Estats Units i Iran, i quan la PAU es negocia sota els interessos de sempre.

En la política internacional sovint es construeixen grans titulars que pretenen transmetre victòries diplomàtiques, estabilitat i esperança, però massa vegades, darrere aquestes imatges de consens i de suposats acords històrics, s’hi amaguen les mateixes estructures de poder que han provocat els conflictes. El recent memoràndum d’entesa entre els Estats Units d'Amèrica i Iran per aturar les hostilitats, n'és un exemple evident.

Des de la La Casa Blanca, el govern nord-americà ha presentat aquest acord com una gran victòria diplomàtica, gairebé com el començament d’una nova etapa d’estabilitat a l’Orient Mitjà, però la realitat és molt més complexa i obliga a observar els fets amb prudència, perquè el que s’ha anunciat sembla més aviat una pausa estratègica que no pas una resolució real del conflicte.

Naturalment, qualsevol aturada de les hostilitats és una notícia positiva, cada guerra que s’atura significa menys morts, menys destrucció i menys patiment per a milions de persones que gairebé mai decideixen els conflictes que acaben patint i aquesta confrontació no només ha incrementat la tensió regional, sinó que ha tornat a demostrar com les guerres impulsades pels grans blocs de poder tenen conseqüències globals con l’encariment de l’energia, alteració del comerç internacional i una economia mundial cada cop més vulnerable davant els interessos geoestratègics de les grans potències.

Però la gran pregunta continua intacta:

què s’ha resolt realment?

El conflicte entre Washington i Teheran mai no ha estat únicament una qüestió de bloquejos marítims o disputes puntuals al golf Pèrsic. Fa dècades que la desconfiança entre ambdós governs està marcada per l’hegemonia nord-americana a la regió, la resistència iraniana a sotmetre’s a aquest ordre imposat i, sobretot, pel debat permanent al voltant del programa nuclear iranià, i  precisament aquí és on apareixen totes les ombres de l’acord.

Es parla de controls, de mecanismes de verificació i de compromisos perquè Iran no desenvolupi armament nuclear, però com acostuma a passar en la diplomàcia de les grans potències, els punts realment importants queden ajornats per a futures negociacions. No hi ha garanties concretes, només declaracions d’intencions.

La història recent ens ensenya una lliçó clara en arribar a acords preliminars és relativament fàcil pero fer-los complir quan entren en joc els interessos militars, energètics i econòmics és una altra història molt diferent i aquí apareix un altre actor impossible d’ignorar, Israel.

Perquè cap anàlisi seriosa sobre Orient Mitjà pot ignorar el paper central que exerceix Israel com a aliat estratègic dels Estats Units a la regió. Les tensions entre Washington, Tel-Aviv i Teheran formen part d’un equilibri permanentment inestable, i un sol incident militar, una operació preventiva o una nova escalada regional poden fer saltar pels aires aquest fràgil enteniment.

Resulta especialment preocupant observar com aquests acords responen sovint més a urgències polítiques internes que no pas a veritables voluntats de Pau. Per a Donald Trump, la continuïtat del conflicte s’havia convertit en un problema intern com l’augment dels preus energètics afectava directament el consum, les empreses i una opinió pública nord-americana cada cop més cansada de guerres llunyanes que mai no milloren les condicions de vida de la població treballadora.

Aquí apareix una contradicció que l’esquerra internacional que porta dècades denunciant. Massa sovint les guerres no es mantenen ni s’aturen per criteris humanitaris, sinó en funció dels cicles electorals, dels mercats energètics i dels interessos econòmics de les grans corporacions.

Encara més inquietant és comprovar com es presenta com una gran victòria el simple retorn a una situació anterior al conflicte com reobrir l’Estret d'Ormuz, restaurar rutes comercials o reduir temporalment la tensió no equival a construir una pau duradora, i és simplement tornar al punt d’inici després d’haver provocat una crisi que mai no hauria d’haver esclatat.

També convé cal observar les conseqüències internes dins Iran i lluny d’afeblir el règim, aquest tipus de confrontacions solen reforçar els sectors més radicals. La història ens mostra repetidament que quan un país és sotmès a pressió externa, els governs utilitzen aquesta amenaça per alimentar discursos nacionalistes, justificar mesures autoritàries i consolidar estructures de poder internes encara més dures.

I aquesta és una contradicció que Occident sembla repetir constantment en moltes de les intervencions que pretenen provocar canvis polítics acaben reforçant exactament allò que deien voler debilitar.

Des d’una mirada progressista i antimilitarista, la conclusió és clara. El món necessita menys diplomàcia subordinada als interessos del petroli, menys hegemonies militars disfressades de defensa de la democràcia i menys guerres convertides en instruments de negociació geopolítica. La Pau no pot continuar sent una mercaderia temporal al servei dels grans centres de poder econòmic.

Aquest memoràndum no representa encara cap victòria de la Pau que és, simplement, una pausa en un tauler internacional on les grans potències continuen decidint el futur dels pobles sense consultar mai els pobles mateixos i mentre el capitalisme global segueixi utilitzant la guerra com a eina d’influència i control, la veritable estabilitat continuarà sent una promesa llunyana.

No hi haurà PAU real mentre la geopolítica continuï estant governada pels interessos militars, energètics i financers d’una minoria privilegiada.

Tenim que per a les guerres.