades als espais de decisió.

La joventut espanyola no és apàtica. És escèptica, i té motius.

Participants a la tertúlia de polítics joves en rtve 24 hores.

A la indústria, molts joves encadenen contractes temporals, subcontractacions i jornades irregulars. Reformes laborals maquillades, externalitzacions i empreses multiservei han consolidat un model on el risc normalment sempre recau sobretot al treballador jove. No es pot construir un projecte vital amb salaris mileuristes, torns canviants i impossibilitat de planificar el futur.

Però si mirem cap al camp, la situació encara és més dura. Els joves agricultors i ramaders pateixen una doble pressió. Els preus baixos imposats per grans distribuïdores i l’augment constant dels costos (energia, fertilitzants, maquinària). L’accés a la terra és caríssim, el crèdit és restrictiu i les ajudes sovint arriben tard o mal distribuïdes. El resultat és clar. Despoblament rural, abandonament d’explotacions familiars i una mitjana d’edat del sector agrari que no deixa de créixer. Sense relleu generacional, el món rural s’afebleix i el país es desequilibra territorialment.

Cooperativisme juvenil. Una alternativa real

Davant aquest panorama, la resposta no pot ser la resignació. Una de les vies més sòlides és el cooperativisme juvenil. Les cooperatives permeten compartir riscos, recursos i coneixement, reforcen el poder de negociació davant els intermediaris i posen el treball per davant del benefici especulatiu.

A l’Estat espanyol existeixen experiències d’èxit com el grup cooperatiu basc Mondragón Corporación Cooperativa, que demostren que es pot competir al mercat sense renunciar a la democràcia interna ni a la redistribució dels beneficis. També organitzacions com Asociación Agraria - Jóvenes Agricultores (ASAJA)  i la Coordinadora de Agricultores y Ganaderos (COAG) han denunciat reiteradament la manca de polítiques efectives per garantir la incorporació de joves al camp.

El cooperativisme juvenil no és només una fórmula econòmica, és una escola de democràcia. En un context on la política institucional sembla llunyana, les cooperatives poden ser espais d’aprenentatge col·lectiu i d’arrelament al territori, però perquè això sigui viable cal suport públic amb crèdits tous, accés prioritari a terres públiques, assessorament tècnic i avantatges fiscals per a projectes col·lectius impulsats per joves.

El mur de l’Administració pública

Un altre dels grans dèficits és l’accés a llocs de responsabilitat dins l’Administració pública. Les oposicions són llargues, exigents i sovint incompatibles amb la necessitat immediata de treballar per subsistir. A més, els espais de direcció continuen ocupats majoritàriament per generacions que no cedeixen pas.

La joventut no només vol ser executora, vol participar en la presa de decisions però els partits polítics, inclosos els d’esquerres, sovint reprodueixen estructures jeràrquiques tancades. Es parla molt de renovació, però es practica poc.

Cal establir quotes reals de participació juvenil en òrgans de decisió, processos de mentoratge intergeneracional i mecanismes que permetin compatibilitzar estudis, feina i militància política sense que això suposi precaritzar encara més la vida dels joves.

Una esquerra que ofereixi futur, no discursos

Si l’esquerra vol reconectar amb la joventut, ha de fer una aposta clara per Garantir feina estable amb salaris dignes i control efectiu de la temporalitat. Impulsar un pla específic per al relleu generacional al camp. Facilitar habitatge públic de lloguer assequible. Donar suport real al cooperativisme juvenil, i Democratitzar l’Administració i els partits.

No es tracta de paternalismes ni de discursos èpics. Es tracta de condicions materials. La joventut no necessita que li expliquin què ha die pensar, necessita oportunitats reals per construir la seva vida amb dignitat i quan els joves surten al carrer per defensar el clima, el feminisme o els serveis públics, estan demostrant que la consciència política existeix. El que falta és un sistema que no els expulsi.

Una democràcia que no integra la seva joventut està condemnada a l’esgotament i una esquerra que no sigui capaç d’oferir estabilitat, arrelament i participació real corre el risc de perdre una generació sencera.

La implicació juvenil no es demana, es construeix, i es construeix amb drets, amb feina digna, amb accés a la terra, amb cooperació i amb poder real de decisió.

Si volem un país amb futur, la joventut no pot ser espectadora. Ha de ser protagonista. I això exigeix canvis estructurals, no promeses de campanya.