Els Dimecres el Congrés dels Diputats i quan la Democràcia es converteix en espectacle.

La política institucional espanyola viu des de fa temps una degradació preocupant i el que hauria de ser l’espai central del debat democràtic, el lloc on es confronten idees, projectes de país i propostes per millorar la vida de la ciutadania, s’ha anat transformant progressivament en una mena de teatre permanent, un circ mediàtic on la crispació, la desqualificació i l’insult substitueixen massa sovint el debat serè i la responsabilitat política. 

El Congreso de los Diputados, institució que representa formalment la sobirania popular, ofereix cada setmana una imatge cada vegada més deteriorada davant d’una ciutadania cansada, decebuda i profundament desconfiada amb la política institucional i les sessions de control al govern s’han convertit en un escenari repetitiu on l’objectiu principal sembla no ser construir alternatives, sinó erosionar l’adversari a qualsevol preu.

La dreta espanyola, representada principalment pel Partido Popular i l’extrema dreta de Vox, han assumit des de fa temps una estratègia de confrontació total. Els seus discursos no busquen aportar solucions reals davant problemes estructurals com la crisi de l’habitatge, la precarització laboral, el deteriorament dels serveis públics o l’emergència climàtica. El seu paper sembla reduït a bloquejar, desgastar i alimentar una confrontació constant, utilitzant la por, la desinformació i una agressivitat verbal que degrada profundament la qualitat democràtica.

Cada intervenció sembla competir per veure qui eleva més el to, qui genera més titulars incendiaris o qui aconsegueix major viralitat a les xarxes socials i la política convertida en espectacle, on el soroll acaba substituint completament les idees. Davant aquesta ofensiva constant, el govern de coalició entre el Partido Socialista Obrero Español i Sumar mostra signes evidents de desgast. La legislatura ha estat marcada per una resistència permanent davant l’assetjament de l’oposició conservadora, però també per una creixent sensació de fatiga política.

El govern, que inicialment despertava expectatives de transformació social profunda, sembla avui excessivament condicionat per equilibris interns, concessions constants i una certa incapacitat per impulsar reformes estructurals valentes davant els grans reptes socials del país. La resistència, legítima en molts moments, comença a transmetre la sensació d’un executiu que més que avançar intenta simplement aguantar.

En aquest escenari emergeix novament el paper de PODEMOS, que malgrat la seva pèrdua de centralitat institucional continua mantenint una veu clarament diferenciada en la defensa de polítiques socials, en la denúncia de les desigualtats creixents i en la necessitat d’un gir real cap a polítiques redistributives.

PODEMOS insisteix en qüestions que continuen sent essencials per a milions de persones com la regulació efectiva dels lloguers, la defensa radical de la sanitat pública, la protecció del sistema públic de pensions, una fiscalitat més justa, la reducció de la jornada laboral, la necessitat d’enfortir l’educació pública i una política exterior desvinculada de l’actual escalada militar internacional, mentre al Parlament creixen els insults, al carrer creix la frustració social.

El curs polític 2026-2027 ja es presenta com un dels més tensos dels darrers anys i a mesura que s’apropin les Eleccions Municipals de 2027, diversos processos Electorals Autonòmics i posteriorment les Eleccions Generals, la tensió institucional anirà inevitablement en augment i aixó no s’intueix cap voluntat de desescalada.

S’espera un final de curs extraordinàriament dur, un curs polític marcat per la crispació extrema, per una oposició cada vegada més agressiva, per discursos faltons, per acusacions constants, per una degradació progressiva del respecte institucional i per una estratègia permanent de confrontació electoral anticipada.

La dreta intentarà convertir qualsevol debat parlamentari en un camp de batalla mentre que l’extrema dreta continuarà aprofundint en la polarització social, alimentant discursos d’odi, criminalitzant moviments socials i tensionant encara més una convivència ja prou castigada, però el veritable termòmetre no serà només el que passi dins el Congrés serà el carrer, perquè mentre els diputats s’insulten dins les institucions, fora creix un malestar social profundament acumulat i en els pròxims mesos podem veure un augment molt important de manifestacions, vagues i concentracions socials protagonitzades per sectors cada vegada més castigats.

El professorat reclama recursos i dignitat davant un sistema educatiu saturat, els educadors socials denuncien abandonament institucional i precarietat crònica, els professionals sanitaris continuen alertant del deteriorament progressiu de la sanitat pública després d’anys de retallades estructurals, els treballadors industrials afronten deslocalitzacions, automatització i pèrdua de drets laborals, el sector dels serveis continua suportant temporalitat extrema, baixos salaris i sobrecàrrega laboral i milers de funcionaris reclamen actualitzacions salarials i millors condicions davant una administració pública tensionada.

La conflictivitat social augmentarà i  aquí apareix la gran contradicció del moment polític actual. Mentre gran part de l’energia institucional es consumeix en lluites partidistes estèrils, els problemes reals de la majoria social continuen esperant respostes urgents.

La política espanyola sembla haver oblidat que governar no consisteix a destruir l’adversari, sinó a construir condicions dignes per a la vida col·lectiva i si el Parlament continua degradant-se com fins ara, serà inevitable que el carrer recuperi protagonisme.

Quan la política institucional deixa de representar les necessitats socials, la història ens recorda una veritat molt simple i els pobles acaben parlant per si mateixos i moltes vegades, quan el carrer parla, és perquè les institucions han deixat d’escoltar.

El curs 2026-2027 no serà només un any electoral, pot convertir-se en un punt d’inflexió sobre quin model de democràcia volem construir. Una democràcia subordinada a l’insult permanent, al tacticisme electoral i als interessos partidistes, o una democràcia realment orientada al benestar col·lectiu, a la justícia social i a la defensa d’una ciutadania cada vegada més cansada de contemplar com la seva vida quotidiana queda relegada mentre al Parlament continua, setmana rere setmana, el mateix vell espectacle i cada vegada amb menys dignitat.