En una societat que presumeix de modernitat, avenços tecnològics i progrés social, existeix una realitat massa sovint invisibilitzada que interpel·la directament la nostra consciència col·lectiva, es el maltractament i l’abús envers la gent gran, fenomen silenciós, persistent i profundament injust que creix paral·lelament a una societat cada cop més individualista, competitiva i agressiva.
Cada any, coincidint amb el Dia Mundial de Presa de
Consciència sobre l’Abús i el Maltractament a les Persones Grans impulsat
per l’Organització de les Nacions Unides, es posa damunt la taula
una problemàtica que afecta milions de persones arreu del món i però més enllà
d’una jornada simbòlica, la realitat quotidiana evidencia que moltes persones
grans continuen patint situacions de vulnerabilitat extrema dins del propi
entorn familiar, institucional o social.
El maltractament no sempre adopta formes visibles, i no es
tracta únicament de violència física. Existeixen formes subtils però
devastadores com l’abandonament emocional, la negligència sanitària, la
infantilització constant, l’aïllament forçat, la pressió econòmica sobre
pensions o patrimoni, i fins i tot l’apropiació indeguda dels seus recursos per
part de familiars o tercers que aprofiten la seva fragilitat.
Vivim temps marcats per una profunda deshumanització de les
relacions socials. La cultura de la immediatesa, l’obsessió per la
productivitat i una economia que converteix les persones en simples elements de
rendiment, ha relegat la vellesa a una mena d’espai incòmode. Es valora
la joventut, la rapidesa, la capacitat de consumir, mentre que envellir sembla
convertir-se en una càrrega que massa sectors prefereixen apartar de la vista.
Les residències geriàtriques, moltes vegades gestionades per
grans grups empresarials, han estat també objecte de debat. La
mercantilització de les cures ha obert interrogants profunds sobre quin
model de societat volem construir i quan l’atenció a les persones grans es
converteix en negoci, el risc de precaritzar les cures augmenta i la dignitat
humana queda subordinada al benefici, però el problema va més enllà de les
institucions. El maltractament sovint es produeix dins les llars, en silenci. Persones
grans que viuen soles, dependents dels seus familiars, suportant humiliacions,
desatenció o pressions econòmiques per por de quedar completament abandonades
en una violència invisible que rarament arriba a denunciar-se.
A Catalunya, com a la resta d’Europa, l’envelliment
progressiu de la població obliga a replantejar profundament les polítiques
públiques, i no n’hi ha prou amb pensions mínimes o serveis assistencials
insuficients, cal construir una cultura del respecte intergeneracional,
reforçar els serveis públics d’atenció domiciliària, garantir recursos
suficients i, sobretot, recuperar el valor social de l’experiència i la memòria
que representa la gent gran.
La manera com una societat tracta la seva vellesa defineix el
nivell real de la seva democràcia i del seu compromís ètic i una societat agressiva no és només
aquella que exerceix violència directa, sinó també aquella que tolera la
indiferència davant el sofriment dels més vulnerables.
La gent gran no necessita compassió paternalista, necessita drets,
respecte, autonomia i reconeixement i són les generacions que van construir
escoles, hospitals, carreteres, barris, sindicats, drets laborals i conquestes
socials que avui moltes vegades es donen per fetes.
Potser ha arribat el moment de fer una reflexió col·lectiva
profunda, perquè maltractar la vellesa no és només abandonar persones
grans, sinó és també renunciar a la nostra pròpia humanitat.
Una societat que oblida els seus avis i àvies, és una
societat que està començant a perdre la seva memòria, la seva dignitat i el seu
futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada