La PAU, després de mort i la barbàrie, i en pregunto: perquè ha servit aquesta guerra?.

Avui el món assisteix, aparentment, a una notícia que molts titularan com una gran victòria diplomàtica i els Estats Units d'Amèrica i Iran anuncien un nou acord que hauria de portar a la reobertura de l’estret d’Estret d'Ormuz, punt neuràlgic del comerç mundial del petroli, després de setmanes d’una tensió extrema que ha mantingut el món pendent d’una possible escalada regional de conseqüències devastadores.

El president Donald Trump ho celebrava amb la seva habitual arrogància i una frase que resumeix millor que cap altra l’autèntic sentit d’aquesta suposada Pau: “Que flueixi el petroli!”, i  és aquí on apareix la gran pregunta moral i política que el món hauria de fer-se avui i per què ara la pau?

Perquè durant mesos, i anys, la guerra, la destrucció i la mort semblaven no importar. Durant gairebé dos anys hem contemplat amb impotència el GENOCIDI sistemàtic sobre la població civil de Gaza, Hospitals bombardejats, Camps de Refugiats destruïts. Nens enterrats sota tones de ciment i la Fam utilitzada com a arma de guerra, Infraestructures civils deliberadament eliminades sota la mirada passiva quan no còmplice d’Occident.

Hem vist també la persecució constant dels colons israelians contra la població palestina de West Bank, amb desallotjaments forçats, humiliacions quotidianes i una expansió territorial que vulnera de manera flagrant qualsevol principi de legalitat internacional i hem assistit a la incursió militar d’Israel sobre Lebanon, amb nous bombardejos al sud de Beirut, ampliant una guerra regional que ja ha convertit l’Orient Mitjà en un immens camp de ruïnes.

Hem contemplat com els mateixos Estats Units d'Amèrica, autoproclamats guardians de la democràcia mundial, intervenien directament en l’escalada contra Iran, alimentant una vegada més una geopolítica imperial basada no en la defensa dels pobles, sinó en el control energètic, les aliances militars i els interessos estratègics i per això avui, davant aquest anunci de Pau, és legítim desconfiar, perquè quan els mateixos actors que han sostingut la guerra decideixen asseure’s a negociar, sovint no ho fan per consciència humanitària.

Ho fan perquè els mercats pressionen, ho fan perquè el petroli no pot deixar de circular, ho fan perquè l’economia global no tolera la inestabilitat quan afecta els beneficis dels grans capitals i mentres tant, les víctimes reals no apareixen a la fotografia.

No hi són els infants palestins morts sota les bombes, no hi són les famílies libaneses obligades a fugir, no hi són els milers de civils iranians que viuen sota l’amenaça constant d’un atac exterior i no hi són tampoc aquells israelians que, des de dins mateix d’Israel, han denunciat la deriva militarista del govern i la instrumentalització permanent de la por.

El món continua funcionant sota una lògica cruel de les guerres duren mentre siguin rendibles i la Pau arriba només quan els poderosos calculen que continuar matant ja no resulta convenient és la tragèdia permanent del nostre temps.

Les grans potències ens parlen de diplomàcia després d’haver alimentat el conflicte, ens demanen celebrar acords que arriben després de milers de morts que podrien haver estat evitades i ens demanen aplaudir una normalitat que es construeix sobre cementiris encara oberts.

Potser el veritable problema del nostre món no és només l’existència de guerres, el problema és haver acceptat com a normal que la vida humana valgui menys que un barril de petroli mentre els governs continuïn convertint la geopolítica en un mercat i la guerra en una eina de negoci, la Pau serà sempre provisional, fràgil i profundament injusta.

La humanitat necessita menys exèrcits, menys aliances militars, menys imperis que decideixin el futur dels pobles des de despatxos llunyans. Necessitem construir un món on la dignitat humana estigui per damunt de qualsevol frontera, bandera o interès econòmic.

Des d’una mirada d’esquerres, humanista i antimilitarista, no podem acceptar que la Pau arribi només quan convé als poders econòmics. La Pau no pot ser un instrument dels imperis. Ha de ser un dret dels pobles.

Els palestins tenen dret a viure sense ocupació, els libanesos tenen dret a viure sense bombes, els iranians tenen dret a viure sense amenaces, els israelians tenen dret a viure sense por i els pobles del món tenen dret a no ser ostatges de guerres que mai han decidit.

La història ens ensenya que darrere de cada guerra hi ha discursos de seguretat, però darrere de gairebé totes hi ha negocis. El militarisme sempre promet ordre i només entrega cementiris i potser la pregunta no és com hem arribat fins aquí, sinó per què continuem acceptant-ho.

Quants infants han de morir perquè un barril de petroli torni a circular?

Quantes ciutats han de ser esborrades perquè els mercats respirin tranquils?

Quan la Pau arriba després de tanta destrucció, no és una victòria, sinó que és la prova amarga que tot aquest horror es podia haver evitat i  això, precisament això, és el que fa més mal.

Perquè cap acord signat a Geneva podrà retornar la vida a aquells que mai haurien d’haver mort i perquè la veritable Pau no arriba quan torna a fluir el petroli, i la veritable Pau comença quan deixem de considerar acceptable que els pobles siguin sacrificats en nom del poder.