El trist destí de l’Esquerra a Espanya, entre la fragmentació i l’oportunitat històrica.

La història no espera que els polítics dubtin massa. Quan una societat entra en una cruïlla decisiva, el temps polític s’accelera i el marge d’error s’esgota. A l’Estat espanyol, les esquerres semblem  haver oblidat aquesta lliçó elemental de quan no s’aconsegueix fer causa comuna, el destí col·lectiu canvia sense esperar miracles.

15M. Dia de reflexió, i acampada a Sol

Des del cicle obert pel 15M, amb l’aparició de noves forces com PODEMOS, semblava possible una renovació profunda del mapa polític progressista. Aquell moment contenia una energia social transformadora i una crítica al règim del 78, denúncia de les desigualtats, exigència de democràcia real i voluntat de construir un nou contracte social, però amb el pas dels anys, aquella empenta s’ha vist erosionada per personalismes, disputes internes, escissions, canvis de bàndol i una batalla constant per l’hegemonia simbòlica dins del mateix espai ideològic.

Mentrestant, el bloc conservador amb el Partido Popular i VOX ha sabut simplificar el debat en consignes emocionalment potents, explotant pors i frustracions. El resultat és una polarització creixent on els arguments han estat substituïts massa sovint per insults, difamacions i una dinàmica de blocs irreconciliables.

El fracàs de la innovació discursiva

Un dels errors estructurals de l’esquerra ha estat renunciar a la innovació profunda del seu relat. En lloc d’actualitzar el projecte de transformació social en clau del segle XXI, com la transició ecològica justa, sobirania tecnològica, modernització industrial, cures, intel·ligència artificial, nova política fiscal, sovint s’ha preferit la drecera emocional o la defensa d’estructures partidàries anquilosades.

La política s’ha convertir en un camp de batalla intern més que en un espai de construcció d’estratègia nacional, i així el debat s’ha reduir a la disputa per sigles, lideratges i quotes de poder, mentre els grans reptes estructurals quedaven sense resposta.

Els darrers anys de govern de coalició entre el PSOE i Sumar han deixat avenços socials innegables en alguns àmbits, però també la sensació d’una manca d’estratègia integral. Espanya continua sense una agenda industrial ambiciosa, sense una aposta decidida per la recerca aplicada, sense una coordinació sòlida entre sector públic en matèria tecnològica. No formem prou enginyers, no invertim el necessari en innovació i no articulem una política de modernització d’Estat a llarg termini i si no actuem ara, la bretxa no serà només econòmica, serà una bretxa de cures, de cohesió social i, en última instància, de civilització democràtica.

Les polítiques que realment definiran el futur

El futur de les polítiques públiques no es decidirà en debats superficials ni en batalles de xarxes socials. Es decidirà en qüestions estructurals amb una Sanitat sostenible, una Educació pertinent i adaptada als nous temps, un Estat del Benestar complet, una política d’Habitatge que garanteixi dignitat i estabilitat a les noves generacions i en aquest context, les propostes de PODEMOS sovint invisibilitzades en el soroll mediàtic apunten cap a una redefinició del propòsit comú. No es tracta de temes “glamurosos” per a la plaça pública, sinó de decisions estratègiques per a les pròximes dècades amb una fiscalitat justa, serveis públics forts, control democràtic de sectors estratègics, protecció social universal.

Crida l’atenció que altres sectors de l’esquerra que avui puntegen en enquestes hagin dedicat tan poca reflexió al que serà, probablement, el desafiament més gran dels propers anys com adaptar l’Estat espanyol a un món multipolar, tecnològicament competitiu i socialment tensionat, sense trair els principis d’igualtat i justícia social.

Espanya necessita acords mínims de país. Necessita abandonar les guerres intestines i assumir que el progrés exigeix responsabilitat compartida. No es tracta d’uniformitzar el pensament, sinó de construir una agenda comuna que permeti competir al món sense renunciar als drets socials.

La corrupció, la desocupació i la precarietat continuen sent ferides obertes. Però la resposta no pot ser la resignació ni el tacticisme electoral, requereix una nova negociació ciutadana, una reflexió profunda dels partits i una reconstrucció de la confiança entre política i societat.

Quan acudim a les urnes, no només escollim governs, decidim si volem continuar atrapats en una discussió eterna o si assumim que la política pot deixar de ser espectacle per convertir-se en estratègia nacional.

Encara som a temps. Encara podem triar un progressisme útil, modernitzador i responsable, però la història no espera els qui dubten massa. Espanya ja ha gastat bona part del seu marge d’error. Si ha l’esquerra no som capaços d’estar a l’altura del moment, el rumb el marcaran altres i potser durant dècades.

És hora de decidir si volem ser espectadors de la nostra pròpia decadència o protagonistes d’una nova etapa de transformació col·lectiva.

SI QUE ES POT